Alcem la copa!

Avui és un dia per a un poema. Joan Brossa el va escriure un 20 de novembre de fa 21 anys. Ara cal aplicar-lo, assaborir-lo, fer-lo nostre, en data d’avui, l’avui que ens fa vius, tot canviant “espanyol” per “xilè” i “Europa” per “Sudamèrica”. Alcem la copa! (malgrat la derrota moral que significa que el botxí-llit hagi passat al davant del botxí-justícia)

"FINAL!"

Havies d'haver fet una altra fi;

et mereixies, hipòcrita, un mur a

un altre clos. La teva dictadura,

la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,

prou t'havia d'haver estovat la dura

fosca dels pobles, donat a tortura,

penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,

t'esqueia una altra mort amb violència,

la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,

sol i hivernat, gargall de la ciència

i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,

ha mort el dictador més vell d'Europa.

Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975

La tercera llengua del tripartit

El nou govern tripartit, en el qual caldria posar la confiança necessària per tirar endavant una Catalunya que s’allunyi de models socials dividits i fratricides, ha presentat un punt important de la seva nova política lingüística: L’ensenyament de la llengua anglesa a un nivell que permeti que els joves catalans s’hi comuniquin fluïdament. Es tracta d’una de les decisions més importants per al nostre futur sociolaboral: En el marc de la Unió Europea, en el marc del segle XXI, una educació completa requereix l’assimilació d’una o més llengües estrangeres, especialment l’anglès. Tristament, ben tristament, als països europeus se’ns identifica (juntament amb els italians i els portuguesos) per la pronúncia nefasta de l’anglès que presenta un català o un espanyol quan obre la boca. Sí, solament cal obrir la boca i emetre un reguitzell de fonemes amb voluntat de formar mots de la llengua anglesa per ser identificat com a peninsular (itàlic o ibèric). Trista condició, doncs, que ens imposa una reflexió col·lectiva. En aquest sentit, sembla que les iniciatives empreses fins ara no resulten ni suficients ni tampoc adients.

D’aquesta manera, l’avançament de l’edat d’inici de l’aprenentatge de l’anglès, tan aviat com es vulgui, no és sinó un pedaç al problema, que oculta les veritables qüestions de fons: La mentalitat de la població sobre l’anglès, el seu ensenyament i el seu ús, i la formació dels professionals, que sovint reprodueixen les metodologies dels seus mestres. Quant a la primera, no puc evitar pensar en la manca de pel·lícules en versió original als cinemes i a la televisió, en la creença generalitzada que esmerçar-se en imitar un dels accents de l’anglès resulta una boutade snob, o en el provincià orgull monolingüe que inunda les ments de tanta gent, també a casa nostra (encara que menys que a d’altres zones de l’Estat). De la debilitat se’n fa bandera i així anem. Pel que fa a la segona qüestió, cal un profund procés de reciclatge i d’aplicació de noves metodologies que promoguin l’ús de laboratoris d’idiomes i de pràctiques intenssives als instituts i escoles, deixant de banda la repetició contínua en cada curs de la mateixa matèria gramatical i, en bona part, la “gramaticitis” que es pateix en l’ensenyament i avaluació de les llengües estrangeres, és a dir, la focalització excessiva en aspectes gramaticals (en l’àmbit escrit, és clar) tant a l’aula com a les proves finals. Fins i tot caldria revisar a fons els plans d’estudis de Filologia anglesa i magisteri a la Universitat per establir prioritats educatives en l’àmbit de l’ensenyament de l’anglès. Cal, doncs, un projecte global, transversal i interdepartamental que estableixi tant els objectius com el procés de correcció i superació de totes aquestes deficiències, i és urgent. Please!

