Desaprendre

Desaprendre és un mot que a primera vista pot sobtar, i resultar molest o intolerable. L’aura positiva que ha cristal·litzat al voltant del mot ‘aprendre’ desqualificaria per se el seu contrari. A més, si es realitza una petita anàlisi del mot ens trobem que s’associa fàcilment amb l’oblit, el gran dimoni que, particularment en terres de la Península Ibèrica, ha suposat un dolor fàctic en moltes de les víctimes de les guerres i els conflictes. L’oblit i la desmemòria alcen el cap com a botxins de béns preuats, assimilats en forma d’experiència i de valor. Igualment, també pot evocar l’hedonisme radical, com a corrent que rebutja el fet mateix de suportar el possible pes negatiu de certs “aprenentatges” i es mostra absolutament irresponsable en el marc humà de convivència. En realitat, el mot ‘desaprendre’ resulta una revolta cognitiva contra la indoctrinació judeocristiana del coneixement en negatiu, indoctrinació que entronca de fet amb d’altres formes de pensament que no necessitaven ser necessàriament jueves o cristianes. Si ens fixem en la història primigènia, el Gènesi, font de la natura humana històrica segons la Bíblia, el pecat original suposa un mal, un element altament negatiu, un flagell en forma de taca, que condemna l’ésser humà a evocar contínuament tant la seva suposada imperfecció intrínseca com la capacitat de modelar una personalitat humana a partir d’aquest mal. En aquest segon sentit trobem el gran problema amb el valor del desaprenentatge. És a dir, la doctrina creient explicitada més amunt connecta amb la valoració del mal i de les experiències negatives (traumàtiques) com a elements que dialècticament condueixen a un coneixement més ampli i sòlid, a una maduració de la personalitat que enriqueix profundament la persona que ho aplica. Malgrat que hi hagi un component dialèctic constant en aquest procés, la veritat és que bàsicament es constitueix com un sistema acumulatiu, en el qual es valora sobretot la suma d’experiències, en molts casos ja hem dit que negatives, per assumir una personalitat diferenciada, en progrés. Es podria dir aleshores que els pecats originals, en la seva negativitat més contundent, ajuden a construir una fortalesa psicològica i cognitiva de l’ésser que li faciliten una comprensió del món i de si mateix més àmplia.
Sense ànims de contradir la totalitat d’aquests raonaments, caldria advertir que, tanmateix, el fet de desaprendre no suposa, o no hauria de suposar, l’enemic a combatre sinó un bon aliat en les finalitats bondadoses i constructives a què s’arriba, segons sembla, amb aquell aprenentatge dialècticoacumulatiu. Desaprendre significa en aquest sentit l’acte de deixar de banda, d’inutilitzar, certes experiències que es transformen dins l’ésser en reproduccions a petita escala d’aquell gran pecat original que ens taca i ens amarga l’existència amb el seu record. Assumir aquest procés com quelcom positiu ens ajuda a no ser falsament forts, és a dir, a no formar una armadura de dolor al nostre voltant per evitar futures ferides, sinó a considerar el fets de la nostra història personal com el flux d’un riu heraclitià: Panta rei. En aquest sentit, enfront de l’immobilisme implícit en el procés acumulatiu anterior, aquest model es perfecciona a través de la capacitat de moviment, de dinamisme per expurgar o exorcitzar certs elements negatius, en un retorn si es vol a determinades pràctiques paganes precristianes. Desaprendre és crear una fortalesa més autèntica a partir de la felicitat i la complicitat interpersonal, quelcom molt més arriscat i complex que l’altre model presentat. A més, al meu parer, igual que conceptes com el de desexili, el desaprenentatge no suposa una renúncia claudicant, total i completa, sinó més aviat un exercici d’aclimatació, una pràctica d’autodefensa davant la realitat de les seves representacions humanes que ens afecta. Es tracta d’un tema molt ampli i molt atractiu, que potser valdrà la pena aprofundir més endavant.

