Les nostres corones d'espines

La imatge d’un Papa amb tricorni no pot deixar indiferent a un habitant de l’Estat espanyol. Aquesta imatge, que va aparèixer fa uns dies a la premsa, és evident que porta a la reflexió. Benet XVI s’ha caracteritzat per ser un personatge extremadament cultivat dins de l’Església, i més si tenim en compte que va treballar directament en casos d’heretgies i desviacions del dogma que dia rere dia el posaven davant d’aspectes rellevants de la cultura, la societat i la política de moltes regions i països del món. Seria extremadament improbable que el Sant Pare desconegués què significa el tricorni a Espanya, i més concretament a Catalunya. Si bé cal advertir que la propietària dels tricornis, la Guàrdia Civil, va participar de forma diversa en els moments posteriors al cop d’estat feixista del 36 i al llarg de la Guerra Civil (amb defensors de la República a Catalunya, per exemple), els anys anteriors i posteriors de caciquisme i dictadures va tenir un paper executor principal en la tasca de reprimir sense pietat els moviments democràtics, obreristes i nacionalistes. El tricorni simbolitza aquesta crueltat envers els derrotats, els dèbils, els desvalguts, i la protecció dels propietaris incapaços d’estendre la mà per a la concòrdia de les persones i dels pobles d’Espanya. L’Església espanyola del franquisme era còmplice directe d’aquesta situació, i encara és hora que en demanin alguna mena de perdó.

L’ús d’un tricorni en públic després de les manifestacions que s’han produït a Madrid de la mà de la dreta espanyola més reaccionària i més insolidària no pot ser llegit ingènuament com un error, una badada o un caprici poc adient. Res de tot això pot amagar el fet que l’Església ha posat el punt de mira a Espanya. Li preocupa profundament l’evolució del catolicisme en els seus territoris, i així ho han confirmat fonts vaticanes, especialment a partir de la victòria de Zapatero i de la consegüent reculada de privilegis per al sector eclesiàstic. El Vaticà fa política, de gestos i de fets. L’ha portada a terme durant molts segles i ho continuarà fent. A més, cal tenir en compte que es troba en la mateixa situació moral com la dona del Cèsar: No sols ha de ser honrada, sinó que ho ha de semblar. Una possible imatge poc convincent de seguida seria matisada o corregida pels portaveus sagrats.
Així, doncs, l’ús del tricorni, en aquesta conjuntura ideològica, i amb tot el seu simbolisme, fa veritablement fàstic: La icona del nacionalcatolicisme feta realitat! Ens posa davant dels ulls amb qui està i què vol l’Església catòlica. Fa tant de mal, fa tant de mal obrir aquestes ferides en la memòria i no saber dir prou a un sector conservador que no ha perdut el tarannà feixistoide... Que els creients que no els acompanyen en les seves accions preguin per ells. Mentrestant, un servidor evocarà en la memòria l’episodi, tristament famós, de la corona d’espines sobre la testa de Carod-Rovira, immortalitzada de la mà del president Maragall a l’eternament cruenta ciutat de Jerusalem. Ells es van haver de disculpar (té pebrots, la cosa). Les reaccions desmesurades davant de l’assumpte deixaven de banda o velaven per la força la profunda ironia de l’escena: L’exconseller primer assumint el seu paper de màrtir, de messies crucificat, a la recerca de la salvació i de la pau dels humans, ben situat entre la terrenalitat pecadora dels mortals (en aquest cas els catalans amb voluntat de dialogar amb ETA) i la divinitat implacable (els poders i les confluències de poder que el van obligar a dimitir, vaja). Maragall, un Pilats modern, retratava com un bon jan turista el màrtir crucificat pel seu propi poble. Impecable. Una foto feta amb un plàstic que vénen als visitants per fer diners esdevé el símbol del pecat moral d’un polític. El plàstic negre d’un terror encara latent posat al cap d’un pontífex passa més aviat desapercebut. Arribarà un dia, espero, que en direm prou.