Neopàtria

Neopàtria és el títol de la nova novel·la d’Hèctor López Bofill, que com a escriptor signa sense el cognom d’origen castellà, més val treure’s certes noses. I no ho escric amb ironia, ja que cadascú cerca la perfecció de la manera que creu més adient. A diferència de la infumable L’últim evangeli, la nova obra de Bofill es llegeix molt bé, amb certs alts i baixos, però amb un ritme narratiu molt més aconseguit que en la novel·la precedent. Penso que l’autor aconsegueix establir una relació ben travada entre la narració, la lírica de l’instant (o una poètica de la descripció en general) i l’entramat polític que crea el màxim magnetisme de l’actualitat. Sí, l’obra és actual i trenca amb elegància una tradició de la política-ficció catalana basada en la sàtira corrosiva (Un submarí a les estovalles) o el nyap literari (El complot dels anyells), a vegades en la forma desacomplexada del pamflet. Molts hi trobareu un excés de narcissisme (individual i de grup), que tendeix més a això que a una solució narrativa diguem-ne “postmoderna”. I també un excés de lirisme d’exaltació dionisíaca. En aquest darrer cas, penso, tanmateix, que es tracta d’un dels eixos de construcció de l’obra, en franca i volguda contraposició a la dinàmica més política del text, com a transposició dels elements col·lectius de cohesió que ens fan viure a tots a i a totes en polis i no tan polis. En aquest sentit, Bofill demostra un bell talent per presentar un conflicte d’impulsos (dionisíac i apol·lini) en una complexa xarxa de significacions opositives, en què els sentiments i els impulsos sexuals s’entrelliguen amb la política més elevada en una dansa macabra, sobretot finalment macabra. Seria bo que aquesta forma de literatura no caigués en el preciosisme i en els excessos abans esmentats, aprofitant el filó de Neopàtria, sinó que busqués d’altres camins paral·lels que no obviessin la qualitat literària.

Tornar

Almodóvar ha tornat. Bé, tampoc feia gaire que havia marxat. Però la qualitat indiscutible d’altres realitzadors peninsulars, com Amenábar o Coixet, havia eclipsat parcialment aquella aura de figura embaixadora del cinema d’aquesta terra arreu del món. Mai havia estat jo un seguidor d’Almodóvar, però darrerament li havia observat un altre estil, una nova intel·ligència artística que feia realment més atractiva la seva obra, amb Todo sobre mi madre i, sobre tot, Hable con ella. La culminació d’aquest procés és la genial Volver, una pel·lícula que parla per sí mateixa, i parla d’Almodóvar, de l’obra d’Almodóvar i de la cultura en què ha viscut i s’ha format Almodóvar. Arreu del film trobem els plans i els colors, l’estètica vaja, que ja s’identifiquen indefectiblement amb la seva mà creadora. Tanmateix, penso que en aquest cas no és ella la protagonista del film, sinó aquells tres elements esmentats: L’autor, la seva obra i la seva cultura (materna). Almodóvar, doncs, realitza un gran homenatge a la seva terra, que semblava que tenia oblidada però que, de fet, amb aquesta pel·lícula demostra que mai va ser així. El títol del film, “Volver”, no es referiria tant a les circumstàncies narrades, sinó al mateix director en el seu “retorna casa”. Un dels més ben trobats leitmotivs del llargmetratge, les torres eòliques en constant moviment, ens evoquen clarament els molins de vent del Quixot, obra que resta subjacent durant tota la pel·lícula. Però és evident que es tracta d’un “antiquixot”.