Bessonada

Els pitjors malsons de molts polonesos amb seny polític i empenta de progrés han esdevingut una realitat insuperable: Hi ha hagut un pacte amb el populisme més descarat i ridiculitzat de Lepper, el ministre d’educació és un criptofeixista i el poder de la nació rau en dos germans bessons que no saben somriure, i quan ho fan semblen l’Aznar, que feia més aviat ganyotes per provocar por als menors d’edat. Viure per veure. Imagineu-vos l’escàndol que s’hagués produït a qualsevol país democràtic occidental si el cap d’estat hagués nomenat primer ministre, és a dir, president del govern, al seu germà. ¿Un Pasqual president amb un Ernest conseller en cap? ¿Un Chirac amb un chiraquet? Bé és cert que en força països d’aquestes característiques el problema resulta artificial, ja que els caps d’estat pertanyen a monarquies sense incidència real o pràctica en la vida política del país.
Dos germans bessons en el govern, ocupant a més els dos càrrecs més alts de representació, constitueix un exemple tan fastigós de nepotisme mafiós que quasevol es posaria les mans al cap. Un parell d’arguments a la defensiva suren en l’aire: Ambdós es dediquen a la política des de fa temps i, en un estat democràtic, tots els ciutadans nascuts allí tenen dret a ser elegibles per a un càrrec, si no es troben en situació jurídica i/o penal incompatible. Cap dels dos soluciona el problema d’estètica (o d’antiestètica) que sintetitzen aquest parell d’homenets que amb prou feines saben vocalitzar. Darrerament, a més, han demostrat que són tan curts de mires en el seu nacionalisme acomplexat que qualsevol rucada els converteix en lleons ferits. El més trist de tot és que aquí ningú reacciona amb fermesa: Ni el món econòmic, ni el món cultural ni el món polític de l’oposició. Tot és resignació, com si la democràcia fos la clau per obrir qualsevol porta, fins i tot la de la duplicació fisonòmica en el poder. De fet, la cosa de la bessonada aquesta que els ha caigut als polonesos dóna per a moltes pel·lícules antiutòpiques i de terror fantàstic. A veure si algun productor de Hollywood s’hi anima... La democràcia, companys, no ha de ser un ídol, un comodí que ens permeti fer allò que ens surt dels nassos si ens han escollit per majoria. La responsabilitat i l’honestedat davant dels ciutadans, el bé del país i l’avenç de la societat suposen un requisit imprescindible. Sigui com sigui, van ser els mateixos polonesos qui van donar els càrrecs assenyalats als candidats i germans Kaczyński. Que s’ho facin mirar, sisplau!

D'oest a est, cap a l'esquerra

Fa uns dies va ser editat el llibre Historie z Lewej Ręki, que arribarà a les llibreries d’aquí a un parell de setmanes màxim a causa de qüestions de distribució. L’autor de l’obra no és cap polonès, tanmateix, però el traductor sí: Witold Maciejewski (“Witas”, per als amics). En efecte, hi ha un original, l’original, que potser sona més conegut en aquesta llengua en què escric: Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada. Es tracta de la primera traducció al polonès d’un llibre d’aquest immens autor català, un dels millors narradors contemporanis d’alçada i valor universals. Tot plegat ha estat possible mercès a la gentilesa tant del suport econòmic de l’Institut Ramon Llull com del bon gust de l’editorial Biblioteka Telgte. És un gran pas i una gran aposta per a una adequada promoció de la literatura catalana de qualitat a Polònia, per bé que Moncada ja ha estat traduït a idiomes molt diversos (anglès, alemany, francès, danès, suec, holandès, portuguès, japonès...). Caldrà agrair a persones com en Witas l’aposta, l’esforç i les ganes que encara mantenen per seguir amb la tasca de fer visible la nostra cultura a Polònia. Es tracta d’un gran text i la traducció resulta una translació força encertada de l’original, entre d’altres per l’esmerçat interès d’en Witas a recercar el significat o significats possibles d’expressions força rebuscades de l’autor de Mequinensa. A més, l’edició polonesa conserva el pròleg original de Pere Calders, un altre gran autor català que ja ha estat traduït en mostres antològiques de diverses publicacions periòdiques. El món creat per Moncada evocarà probablement als lectors polonesos el realisme màgic sud-americà tradicional, però amb una ambientació diferenciada que els acostarà a la nostra cultura. Esperem que tingui tant d’èxit com entre nosaltres!