Els monstres del creacionisme

Darrerament, sembla que prenen força els arguments dels integristes cristians nord-americans que reclamen una revisió profunda de la teoria darwinista per la contradicció que presenta envers els postulats bíblics de la creació divina. En aquest sentit, en alguns indrets dels Estats Units es comença a posar en dubte una sèrie de fets científicament demostrats gràcies a multitud de descobriments arqueològics. Aquesta actitud es coneix sota el nom de creacionisme. No és pas banal aquest atac en aquest moment de poder dels integrismes i dels fonamentalismes al món. Mentre que davant les necessitats espirituals de l’ésser humà el moviment New Age presentava un discurs conservacionista, molt comercialitzable per la seva flexibilitat i deformabilitat intrínseca, l’integrisme cristià i el fonamentalisme islamista proposen fórmules rígides que no poden adaptar-se adequadament al mercat lliure de les idees. No es tracta tampoc d’un discurs exclusiu de l’actualitat, ja que es pot trobar arreu formulat de maneres diverses i en força àmbits geogràfics: Jo mateix tinc l’experiència que a l’escola (pública!) Saavedra de Tarragona, a 8è d’EGB, l’aleshores director (Pena Nomen) ens assegurava, com a mestre d’història, que els plantejaments darwinians eren erronis i que sols podríem trobar la veritat en el Gènesi bíblic. El manipulador en qüestió es movia en els cercles d’organitzacions properes a l’Opus Dei. Ara provoca preocupació, sobretot, l’extensió i la potència de familiaritizació que aquests missatges antidemocràtics estan assolint en l’actualitat en centres de poder cabdals, amb efectes certament inversemblants, però tràgics de tan reals i contundents
Una de les claus de la qüestió es localitza en la diferenciació entre fets i creences. Aquesta dicotomia, tan rendible en l’imaginari postil·lustratat en el qual vivim, constitueix el punt de partida de les elucubracions integristes esmentades. D’aquesta manera, intenten persuadir el món mundial que existeixen algunes creences concretes que per la seva natura divina se situen per damunt dels miratges de l’aparença física, és a dir, per damunt d’allò que considerem fets, d’allò accessible a través dels sentits. Per tant, si determinades evidències científiques es troben en contradicció flagrant amb la interpretació literal de les Escriptures en matèria de la creació de l’ésser humà, aleshores cal revisar els fets, no pas el mètode hermenèutic dels textos religiosos. Aquesta convicció capgira el discurs que havia agermanat les creences cristianes i els avenços racionalistes moderns, més o menys fins a l’actualitat.
Dues pel·lícules nord-americanes ens poden servir per il·lustrar l’evolució nefasta d’enfocaments. Contact (1997), basada en una de les obres cientifistes de Carl Sagan i protagonitzada per Jodie Foster, planteja la possibilitat de l’existència de vida en d’altres contrades de l’Univers. Foster encarna una científica que sembla posseir un fort desig de creure en alguna cosa que li retorni simbòlicament la figura del pare perdut en la infantesa. Tanmateix, el seu viatge còsmic, d’aparença brevíssim en la percepció de la resta de persones, assoleix la categoria de fet (a través del qual la creença de la protagonista es confirma) gràcies a les 18 hores d’enregistrament que conté la càmera que duia a sobre en l’experiment. La pel·lícula, doncs, enllaça amb el moviment espiritualista més new age i segueix les pautes de l’agermanament comentat anteriorment. En canvi, una obra molt més recent del setè art, The Exorcism of Emily Rose (2005), ens ofereix un panorama absolutament aliè a aquest esperit conciliador. El capellà exorcista i els defensors es dediquen a criticar durament les aparences, fins i tot en contra de fets que es poden demostrar perfectament a través d’eines científiques. La mateixa focalització que configura la narració de la pel·lícula ens empeny a un replantejament de la mateixa categoria de fet, sempre qualitativament per sota de les creences invariables, de les conviccions indestructibles d’uns quants il·luminats per l’existència del dimoni en les seves formes i noms propis més tradicionals. A més, encara que el capellà sigui catòlic, es porta a terme una crítica poderosa de l’Església Catòlica, absent del tot en les escenes i evocada com un poder ocult de nefasta Realpolitik. Sorprèn l’educació rebuda per l’Emily a causa de les tendències religioses de la família: Grec antic, hebreu i arameu! Aquest film se’ns presenta, doncs, com un exemple perfecte de propaganda creacionista en el marc de configuració d’un nou imaginari en què l’integrisme es pugui sentir com a amo i senyor.