Anem per parts. Tots els personatges principals són dones, lluitadores i tenaces, que toquen massa de peus a terra per fer bogeries, que viatgen amb cotxes amunt i avall, elles al volant: La victòria de les “Santxes Pances” de la modernitat. El padastre que abusa és sacrificat, no hi ha massa consideració cap al propietari del restaurant, a qui enganyen, i un dels pocs personatges masculins que gosa apropar-se a l’exuberant Penélope Cruz en el paper de Raimunda rep unes carbasses que no sols trenquen l’horitzó d’expectatives de l’espectador, sinó que tanquen la porta a una participació rellevant d’homes en el llargmetratge. Mentre que la novel·la de Cervantes planteja l’actuació d’un personatge completament empatxat de ficció, d’una ficció que supera exageradament la realitat, Almodóvar gira la truita per mostrar com la realitat supera la ficció, que el seny ens duu a situacions realment rocambolesques a causa de la follia que regna en les relacions humanes. Precisament crec que és la gràcia principal de la pel·lícula: La gran concentració de recursos, de referències, de tòpics almodovarians, en un film que es desenvolupa narrativament com un engranatge perfecte i que, a més, fa petar-se de riure en més d’una ocasió. Volver, tanmateix, no constitueix un diàleg entre l’espectador i el director en el marc de les provocacions de les obres inicials del manxec, sinó que és un veritable monòleg del creador sobre ell mateix (amb el títol, que el porta cap a la terra en què s’ha criat), sobre la seva obra (per l’estètica i les situacions enginyoses) i sobre la cultura manxega i espanyola, amb els seus tics masclistes i provincians, però també amb el seu immens. Cervantes. Es podria parlar abastament sobre la relació dels elements que composen el film fins a saturar-lo de bellesa, tendresa i intel·ligència: El gènere, el viatge interior, la mort, el fantàstic, la solidaritat, el paisatge, l’alienació, l’estrangeritat... Però ho deixarem aquí. Toca veure la pel·lícula, una obra mestra. Chapeau, Pedro.

El que Mahoma ens va portar

Regensburg és el nom en alemany d’una ciutat que tradicionalment s’ha anomenat “Ratisbona” en català i en castellà. Es tracta d’una petita ciutat bavaresa, universitària i encantadora. Bé, la universitat és lletgíssima, però la ciutat continua tenint el seu encant petitburgès alemany. En una conferència celebrada recentment en aquesta població, el Papa acaba d’encendre els ànims d’allò que s’anomena “el món àrab”. Començo a estar molt d’acord amb aquells que postulen que molts dels esmentats creients d’aquesta religió utilitzen simplement qualsevol motiu, per pueril i insignificant que sigui, per crear un conflicte entre les dues civilitzacions que representen el món cristià i el món àrab. Una cita mig acadèmica per part d’un eminent teòleg (encara que Papa), perfectament contextualitzada en boca d’un personatge històric medieval, no hauria de provocar el llançament de bombes enlloc. Precisament, aquestes accions enforteixen els arguments del Papa contra l’ús de la violència en nom de la religió. També és cert que l’Església ho hauria pogut explicitar abans, això, i que consegüentment haurien d’excomunicar post mortem tots els membres de la jerarquia eclesiàstica espanyola que defensaven l’alçament feixista del 36 com una “croada” contra el Mal roig. I també és cert que les denúncies de demagògia per part dels afectats són evidents: Quan el president americà surt a la televisió i anomena el nom de Déu en mig o al final d’un discurs bel·licista, el món cristià hauria de posar-se les mans al cap.
Sigui com sigui, penso que el problema no es troba en aquestes paradoxes o conflictes interpretatius, sinó en la profunda diferència entre el catolicisme (del Papa i l’Església en general) i l’islam respecte a determinats plantejaments teològics bàsics que s’observen tant en la manifestació quotidiana de les creences com en els nivells molt més elevats de la teorització sobre la pròpia religió. Hi ha un pensament més o menys subjacent en la ment dels musulmans que surten al carrer per protestar contra les paraules de Ratzinger: Tots o la gran majoria de catòlics són uns descreguts, uns hipòcrites que no creuen realment perquè no fan allò que la creença dictamina. En el món islàmic l’acció esdevé manifestació de fe en un grau molt més elevat que en l’actual món catòlic. Els musulmans veuen les pel·lícules occidentals, la premsa, ens coneixen, i saben que això sovint té poc a veure amb la doctrina de l’Església. Els musulmans no ens creuen, i esdevenim així impius, infidels al sol Déu que (teòricament) uneix ambdues cultures religioses. És així que qualsevol espurna encendrà el foc de la incomprensió, perquè des de l’actual plantejament religiós musulmà no se’ns pot comprendre: Ni la democràcia ni el que signifiquen els seus fonaments. Igual com nosaltres, que, des del nostre compromís ideològic que intenta fer conviure laïcitat i catolicisme, no podem entendre l’existència d’estats sota la xària (o llei islàmica) ni certes pràctiques estètiques i corporals que empresonen socialment i cultural les persones. El món cristià que representen l’Amèrica de Bush, l’Espanya aznarista o la mateixa Polònia va cometre l’error històric de debilitar la dictadura més sòlida de caràcter laic del món àrab, la de Husein, i va deixar les mans lliures a les dictadures o falses democràcies que exigeixen una professió de fe islàmica a la manera més extremista i fanàtica.