Les veus de l'Àgora

Realitzar debats seriosos a la televisió hauria de ser un deure de les institucions responsables dels mitjans de comunicació públics. Hi són necessaris tant la presència de persones enteses en la matèria o implicades directament en el tema del debat com l’ajustament sempre de les quotes de participació segons les perspectives preses, a fi d’establir un diàleg constructiu i no monòlegs entotsolats de melic ample. Diuen que una de les manifestacions més evidents que la televisió pública espanyola ha baixat de qualitat durant els darrers anys és la manca d’aquesta mena de debats, tot seguint les parrandes de les cadenes privades en uns temes de premsa groga del tot abominables. Sortosament, a casa nostra disposem d’Àgora, un programa del Canal 33 que sembla satisfer els requisits esmentats anteriorment per establir debats encertats, diversos i sucosos.
Tanmateix, fa la impressió que moltes vegades, massa vegades, els responsables del programa volen ser més papistes que el Papa i, a l’hora de presentar una problemàtica determinada sobre la qual a Catalunya hi ha una opinió majoritària indiscutible, busquen notables veus crítiques amb aquest plantejament. No crec que sigui una mostra de masoquisme, sinó més aviat de political correctness mal entesa (que és com s’entén normalment la political correctness. Per cert: Les sigles habituals d’aquest concepte, PC, resulten d’una incorrecció política brutal...). Moltes vegades, aquestes veus es dediquen a recitar tota la porqueria demagògica que salta als mitjans de comunicació d’altres bandes de l’Estat espanyol, i provoquen la necessitat de perdre el temps responent a barbaritats, en lloc d’aprofitar l’estona per profunditzar realment en la qüestió que toca. A vegades formen grups corals que trenquen la placidesa de tot el programa. Ignoro si la voluntat última dels responsables del debat és mostrar com un parell o tres de personatges són capaços de dir tantes bestieses i trencar el ritme del debat, escenificant la seva poca validesa com a convidats i, d’aquesta manera, desqualificant-se ells mateixos com a tals. Però potser això seria anar massa lluny, especialment enfront de la manca de dialèctica diàfana per part del moderador en aquest sentit. Paral·lelament, quasi en cada emissió sembla que triïn convidats que representin un partit determinat, aspecte que deu provocar la fruïció dels força espectadors per veure de quin és qui (i no qui és qui). La correcció política, una altra vegada.
Bé, un dels episodis més lamentables d’”Àgora” correspon a la darrera emissió del programa, amb el sonor tema “Pau a Euskadi: Diàleg o rendició”. El portaveu del Fòrum d’Ermua, Iñaki Ezquerra, la professora universitària Gotzone Mora, i la periodista Carmen Gurruchaga, eren els tres mosqueters de la manipulació, la confusió i el pensament més ranci de la dreta espanyolista. Hi utilitzaven termes i idees que farien por a qualsevol persona de seny: Avui ha sortit a la llum una enquesta d’opinió que posa sobre la taula l’evidència que el 90% dels ciutadans d’Euskadi estan a favor de la recerca de la pau i la superació del conflicte per la via que ha emprès l’actual govern espanyol. Per tant, si tant s’ha de cuidar la correcció política i la “representativitat” dels convidats, sisplau, Àgora, fixeu-vos-hi més a l’hora de fer la tria. N’hi ha que volen parlar en nom de tots i que, de fet, tenen una projecció pública realment immerescuda. La gent, el poble, la població en general, és més assenyada que quatre buscaportades.

Lluís Llach a Poznan

Lluís Llach va actuar a Poznan dilluns passat. Una notícia que per a alguns dels que vivim i treballem en aquesta ciutat resultava inimaginable es va materialitzar, a més, en una plaça pública de manera gratuïta. Llach va ser contractat pels organitzadors dels actes commemoratius del Juny de 1956. Ara fa cinquanta anys es va produir un aixecament popular contra les condicions opressores (tant econòmiques com polítiques) del règim comunista. Alguns artistes polonesos van començar a versionar peces musicals de la cançó protesta catalana. La peça que va tenir més èxit va ser “Mury” (murs), que de la mà de Jacek Kaczmarski era una adaptació de “L’estaca” al context ideològic de l’oposició democràtica polonesa d’aquest clàssic (també) de la lluita antitotalitària (sí, Piqué, sí, el franquisme era un feixisme).
El concert va ser un èxit: El públic no sols va romandre atent durant tot l’espectacle, sinó que també vibraven amb les cançons de l’artista català. Va ser impressionant, perquè Llach, tot i que ja ha posat data de caducitat als seus recitals en públic, continua tenint una força i un magnetisme incomparables. Encara que no en sóc un seguidor afamat, considero que indubtablement constitueix un dels grans músics de la música popular contemporània catalana. “L’estaca” va fer alçar el públic que, en silenci, ondejava els braços en senyal de fraternitat. Llach va aprofitar per fer intervencions breus entre cançó i cançó, a voltes presentant senzillament les peces, a voltes posant el seu gra de sorra en la crítica de les impertinències del malgovern. La traducció, si se’n pot dir així, va anar a càrrec de Jarosław Gugała, hispanista i periodista que, en el seu moment i juntament amb el seu grup (Zespół Reprezentacyjny), va interpretar a Polònia cançons de Llach tant en versió original com en adaptacions més fidels a l’original que les de Kaczmarski, per exemple. L’artista de casa nostra va canviar de llengua i es va passar a l’espanyol per tal que en Gugała l’entengués millor. De res va servir, però, aquesta concessió, ja que el presentador polonès va tenir pensades tan curioses com traduir “el món és ple de valors banals i frívols” per “els humans compartim molts valors”, o “tendresa” per “enyorança”. A més, en Gugała va evitar en tot moment centrar la figura de Llach a Catalunya, i fins i tot va enllestir ben de pressa la llengua pròpia del cantant, fet important donada la cultura mitjana dels polonesos sobre la qüestió. S’entén que la presència del versionador inicial de Llach fos simbòlica, però cal assenyalar que fou llastimosa des del punt de vista pràctic. Sigui com sigui, els esforços terroristes de Gugała no van deslluir un concert tan intens, polític, romàntic i mediterrani. Una mica de llum entre tanta estultícia.

