Nova època

Nova època

dijous, 16 de març del 2006

Persones públiques

La dona del Cèsar no sols ha de ser honrada sinó que ho ha de semblar. Encara que el Cèsar dugui el simpàtic nom de "Pep". Aquesta lliçó de la història, d’un to patriarcal pujat, ha assaltat una de les defensores més honrades i convençudes del panorama català. Com que es tracta d’un cas injust no caldria parlar-ne més. Però... Què significa ser una persona pública? Doncs, jugar a un joc, un joc de debò, no el de la representació política per divertiment o en èpoques juvenils de formació. La política és un món en què la personalitat esdevé pública per normes institucionalizades socialment, més enllà dels desitjos personals de cadascun dels actors del joc. I aquí cal anar en compte. El “¿per què no?” pot convertir-se en dimissió o en escàndol per satisfer la fam caníbal de molts mitjans de comunicació. M’agradaria que la dona del Cèsar tingués un nom i un cognom, que l’època de Lot hagués passat, que Sodoma i Gomorra no fossin identificades amb el meu país ni amb cap altre país, que l’àngel del Senyor es fotés de lloros i que la vida fos més amable amb els qui treballen per fer respectar la justícia i la llibertat. El pensament és viu, l’acció cal mantenir-la amb coratge.

divendres, 10 de març del 2006

Del cànon al màrqueting

L’obertura del cànon literari ha estat una de les reivindicacions històriques que les esquerres culturals han defensat amb vehemència i bona part de raó. L’obertura del cànon cap a les escriptures menyspreades pels poders elitistes i centralistes sembla ja una de les fites del segle XX que cal valorar rigorosament com un efecte de democratització i humanització de l’art, malgrat els miratges òptics que superficialment podrien contradir aquesta afirmació. Ara bé, quan parlem del cànon no podem evitar situar-nos en el marc institucional. Una de les principals institucions encarregades de fixar una de sèrie de pautes que puguin dur a un o diversos cànons opcionals és la universitat. No estic segur si la universitat catalana ha sabut realitzar aquest paper amb solvència. Potser no ha tingut els mecanismes adients per fer-ho, donat que calia recuperar uns anys preciosos de manca d’estudis, anys furtats per dictadures i opressions que encara cuegen en boques nefastes. O potser han coincidit incapacitats d’habilitat acadèmica i de poder real a l’hora de dur a terme les operacions requerides. En molts casos, es fa més feina des d’universitats foranes, gràcies a l’activitat d’investigadors estrangers, que no pas a casa. En tot cas, les institucions canonitzadores no tenen la seu únicament en l’ensenyament superior. Els organismes del govern o les grans marques editorials en són partícips, sobretot en esdeveniments de canonització pública de gran volada. Penso, tinc aquesta impressió, que encara duem una llosa dels temps d’opressió abans esmentats, consistent en la por a la crítica dels escrits literaris en català: Puix és en català, Déu li'n don glòria. Ja sabem que sí que hi ha crítiques entre capelletes, però el fet mateix que es tracti de capelletes n’elimina qualsevol legitimitat de versemblança institucional. La qüestió més greu arriba quan cal realitzar institucionalment una promoció d’autors en llengua catalana fora de casa nostra. La incapacitat canonitzadora fa que no disposem de les armes de màrqueting adequades. Un dels principis d’aquest art de la persuasió contemporània és l’economia dels missatges per a la fixació. Si parlem del màrqueting de productes de qualitat (que tant podria ser oli de les Garrigues, vi del Priorat o un escriptor de Manacor, en el nostre cas), es tracta d’un punt clau. No podem esperar que realitzar una promoció adient d’un cànon obert sense mires estètiques o literàries. Calen uns quants noms contemporanis, una selecció en l’àmbit de la novel·lística, la narrativa curta, la poesia i el teatre (que encara es considera curiosament com a integrant de la literatura) per propiciar una imatge de la literatura catalana de qualitat arreu del món. Ens ha mancat, és veritat, un premi Nobel que ens fes de pal de paller. Cal, doncs, construir un bon bastiment que ens permeti sortir a fora amb dignitat i credibilitat. La nostra cultura pateix d’un gran desconeixement a l’exterior. Si resulta que la primera novel·la que un alemany llegeix traduïda del català és, posem per cas, L’últim evangeli de l’Hèctor Bofill, ja l’haurem espifiada. Molt probablement no provarà de llegir Moncada, Porcel, Cabré, els Riera... Els estereotips psicològics de les persones i la manca de temps en un món ple a vessar d’oferta cultural no jugarien al nostre favor. És imprescindible, doncs, una política de traduccions, més dinamitzadora que normativitzadora, que, en contacte amb d’altres entitats i personalitats del món literari a casa i a l’estranger, arrangin estratègies i línies d’actuació.