El partit de les vergonyes

Ja ha sortit a la llum el cartell de Ciutadans-Partit de la Ciutadania. Les paraules de Boadella que han servit, entre d’altres, per presentar-lo en societat, recorden més aviat les intervencions descontrolades de Dalí als anys 20 i 30 contra l’establishment cultural català, i per tant es queden en això, en una histèria pseudoavantguardista d’un artista incomprès, que, a més, com en el cas de Dalí, té un fort punt de vanitat i autopromoció en el preciós món de les “marques” o “signatures” artístiques. A l’acte hi ha participat la Mora (no escric el seu nom de pila, perquè com és basc, deu odiar-lo tant com la resta de mostres culturals d’aquest antic poble) i hi ha enviat un missatge amical la Díez (el seu nom, tan simbòlic, tampoc es correspon amb la seva ideologia), les quals, ja comença a ser hora de manifestar-ho, no sabem ben bé què hi fan al Partit Socialista. Aquesta contaminació que impulsen amb el seu nacionalisme espanyolista i els seus suports sempre incondicionals a forces polítiques no socialistes que s’autodenominen falsament “antinacionalistes” les fan d’un altre paller.
El cartell en qüestió resulta ben simbòlic. L’advocat Rivera (no escric el seu nom de pila perquè no sé ell si l’escriu en català o en castellà), cap de llista de la formació, hi apareix despullat. Bé, està clar que la lectura és òbvia: La nuesa simbolitza la seva manca de programa. El lema que acompanya la imatge diu: “Ha nacido tu partido. Sólo nos importan las personas. No nos importa dónde naciste. No nos importa la lengua que hablas. No nos importa qué ropa vistes. Nos importas tú”. És clar que no els importa la llengua que “tu” parles, sigui català, rus, polonès, àrab, berber, xinès o romanès. Ells et continuaran parlant en castellà i intentaran imposar el castellà com a llengua franca en un lloc que es diu casualment Catalunya. Sí, els importa la persona, descontextualitzada absolutament de la seva situació: De gènere, de classe, d’ètnia o cultura. És com el pitjor malson neoultraliberal d’algú amb certa sensibilitat intel·lectual. Fart de demagògies, l’únic que demanaria als mitjans de comunicació és que atorguin el mateix ressò a d’altres partits polítics petits i molt més “entranyables”: Els carlins o l’extrema esquerra extraparlamentària. De fet, el cartell és també molt significatiu perquè el candidat s’hi tapa les vergonyes, i les vergonyes d’aquest partit no són altres que la seva pròpia demagògia, la ideologia que intenten ocultar, a partir de plantejaments que insulten la intel·ligència per l’absència de raonaments. Sols hi trobem directrius absurdes sense un context en què inscriure-les: La fal·làcia dels que amaguen una ideologia perquè els fa por que surti a la foto.