Europa, Franco i el pa a l'ull

Ahir es va aprovar la proposta presentada pel govern espanyol que permet als ciutadans de la UE adreçar-se per escrit al parlament europeu en català, euskera o gallec. Aquesta iniciativa ha trobat molts obstacles, especialment fomentades per aquells “amics de Catalunya” que es fan dir “populars”. No cal dir que ha estat un pas endavant, però també que la proposta ha estat amputada a causa de l’oposició a mesures més polítiques, com la possibilitat d’expressar-se en aquestes llengües peninsulars en les sessions parlamentàries. A poc a poc, i amb bona lletra, que els inquisidors són molts i tenen força. Ara bé, si parlem de torquemades, potser valdrà la pena afegir que per a molts països de la UE la realitat i la història de l’Estat espanyol constitueixen un enigma, un magma inconegut, en què encara pesen uns esquemes consolidats per la propaganda franquista, estadounidenca i d’altres.
Això s’ha vist clarament avui, que ha estat també un dia molt especial al Parlament Europeu en relació a la societat espanyola del segle XX i XXI: S’han posat les cartes sobre la taula. El Partit Popular Europeu (al grup del qual, recordem-ho, està integrada Unió Democràtica de Catalunya) ha girat l’esquena a una acció valenta de crítica del cop d’estat de 1936 i de la dictadura franquista, per posicionar-se en declaracions més etèries, o, com la del PP espanyol, del tot insostenibles davant la magnitud del mal provocat pel Franquisme. Per sort, el president del grup popular europeu, ha tingut l’oportunitat d’expressar el seu rebuig més frontal a qualsevol dictadura (la de Franco també) i als defensors d’aquestes dictadures. Aquesta gràcia l’ha rebuda de la mà d’un eurodiputat polonès, Maciej Giertych, que ha fet una defensa aferrissada de les actuacions de l’exèrcit i l’església de l’Espanya d’aleshores. Giertych pertany a un dels partits que governen en coalició a Polònia, i que duu el pacífic nom de Lliga de les Famílies Poloneses. De fet, és el pare del seu líder en aquest país de l’Est. Tot i que diversos membres de l’europarlament no han dubtat en llançar a la cara d’aquest senyor la qualificació de feixista, la veritat és que molts, molts i massa, polonesos no s’allunyen gaire dels plantejaments que avui ha exposat en aquesta cambra. I, m’agradaria equivocar-me quan dic que d’altres europeus també ho veuen de forma similar, especialment perquè a pocs els interessa manifestar en els llibres escolars d’història la covardia de nacions democràtiques davant el feixisme, i la presència de l’element “bolxevic” dóna força joc a simplificacions i visions maniqueistes. Franco és encara per a molts un dictador tou, amable, poca cosa i, fins i tot, entranyable, coincidint plenament amb l’anomenat franquisme sociològic.
Fill de l’exili nacionalista polonès provocat per la dictadura comunista, Giertych va llicenciar-se a Oxford i es va doctorar a Toronto. Especialista en dendrologia, va anar a raure en un institut de recerca a Kórnik, petita població al costat de la ciutat on visc actualment, Poznan. L’any 1986 va entrar al Consell Consultiu creat per Jaruzelski (el general que duia les regnes de l’estat comunista polonès), consell que integrava personalitats properes al règim i figures intel·lectuals de l’oposició. Aleshores, Giertych defensava estrènyer els lligams amb (sorpresa!) la Unió Soviètica, mentre criticava els opositors que confiaven en un Occident (llegeixis “Alemanya”) voraç dels territoris fronterers de l’oest de Polònia. D’alguna manera beu de les fonts antisemites i paneslavistes d’antecessors seus que definien una essència eslava diferent respecte de la resta d’Europa i creixien en l’odi a l’estranger. Tot plegat el converteix, a ell i al seu partit, en un exemple clar de feixista contemporani.