Per a un acte polipoètic en asturlleonès

Tot llegint la revista El Temps 1118, m’ha sorprès una entrevista a Adolfo Rincón de Arellano, un dels més destacats alts càrrecs del franquisme al País Valencià, un ancià que encara és viu i recorda aspectes clau del seu passat com a polític en un règim autoritari. Donar veu al feixisme, a més fent-ho de la forma més normalitzada del món, ja és un tema de debat profundament complex i ho podem deixar per un altre dia. La qüestió és que aquest personatge, un veritable fòssil, evocava que el franquisme va tenir com a virtut la capacitat d’aglutinar molts sectors de la dreta davant els avenços socials de la República. La cosa és ultrasabuda, certament: “Hi havia capitalistes, tradicionalistes, conservadors, cedistes”, afirma. És a dir, es tractava d’una dreta presumptament moderada o no autoritària que va acollir amb els braços oberts una forma d’absolutisme feixista, destructiu, venjatiu fins al final, amb l’únic objectiu de mantenir un estatus i un poder que no volien cedir en res. Les coses no han canviat tant, doncs. Penso que els demòcrates i molta població a Espanya no han acabat d’entendre que el PP és un hereu més d’aquesta inclinació a l’agrupament rapaç, on s’uneixen les ovelletes del capitalisme liberal i els conservadors de posat digne amb l’escòria feixista i els immobilistes de l’estultícia. Què ha canviat? Primerament, que l’esquerra ha madurat moltíssim, que les condicions socials no es poden comparar, que l’educació ha arribat a cotes molt més elevades, és clar, i sembla impossible en l’horitzó un enfrontament armat entre les parts. Segonament, que ara ja no tenen ni maçons, ni jueus ni comunistes a qui recriminar contubernis internacionals, sinó solament els “separatistes” de tota la vida, que en general, igual que aleshores, són les mateixes persones que defensen la seva identitat des de posicions tan diverses com el regionalisme catòlic de dretes o l’independentisme en el marc de la UE. A propòsit, quan veig alguns empresaris del cava, no sé per quin motiu, però se’m creua en la mirada el rostre magnificent d’un tal Cambó. Qui paga mana, però qui no sap on té el negoci, s’hi pica els dits, no sols la llengua. L’enemic no ha canviat gaire. Fins i tot en l’Església catalana tenim algun Vidal i Barraquer i algun Pla i Deniel mig camuflat. Té una obsessió identitària malaltissa i odia allò que li és diferent. És tan trist que no puguin gaudir d’un CD-ROM de gastronomia en basc, d’un acte polipoètic en asturlleonès, d’una cançó pop en gallec o d’un joc per a ordinador en català. Són aquests aspectes de la vida quotidiana, detalls que construeixen la nostra realitat, allò que aquests senyors troben intractable, inassumible, insensat. Lluitem-hi, i ja està.