Desaprendre

Desaprendre és un mot que a primera vista pot sobtar, i resultar molest o intolerable. L’aura positiva que ha cristal·litzat al voltant del mot ‘aprendre’ desqualificaria per se el seu contrari. A més, si es realitza una petita anàlisi del mot ens trobem que s’associa fàcilment amb l’oblit, el gran dimoni que, particularment en terres de la Península Ibèrica, ha suposat un dolor fàctic en moltes de les víctimes de les guerres i els conflictes. L’oblit i la desmemòria alcen el cap com a botxins de béns preuats, assimilats en forma d’experiència i de valor. Igualment, també pot evocar l’hedonisme radical, com a corrent que rebutja el fet mateix de suportar el possible pes negatiu de certs “aprenentatges” i es mostra absolutament irresponsable en el marc humà de convivència. En realitat, el mot ‘desaprendre’ resulta una revolta cognitiva contra la indoctrinació judeocristiana del coneixement en negatiu, indoctrinació que entronca de fet amb d’altres formes de pensament que no necessitaven ser necessàriament jueves o cristianes. Si ens fixem en la història primigènia, el Gènesi, font de la natura humana històrica segons la Bíblia, el pecat original suposa un mal, un element altament negatiu, un flagell en forma de taca, que condemna l’ésser humà a evocar contínuament tant la seva suposada imperfecció intrínseca com la capacitat de modelar una personalitat humana a partir d’aquest mal. En aquest segon sentit trobem el gran problema amb el valor del desaprenentatge. És a dir, la doctrina creient explicitada més amunt connecta amb la valoració del mal i de les experiències negatives (traumàtiques) com a elements que dialècticament condueixen a un coneixement més ampli i sòlid, a una maduració de la personalitat que enriqueix profundament la persona que ho aplica. Malgrat que hi hagi un component dialèctic constant en aquest procés, la veritat és que bàsicament es constitueix com un sistema acumulatiu, en el qual es valora sobretot la suma d’experiències, en molts casos ja hem dit que negatives, per assumir una personalitat diferenciada, en progrés. Es podria dir aleshores que els pecats originals, en la seva negativitat més contundent, ajuden a construir una fortalesa psicològica i cognitiva de l’ésser que li faciliten una comprensió del món i de si mateix més àmplia.
Sense ànims de contradir la totalitat d’aquests raonaments, caldria advertir que, tanmateix, el fet de desaprendre no suposa, o no hauria de suposar, l’enemic a combatre sinó un bon aliat en les finalitats bondadoses i constructives a què s’arriba, segons sembla, amb aquell aprenentatge dialècticoacumulatiu. Desaprendre significa en aquest sentit l’acte de deixar de banda, d’inutilitzar, certes experiències que es transformen dins l’ésser en reproduccions a petita escala d’aquell gran pecat original que ens taca i ens amarga l’existència amb el seu record. Assumir aquest procés com quelcom positiu ens ajuda a no ser falsament forts, és a dir, a no formar una armadura de dolor al nostre voltant per evitar futures ferides, sinó a considerar el fets de la nostra història personal com el flux d’un riu heraclitià: Panta rei. En aquest sentit, enfront de l’immobilisme implícit en el procés acumulatiu anterior, aquest model es perfecciona a través de la capacitat de moviment, de dinamisme per expurgar o exorcitzar certs elements negatius, en un retorn si es vol a determinades pràctiques paganes precristianes. Desaprendre és crear una fortalesa més autèntica a partir de la felicitat i la complicitat interpersonal, quelcom molt més arriscat i complex que l’altre model presentat. A més, al meu parer, igual que conceptes com el de desexili, el desaprenentatge no suposa una renúncia claudicant, total i completa, sinó més aviat un exercici d’aclimatació, una pràctica d’autodefensa davant la realitat de les seves representacions humanes que ens afecta. Es tracta d’un tema molt ampli i molt atractiu, que potser valdrà la pena aprofundir més endavant.