dijous, 2 de març del 2006

Polònia / PØLØ̀ИIД

Ha nascut un nou programa a TV3 que pot alegrar aquells que, com un servidor, s’hi senten identificats per partida doble: “Polònia”. El grafisme emprat per a la presentació estètica del programa respon a un joc amb els tòpics, igual que el títol del programa. És a dir, el món polonès s’adscriu a la realitat (post)soviètica, i s’utilitza una barreja de ciríl·lic (incongruent) amb grafies no estrictament llatines, però que tampoc són poloneses (ą, ę, ł, ń...). Una llàstima: Es tracta d’una nova ocasió perduda perquè els catalans descobrissin alguna cosa dels seus “compatriotes” de nord enllà. Les imatges de la presentació creen una atmosfera on es barreja el cartellisme de propaganda i el militarisme grandiloqüent de l’època comunista. Bé, sé que aquest tipus de correspondències humorístiques, estereotipades, no han fet gràcia a alguns polonesos, però la majoria d’estudiants de català han trobat molt divertit que el seu país sigui el nom escollit per a un programa de la televisió catalana.
Sigui com sigui, “Polònia” intenta posar a la llum sobre aquell costum tan sa de riure’s una mica d’un mateix, aprofitant la força del riure aliè (dels que ens anomenen despectivament “polacos”, clar). Encara molta gent pregunta per quins set sous rebem aquesta denominació i no d’altres. Bé, hi ha diverses teories però no se’n sap cap de certa. L’únic que puc dir és que “Polònia” no arriba al nivell humorístic d’altres programes del mateix estil i format. Es podria dir que sembla voler treure rendiment de sèries com “Vaya semanita”, però aquest programa basc provoca un riure més obert i ample que no pas la nostra “Polònia”. Segurament el quid de la qüestió es troba en la naturalesa de l’humor mateix. Sense entrar en Freud o d’altres insignes personalitats que s’han dedicat al tema, resulta prou evident que el contrast de registres i d’accions és una de les fonts del bon riure, aprofitat en paròdies com les dels programes esmentats. Tanmateix, també hi ha graus en les possibilitats de fer humor amb aquest material, ja que com més distància existeixi entre els registres o accions més farà que ens petem de riure. Al País Basc aquesta distància resulta prou gran per provocar situacions d’una alta comicitat, a causa del conflicte entre el dramatisme de la violència discursiva de la “realitat”, d’una banda, i l’eufemització del tema a través de la petitesa dels personatges que hi són presents, de l’altra. A TV3 l’“oasi” català, que ens ha permès viure amb discursos satisfets d’autocongratulació sovintejada, impedeix jugar amb els contrasts d’aquesta forma, i moltes paròdies esdevenen “paròdies de paròdies”, per la proximitat dels registres i dels graus. La proximitat entre els registres contrastats ve, també cal dir-ho, d’una determinada visió del poder, i de la relació sociocultural que es crea entre la ciutadania i el poder. La manca d’una autoexaltació versemblant, el fracàs de la mitificació de certes qüestions o la mateixa ironia que domina en el discurs sobre la catalanitat trenca qualsevol possibilitat de l’abisme necessari entre registres per fer humor i pixar-se de riure. Això, els catalans, preferim fer-ho d’altres maneres.