Una novel·la imparable

Després d’haver llegit la novel·la de Sebastià Alzamora La pell i la princesa, domina un regust ambigu, vacil·lant, desagradable fins a un cert punt i engrescador de manera força moderada. Per una part resulta un llibre que presenta una catifa narrativa realment suggerent i atractiva, per on ens podem deixar caure i tastar els fruits que hi pengen abundosament, enllaçats com en un jardí màgic. Per l’altra, la sensació resulta desoladora, ja que el conjunt del text no arriba a convèncer de la seva coherència, i tampoc ens satisfà amb una incoherència intrínseca que perfili una dialèctica enriquidora. Apareixen una sèrie d’escenes eròtiques que si bé són provocatives i sorprenents, no sabem ben bé què hi fan i què hi deixen de fer. Es barregen estils i plantejaments estètics, en un collage conflictiu. Tampoc se sap si alguns apartats resulten paròdics o no, i potser s’hi cau sense voler, ja que si tractéssim com a tals aquells que ho semblen, ens quedaríem amb una obra excessivament paròdica i amb poc pes. Ara bé, cal destacar la idea inicial, la pell dels llibres com a pell humana, la literatura i l’existència, que diposa d’un seguit de vinculacions embastades amb d’altres motius. No és una idea ben aprofitada, tanmateix. La seva riquesa i complexitat s’ofega en la confusió de la resta del llibre. El resultat final de la lectura de l’obra es podria representar, doncs, com un conjunt interessant amb esquerdes, que un treball més global i més aplicat per part de l’autor hauria pogut millorar i engendrar una molt bona novel·la.
I d’aquesta manera arribem a una reflexió més àmplia sobre el paper de la prosa novel·lística en aquest grup que s’anomenen “Els imparables”. Si bé s’han destacat literàriament com a autors de poesia, i d’això n’han deixat constància en alguna antologia, la seva gran fita és la novel·la, la creació d’una novel·lística de qualitat, curulla d’idees i d’interpretacions intertextuals amb el món de la cultura universal, tot plegat exportable al més alt nivell. En aquesta croada volen deixar enrere el record suposadament deplorable de la generació de prosistes que els precedien, poc ambiciosos i fallits per la seva mediocritat. Bé, la qüestió és: Que significa “literatura de qualitat”? Sigui com sigui, aquest tipus de literatura no es fa solament aprofitant una intertextualitat intel·ligent, ni amb idees filosòfiques brillants que vagin indicant al lector un possible camí interpretatiu. L’últim evangeli d’Hèctor Bofill en seria l’exemple més notori, un llibre que cau de les mans des del principi fins al final. Un nyap narratiu, si volem ser més concrets. Cal un treball de coherència i de fluïdesa que manca en moltes obres. Tot i que no podem col·locar en un mateix nivell la darrera novel·la esmentada i La pell i la princesa, aquesta no s’escapa d’alguna de les mancances anteriors. En efecte, caldria fixar-se menys en la palla en l’ull aliè i molt més, ja que fa força nosa, en la palla de l’ull que mira i explica, si fem cas de Genette. La realitat de l’obra deixada per autors més madurs posa el llistó molt alt, amb noms de categoria el menysteniment dels quals no fa cap bé ni a l’obra dels autors més joves ni a la literatura catalana en general.

La victòria dels altres

Sovint s’afirma que dins el PP existeixen dos sectors diferenciats: Una branca de liberals centristes amb voluntat de diàleg i tarannà demòcrata, i una altra branca de dreta conservadora que voreja els extrems de l’antidemocràcia i la intolerància més malvolent. Fins i tot vaig sentir aquesta mateixa explicació en boca d’en Pep Bargalló en una entrevista recent a TV3. On són, tanmateix, aquests senyors que es diuen liberals i demòcrates? Si no alcen la veu, si no reclamen un model de relacions diferent amb la resta (dic amb “tota la resta”) de formacions polítiques, volen que continuem pensant que existeixen? Quin absurd! En política no funciona així, la cosa. Encara que ara mateix portin a terme un debat intern sobre la seva comunicació exterior basada en la mentida i la perversió de significats, aquesta comunicació exterior està fent un mal irreparable a la mateixa possibilitat futura de diàleg, ja que trenca la convivència social en dos blocs.
El PP d’avui és una formació amb un discurs d’extrema dreta: La seva demagògia encabeix tota la resta, partits democràtics barrejats amb grups terroristes, qualsevol que no estigui amb ells amb qualsevol que no estigui amb ells, i els etiqueta com a enemics, per als quals qualsevol difamació és vàlida. Si no reconeixem en aquest discurs la gènesi dels poders feixistes a l’Europa occidental és que som ben cecs. Abans sentia una mica d’angúnia quan algú parlava del PP com un partit de feixistes, ja que considerava que resultava exagerat o fora de lloc, o que denigrava un bon nombre dels seus membres. Ara puc dir amb tota la calma, la serenor i la responsabilitat que el PP és un partit on han vençut els feixistes, l’extrema dreta.