Bessonada

Els pitjors malsons de molts polonesos amb seny polític i empenta de progrés han esdevingut una realitat insuperable: Hi ha hagut un pacte amb el populisme més descarat i ridiculitzat de Lepper, el ministre d’educació és un criptofeixista i el poder de la nació rau en dos germans bessons que no saben somriure, i quan ho fan semblen l’Aznar, que feia més aviat ganyotes per provocar por als menors d’edat. Viure per veure. Imagineu-vos l’escàndol que s’hagués produït a qualsevol país democràtic occidental si el cap d’estat hagués nomenat primer ministre, és a dir, president del govern, al seu germà. ¿Un Pasqual president amb un Ernest conseller en cap? ¿Un Chirac amb un chiraquet? Bé és cert que en força països d’aquestes característiques el problema resulta artificial, ja que els caps d’estat pertanyen a monarquies sense incidència real o pràctica en la vida política del país.
Dos germans bessons en el govern, ocupant a més els dos càrrecs més alts de representació, constitueix un exemple tan fastigós de nepotisme mafiós que quasevol es posaria les mans al cap. Un parell d’arguments a la defensiva suren en l’aire: Ambdós es dediquen a la política des de fa temps i, en un estat democràtic, tots els ciutadans nascuts allí tenen dret a ser elegibles per a un càrrec, si no es troben en situació jurídica i/o penal incompatible. Cap dels dos soluciona el problema d’estètica (o d’antiestètica) que sintetitzen aquest parell d’homenets que amb prou feines saben vocalitzar. Darrerament, a més, han demostrat que són tan curts de mires en el seu nacionalisme acomplexat que qualsevol rucada els converteix en lleons ferits. El més trist de tot és que aquí ningú reacciona amb fermesa: Ni el món econòmic, ni el món cultural ni el món polític de l’oposició. Tot és resignació, com si la democràcia fos la clau per obrir qualsevol porta, fins i tot la de la duplicació fisonòmica en el poder. De fet, la cosa de la bessonada aquesta que els ha caigut als polonesos dóna per a moltes pel·lícules antiutòpiques i de terror fantàstic. A veure si algun productor de Hollywood s’hi anima... La democràcia, companys, no ha de ser un ídol, un comodí que ens permeti fer allò que ens surt dels nassos si ens han escollit per majoria. La responsabilitat i l’honestedat davant dels ciutadans, el bé del país i l’avenç de la societat suposen un requisit imprescindible. Sigui com sigui, van ser els mateixos polonesos qui van donar els càrrecs assenyalats als candidats i germans Kaczyński. Que s’ho facin mirar, sisplau!

D'oest a est, cap a l'esquerra

Fa uns dies va ser editat el llibre Historie z Lewej Ręki, que arribarà a les llibreries d’aquí a un parell de setmanes màxim a causa de qüestions de distribució. L’autor de l’obra no és cap polonès, tanmateix, però el traductor sí: Witold Maciejewski (“Witas”, per als amics). En efecte, hi ha un original, l’original, que potser sona més conegut en aquesta llengua en què escric: Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada. Es tracta de la primera traducció al polonès d’un llibre d’aquest immens autor català, un dels millors narradors contemporanis d’alçada i valor universals. Tot plegat ha estat possible mercès a la gentilesa tant del suport econòmic de l’Institut Ramon Llull com del bon gust de l’editorial Biblioteka Telgte. És un gran pas i una gran aposta per a una adequada promoció de la literatura catalana de qualitat a Polònia, per bé que Moncada ja ha estat traduït a idiomes molt diversos (anglès, alemany, francès, danès, suec, holandès, portuguès, japonès...). Caldrà agrair a persones com en Witas l’aposta, l’esforç i les ganes que encara mantenen per seguir amb la tasca de fer visible la nostra cultura a Polònia. Es tracta d’un gran text i la traducció resulta una translació força encertada de l’original, entre d’altres per l’esmerçat interès d’en Witas a recercar el significat o significats possibles d’expressions força rebuscades de l’autor de Mequinensa. A més, l’edició polonesa conserva el pròleg original de Pere Calders, un altre gran autor català que ja ha estat traduït en mostres antològiques de diverses publicacions periòdiques. El món creat per Moncada evocarà probablement als lectors polonesos el realisme màgic sud-americà tradicional, però amb una ambientació diferenciada que els acostarà a la nostra cultura. Esperem que tingui tant d’èxit com entre nosaltres!

