Allà on la rauxa dansa amb el seny

A Tarragona, com si hagués recuperat el color de ciutat augural, en el dia d’avui s’han fet realitat dues premonicions que feia mesos duia el vent majestuós de la veu del poble: Una victòria i una derrota. Una de cal i una d’arena. I és que som gent centrada, poc amant dels excessos i la desmesura, sempre a la meitat justa d’una llarga escala de tons. Per tant, una bona notícia mai pot ser doble a la noble ciutat de Tarragona. Si s’ha encarnat el triomf del socialisme en un nou govern municipal, revolta de les esquerres subjacents en aquesta urbs que reposa sobre aigües inhòspites, també s’ha confirmat que l’emblema tarragoní d’enguany ha fet definitivament figa i baixarà a la divisió dels actors secundaris. El seny s'ha conjurat amb la fortuna dels temps a la nostra, amable, crescuda i prejubilada, ciutat imperial.

L'orgull ferit

Tot veient ahir a la nit el debat emès per Televisió Espanyola internacional després d’Eurovisió vaig patir un breu, però efusiu, exaltament patriòtic: Les emocionants i vehements paraules dels presents van ser tan commovedores que em vaig haver d’agafar al sofà per no sortir de casa i començar a tustar els meus veïns de baix, polonesos ells, que com tothom sap són d’un estat que forma part d’aquests “Països de l’est” que, maquiavèlicament, es voten entre ells i tomben les esperances ben fundades de milions d’occidentals de seny.
És clar, podria continuar amb aquest tipus d’ironies, però ho deixarem estar, perquè en realitat l’actuació d’aquesta quadrilla de nois d’accent meridional i vestuari ariel-mimosín em va semblar d’alt nivell i molt digna per a un concurs com Eurovisió (dit sense ironies, repeteixo). Es mereixien, al meu parer, una posició més avançada en aquesta llista de països, alguns dels quals poca gent devia saber que eren “de l’Est”, com Moldàvia. D’igual manera vaig valorar molt positivament l’esforç dels francesos d’autoparodiar-se i fotre al mateix temps un cop de coça als anglesos, amb aquell france-english efeminat i postturístic que ens van oferir. I no vull acabar sense afirmar que per mi es mereixia indiscutiblement la victòria Ucraïna, una genialitat que ultrapassava la resta en comicitat, ideologia, vistositat i murrieria.
De fet, però, vull deixar de banda la ironia sobretot perquè ahir una altra cosa molt més fonda i molt més duradora em va emocionar vivament: Veure com els països dels Balcans, que fa quatre dies estaven en guerra i es mataven entre ells, votaven al veí, l’antic agressor, resultava catàrtic. I paradigmàtic. Si en els anys de la postguerra Eurovisió formava parta d’aquell reguitzell d’inicatives sorgides a nivell polític, cultural i econòmic per mirar de cicatritzar les ferides de les Guerres Mundials, ara s’han obert les portes a aquells països que van viure sota el totalitarisme (amb conseqüències nefastes, alguns ho haurien de saber) i, un grapat, també els terrible acarnissaments de les guerres balcàniques. En efecte, aquesta actitud reconciliadora a l’hora de votar suposa un segon naixement d’Eurovisió, una confirmació de la seva “raó de ser”, combinada amb l’entrada massiva de tots aquells països d’Europa que fins ara havien estat aliens a l’imaginari col·lectiu dels “Occidentals”.
En resposta a aquestes opinions meves m’imagino que sorgirien les veus dels fanàtics encegats clamant al cel que parlant d’Eurovisió no s’ha de barrejar música i política. El seu encegament els porta a negar la evidència fonamental de tot el show: Al concurs no hi participen músics i grups per la seva qualitat artística, al marge de la seva nacionalitat o ciutadania, sinó que hi participen precisament per això: Un per cada Estat. Si fos altrament, o sigui, si per exemple es realitzés una selecció prèvia de milers de grups i cantants a escala europea, i d’allí en sortissin 24 com ara, tindríem 3 russsos, 2 alemanys, 1 lituà, 2 croats, etc... Qui ho vulgui entendre, ja ho entendrà.
L’encegament estatalista d’alguns, en veritat, els impedeix una visió clara de l’Europa d’Eurovisió, justificant les derrotes a partir de mitges veritats, com aquesta suposada “politització” del sistema de votació. El sistema de votació popular no ha existit sempre, però quan el vot es portava a terme mitjançant un jurat també apareixien sovint les afinitats diplomàtiques, culturals i geogràfiques a l’hora d’atorgar els tan preuats twelve points. En aquest sentit, a tall d’anècdota caldria destacar la poca vista dels letons a l’hora d’elaborar la seva estratègia. El grup va cantar en italià, cosa una mica curiosa si tenim en compte que la resta solen passar-se a l‘anglès quan volen obviar la llengua pròpia. Hauria estat un reclam fantàstic per obtenir punts d’Itàlia, és clar, però és que Itàlia ja fa uns anys que no hi participa, ni en les actuacions musicals ni en les votacions…
Sigui com sigui, Eurovisió no va néixer ni és un mer concurs musical, sinó una mostra de la unió cultural dels estats d’Europa, en un sentit lax del terme. I ho dic perquè, com bé se sap, hi participa algun país que no pertany pas (o del tot) al marc terriorial europeu, com Israel. Penso que en tot això cal tenir en compte què representa Eurovisió per a nosaltres i què representa per als anomentas Països de l’Est. Molts països de l’antiga òrbita comunista s’han sentit injustament desplaçats del mapa sociocultural que consideraven propi: Europa. Eurovisió és un punt de trobada que molts d’aquests nous ciutadans europeus tracten com una manera de legitimar la seva plena pertinença a Europa. Per aquest motiu, els residents en aquests estats i la multitud d’immigrants que viuen en d’altres estats europeus més rics, es llencen a votar els que consideren els seus representants. La unió forçada sota el marc del socialisme dictatorial els ha unit en qüestions, encara que caldria establir diverses zones d’influència: L’Europa balcànica, amb estrets lligams malgrat tot; l’Europa central (Polónia, Txèquia, Hongria), més individualista; l’Europa russòfona, fortament unida culturalment; l’Europa bàltica, amb tendències dividides entre la russofonia i el propi marc bàltic i/o escandinau, etc.
En canvi, penso que aquest euroentusiasme no es troba tan a l’alça entre la població dels estats que tradicionalment han participat en el concurs. A l’Estat espanyol hi va haver uns anys que el jovent renegava de l’espectacle, limitant-lo a l’interès de la gent gran. Ara mateix sembla que tant el canvi d’estètica musical al si d’Eurovisió com l’impacte de certs programes concurs televisius de tipus més o emnys musical han afavorit el retorn de molts joves al seguiment d’aquest show paneuropeu.
D’altra banda, va ser indignant sentir les paraules d’un dels presentadors espanyols desplaçats a Helsinki, integrat dins la delegació del país, que recriminava al sistema de votació una suposada parcialitat política i un menyspreu dels elements artístics. I ho feia tot dient que a Televisió Espanyola la preparació del concurs li havia costat molts diners i que no podia ser que després d’aquella inversió tan important obtinguessin solament un vintè lloc. Deplorable. Tanmateix, tots estaven d’acord: Espanya pateix el mal del nou ric que a més es creu el melic del món.
Dit això, sols vull indicar que, mentre escric, l’enquesta d’avui del País digital sobre la possibilitat de canviar el sistema de votacions a Eurovisió és commovedora, amb un 90% a favor: L’orgull ferit d’una gran majoria de fervents televidents defensors del xoc de civilitzacions entre l’Est i l’Oest.