Els perills d'una política irresponsable

Som en un encreuament. A l’Estat espanyol les forces polítiques s’han posicionat clarament. Qui no ho vulgui veure que no ho vegi. Però està clar que el Partit Popular s’ha autodeclarat enemic de l’avenç de Catalunya en molts àmbits. Segons els seus mateixos postulats, es tracta d’un partit de centredreta. En aquest sentit, haurien d’estar atents a tot el seu electorat, és a dir, no sols a les moltes persones de l’Espanya profunda i no tan profunda que es deixen enlluernar per les retòriques nacionalistes, sinó a l’empresariat. Aquest sector, tant el de les multinacionals com el de les anomenades pimes, és molt sensible a certes situacions. Un context de crispació per un debat ideològic que de fet no té massa implicacions reals en el creixement econòmic de les empreses que facin bé la seva feina, una crispació d’aquesta mena, penso, no beneficia gens el mercat. Ja han sortit dades a la llum pública sobre el circuit comercial en què participen les empreses catalanes, i és sabut que un boicot als seus productes perjudica a força productors i empreses de la resta d’Espanya. El més important: Els afectats ho saben. Amb la pressió creixent de competitivitat que existeix, i no cal sinó esmentar el nom de la Xina, no s’hi val a badar. Gens. El PP s’ha caracteritzat per la seva política d’agressivitat nacionalista. Una de les proves més doloroses del cas es troba a l’inici de la guerra d’Iraq. Posar en perill la seguretat d’un país en desenvolupament socioeconòmic estable, amb perspectives de futur, convidar als inversors a posar una creu vermella al propi país, posar un cartell: “Compte, provoquem els grups terroristes internacionals” a la porta de casa, tot això sols ho fa un partit irresponsable, poc avesat a apreciar el valor del creixement econòmic com a font de riquesa per a tots els ciutadans. Intentar posar remei a una situació d’atzucac econòmic per unes deficiències legals i polítiques, com és el cas de la Catalunya actual, ho fan els governs responsables. Aquesta és l’elecció, ciutadans, i aquesta és la crida als empresaris (als empresaris de tot l’Estat) que caldria fer: Responsabilitat, seguretat i desenvolupament.

Caminem a reculons?