Les veus de l'Àgora

Realitzar debats seriosos a la televisió hauria de ser un deure de les institucions responsables dels mitjans de comunicació públics. Hi són necessaris tant la presència de persones enteses en la matèria o implicades directament en el tema del debat com l’ajustament sempre de les quotes de participació segons les perspectives preses, a fi d’establir un diàleg constructiu i no monòlegs entotsolats de melic ample. Diuen que una de les manifestacions més evidents que la televisió pública espanyola ha baixat de qualitat durant els darrers anys és la manca d’aquesta mena de debats, tot seguint les parrandes de les cadenes privades en uns temes de premsa groga del tot abominables. Sortosament, a casa nostra disposem d’Àgora, un programa del Canal 33 que sembla satisfer els requisits esmentats anteriorment per establir debats encertats, diversos i sucosos.
Tanmateix, fa la impressió que moltes vegades, massa vegades, els responsables del programa volen ser més papistes que el Papa i, a l’hora de presentar una problemàtica determinada sobre la qual a Catalunya hi ha una opinió majoritària indiscutible, busquen notables veus crítiques amb aquest plantejament. No crec que sigui una mostra de masoquisme, sinó més aviat de political correctness mal entesa (que és com s’entén normalment la political correctness. Per cert: Les sigles habituals d’aquest concepte, PC, resulten d’una incorrecció política brutal...). Moltes vegades, aquestes veus es dediquen a recitar tota la porqueria demagògica que salta als mitjans de comunicació d’altres bandes de l’Estat espanyol, i provoquen la necessitat de perdre el temps responent a barbaritats, en lloc d’aprofitar l’estona per profunditzar realment en la qüestió que toca. A vegades formen grups corals que trenquen la placidesa de tot el programa. Ignoro si la voluntat última dels responsables del debat és mostrar com un parell o tres de personatges són capaços de dir tantes bestieses i trencar el ritme del debat, escenificant la seva poca validesa com a convidats i, d’aquesta manera, desqualificant-se ells mateixos com a tals. Però potser això seria anar massa lluny, especialment enfront de la manca de dialèctica diàfana per part del moderador en aquest sentit. Paral·lelament, quasi en cada emissió sembla que triïn convidats que representin un partit determinat, aspecte que deu provocar la fruïció dels força espectadors per veure de quin és qui (i no qui és qui). La correcció política, una altra vegada.
Bé, un dels episodis més lamentables d’”Àgora” correspon a la darrera emissió del programa, amb el sonor tema “Pau a Euskadi: Diàleg o rendició”. El portaveu del Fòrum d’Ermua, Iñaki Ezquerra, la professora universitària Gotzone Mora, i la periodista Carmen Gurruchaga, eren els tres mosqueters de la manipulació, la confusió i el pensament més ranci de la dreta espanyolista. Hi utilitzaven termes i idees que farien por a qualsevol persona de seny: Avui ha sortit a la llum una enquesta d’opinió que posa sobre la taula l’evidència que el 90% dels ciutadans d’Euskadi estan a favor de la recerca de la pau i la superació del conflicte per la via que ha emprès l’actual govern espanyol. Per tant, si tant s’ha de cuidar la correcció política i la “representativitat” dels convidats, sisplau, Àgora, fixeu-vos-hi més a l’hora de fer la tria. N’hi ha que volen parlar en nom de tots i que, de fet, tenen una projecció pública realment immerescuda. La gent, el poble, la població en general, és més assenyada que quatre buscaportades.