Després d’una llarga pausa, mesos d’estiu i d’una tardor crepuscular i bella, tornem a l’atac. I ho podem fer enllaçant directament amb l’escrit anterior. En efecte, les setmanes transcorregudes han deixat l’escenari i els actors amb posicions més definides, més adients al seu perfil, fins i tot. Aquell alcalde de Varsòvia que abans prohibia manifestacions ara és el cap d’estat de tot Polònia. El signe dels temps. I l’Església espanyola torna a sortir al carrer amb un plany que ens evoca tots aquells cursos malaguanyats en què l’esquerra ha temut rebre carabasses. I tant tem que acaba per trobar-se amb els inductors de l’atac a la llibertat.
Les eleccions a Polònia que han donat el triomf a la dreta reaccionària no són pas un desencontre del destí, ni una manipulació de les oligarquies, ni un complot dels poders fàctics, ni tan sols l’efecte d’una crispació provocada per interessos ocults o sectaris. Res de tot plegat: Al meu parer, el resultat no pot ser més just si atenem la mentalitat de la majoria de ciutadans amb dret de vot a Polònia, i la posició política hegemònica que se’n deriva. Si la dreta (ultra)catòlica i de tarannà autoritari ha vençut, si un parell de partits nacional-populistes han tret uns percentatges gens menyspreables, si els liberals d’un centredreta desorientat s’han quedat a les portes de la festa sense tastar-ne el vi (tant a les presidencials com a les parlamentàries), això no és sinó un reflex fidel de la Polònia d’avui, palplantada entre l’ambició d’un futur econòmicament millor en el marc de la Unió Europea i la por a què li siguin arrebassades aquelles tradicions i les singularitats culturals que l’han definit en aquests darrers segles.
L’anterior partit en el govern, format per excomunistes i persones amb vocació socialdemòcrata, va aconseguir arreplegar els vots de la població atemorida per la velocitat dels canvis, però també (i sobretot) la nefasta gestió del govern dretà anterior, inestable i poc cohesionat. Tanmateix, el sector polític abans en el poder, una esquerra poc madura i poc esquerrana en molts sentits, encara que podia saber-se hereva d’un mentalitat de por i de preocupació pel benestar irresponsable del ciutadà, sabia igualment que no representava el catolicisme que impregna la societat polonesa actualment. La mort del Papa va significar per a ells l’epifania de la derrota, els centenars de milers de polonesos envaint carrers i places, cridant en silenci que aquell govern no hi feia res allí, que la Polònia de la llibertat democràtica venia del catolicisme del sindicat Solidaritat i de l’americanisme antisoviètic, els dos pals de paller del combat de Wojtyła, de la glòria de Joan Pau II.
Pel que fa a l’educació, és tan ridícul veure la manifestació d’uns senyors i senyores, envoltats de monges i liderats pels carrinclons pijos del PP i els bisbes més ultramuntans, uns senyors i senyores exigint que una assignatura donada per professors escollits directament pels bisbats, fets fora pel bisbat si s’han divorciat o no combreguen en tot allò doctrinat per l’Església, que exigeixin, dic, que una assignatura així tingui els mateixos mèrits acadèmics que la resta, impartides per funcionaris i interins de concurs públic sotmesos a la civilitat ètica de les lleis democràtiques... És tan ridícul que provoca un respecte, el respecte que dóna peu a un rebuig sense retorn. Moltes vegades ens omplim la boca amb això del diàleg i de la tolerància. Tanmateix, crec que hi ha un grup important de persones que no han entès que Franco és mort, que som a la Unió Europea, que Catalunya és una nació, que Espanya ja no es tanca a casa per Setmana Santa... Val la pena conviure-hi? Hem d’esdevenir màrtirs d’una religió, la laica, que no té essència de martirologia com d’altres? Déu, què hem fet per merèixer això?
El més problemàtic de tot plegat, a efectes pràctics, és que no podem discutir i debatre amb normalitat institucional els defectes i errors que pot contenir aquesta llei, ja que es pot acabar convertint en símbol, i aleshores estar-hi en contra en algun punt important pot significar participar amb l’escamot enemic en allò del acoso y derribo. Una llàstima pedagògica, certament.

Una nova posició per a l'Església?

La religió és un sistema de símbols i valors imprescindible per entendre el nostre patrimoni cultural. Aquesta seria una manera força laica de definir-la, és evident. Caldria parlar de la fe, dirien alguns fidels. La fe depèn de cadascú, i aquí trobem la clivella que inutilitza el pensament ateu o radicalment laicista: No podem eliminar a Déu perquè ha esdevingut un déu multiforme en moltíssims individus. Les frases brillants que preveien la fi de les creences religioses, com aquella popularitzada de Nietzsche “Déu ha mort” són tan inútils com un fusell contra un niu de formigues gegant. Aquesta nova religiositat que des de fa dècades es va infonent a tot Occident és molt més profunda i penetrant que les corrents new-age que semblaven treure el cap als anys 80 i 90. Suposa a més un cop dur, duríssim, a les jerarquies de les diverses branques cristianes que dominen el panorama institucional a Europa. Bé, aquesta és una introducció a un parell de comentaris que volia fer sobre la relació entre l’Església com a institució i la societat civil, entesa com el conjunt d’aquests “creients d’un déu multiforme” i alhora de persones més o menys crítiques amb el poder tradicional de les jerarquies eclesiàstiques.
El fet que una part destacada de la jerarquia catòlica espanyola sortís al carrer per manifestar-se contra la unió matrimonial de parelles del mateix sexe no significa sols que ara s’han decidit per les barricades. Aquesta actuació té unes implicacions profundes que, si m’ho permeteu, em semblen més positives que no pas negatives. Un bisbe amb una pancarta ha deixat de ser un bisbe universal, que és una de les voluntats principals de l’Església catòlica. Secularment l’Església ha ocupat un espai de centralitat de poder que la feia universal en el sentit polític i insitucional de la paraula. Aquesta centralitat li era garantida per l’acceptació tàcita que l’Església representava el bé comú i els interessos religiosos del poble a tots nivells. Si l’Església ha anat canviant i adoptant formes que, en conjunt, poden provocar la impressió d’una modernització contínua no era pel seu tarannà inherentment progressista, sinó per la seva necessitat de mantenir-se en aquesta centralitat institucional que la feia dipositària de tantes coses. El fet que un bisbe agafi una pancarta i surti al carrer és la representació més gràfica possible que aquesta centralitat ha estat furtada a l’Església, o que l’ha perduda, com a mínim a l’Estat espanyol, per múltipls circumstàncies. Agafar una pancarta significa per a un jerarca eclesiàstic acceptar una derrota, i una derrota en dos dels aspectes més principals de la seva missió evangèlica: Universalitat i centralitat, en el sentit en què els he explicat abans.
Al meu país de residència, Polònia, l’alcalde de la capital, és a dir Varsòvia, va poder permetre’s el luxe de prohibir una “Manifestació per a la igualtat” convocada pels col·lectius d’homosexuals de tot Polònia. És un luxe que hauria de ser innacceptable a la Unió Europea: Què hi farem. La qüestió és que la protesta va transcórrer sense incidents de cap mena per part dels il·legalitzats manifestants, sinó que foren membres de les joventuts ultradretanes qui llençaren pedres i d’altres objectes als participants en l’acte reivindicatiu. Tanmateix, em volia referir sobretot als fets consegüents a tot aquest embalum ideològic que va acabar donant un protagonisme mediàtic del tot inesperat als coratjosos organitzadors de la marxa. Uns dies després de l’acte, una important associació de joves de tendència feixista va portar endavant una manifestació de protesta, que titulaven “Marxa per a la normalitat”. L’encapçalava una pancarta molt irònica, ja que en sols tres paraules es carregava dos mil anys de cristianisme: “L’amor és hetero”. Bé, aquests noiets de tendra edat no devien saber ben bé quina és la diferència entre l’amor (familiar, amical) i el sexe. Tant se val. Cal posar enfasi en que el conjunt de fets es va produir de la forma que fins ara havíem considerat com a tradicional: Un grup més aviat marginal de la societat fa una manifestació reivindicativa (per a la igualtat), i un altre grup, radicalitzat en sentit contrari, fa una marxa de protesta. L’Església no hi apareix enlloc, si no és implícitament en els missatges llençats pels uns i pels altres, és clar. I així són les coses quan l’Església no ha perdut la centralitat institucional i de poder. Em refereixo en aquest cas a Polònia, però podria estar parlant de les Espanyes seculars. Si alguns religiosos van sortir també a l’època de la Transició és precisament perquè es veien venir aquesta pèrdua de poder, un poder que es fonamentava paradoxalment en la invisibilitat i en l’status quo.
Crec que, donades les circumstàncies, hi ha un col·lectiu gens menyspreable que hauria d’aprofitar l’avinentesa. Em refereixo a les monges de clausura, que a través de manifestacions, marxes i passejos en autobús podrien veure l’estat decrèpit del món i tornar-se’n reconfortades al convent.

Hola, benvinguts a la meva pàgina de reflexions