Lluís Llach a Poznan

Lluís Llach va actuar a Poznan dilluns passat. Una notícia que per a alguns dels que vivim i treballem en aquesta ciutat resultava inimaginable es va materialitzar, a més, en una plaça pública de manera gratuïta. Llach va ser contractat pels organitzadors dels actes commemoratius del Juny de 1956. Ara fa cinquanta anys es va produir un aixecament popular contra les condicions opressores (tant econòmiques com polítiques) del règim comunista. Alguns artistes polonesos van començar a versionar peces musicals de la cançó protesta catalana. La peça que va tenir més èxit va ser “Mury” (murs), que de la mà de Jacek Kaczmarski era una adaptació de “L’estaca” al context ideològic de l’oposició democràtica polonesa d’aquest clàssic (també) de la lluita antitotalitària (sí, Piqué, sí, el franquisme era un feixisme).
El concert va ser un èxit: El públic no sols va romandre atent durant tot l’espectacle, sinó que també vibraven amb les cançons de l’artista català. Va ser impressionant, perquè Llach, tot i que ja ha posat data de caducitat als seus recitals en públic, continua tenint una força i un magnetisme incomparables. Encara que no en sóc un seguidor afamat, considero que indubtablement constitueix un dels grans músics de la música popular contemporània catalana. “L’estaca” va fer alçar el públic que, en silenci, ondejava els braços en senyal de fraternitat. Llach va aprofitar per fer intervencions breus entre cançó i cançó, a voltes presentant senzillament les peces, a voltes posant el seu gra de sorra en la crítica de les impertinències del malgovern. La traducció, si se’n pot dir així, va anar a càrrec de Jarosław Gugała, hispanista i periodista que, en el seu moment i juntament amb el seu grup (Zespół Reprezentacyjny), va interpretar a Polònia cançons de Llach tant en versió original com en adaptacions més fidels a l’original que les de Kaczmarski, per exemple. L’artista de casa nostra va canviar de llengua i es va passar a l’espanyol per tal que en Gugała l’entengués millor. De res va servir, però, aquesta concessió, ja que el presentador polonès va tenir pensades tan curioses com traduir “el món és ple de valors banals i frívols” per “els humans compartim molts valors”, o “tendresa” per “enyorança”. A més, en Gugała va evitar en tot moment centrar la figura de Llach a Catalunya, i fins i tot va enllestir ben de pressa la llengua pròpia del cantant, fet important donada la cultura mitjana dels polonesos sobre la qüestió. S’entén que la presència del versionador inicial de Llach fos simbòlica, però cal assenyalar que fou llastimosa des del punt de vista pràctic. Sigui com sigui, els esforços terroristes de Gugała no van deslluir un concert tan intens, polític, romàntic i mediterrani. Una mica de llum entre tanta estultícia.

Europa, Franco i el pa a l'ull

Ahir es va aprovar la proposta presentada pel govern espanyol que permet als ciutadans de la UE adreçar-se per escrit al parlament europeu en català, euskera o gallec. Aquesta iniciativa ha trobat molts obstacles, especialment fomentades per aquells “amics de Catalunya” que es fan dir “populars”. No cal dir que ha estat un pas endavant, però també que la proposta ha estat amputada a causa de l’oposició a mesures més polítiques, com la possibilitat d’expressar-se en aquestes llengües peninsulars en les sessions parlamentàries. A poc a poc, i amb bona lletra, que els inquisidors són molts i tenen força. Ara bé, si parlem de torquemades, potser valdrà la pena afegir que per a molts països de la UE la realitat i la història de l’Estat espanyol constitueixen un enigma, un magma inconegut, en què encara pesen uns esquemes consolidats per la propaganda franquista, estadounidenca i d’altres.
Això s’ha vist clarament avui, que ha estat també un dia molt especial al Parlament Europeu en relació a la societat espanyola del segle XX i XXI: S’han posat les cartes sobre la taula. El Partit Popular Europeu (al grup del qual, recordem-ho, està integrada Unió Democràtica de Catalunya) ha girat l’esquena a una acció valenta de crítica del cop d’estat de 1936 i de la dictadura franquista, per posicionar-se en declaracions més etèries, o, com la del PP espanyol, del tot insostenibles davant la magnitud del mal provocat pel Franquisme. Per sort, el president del grup popular europeu, ha tingut l’oportunitat d’expressar el seu rebuig més frontal a qualsevol dictadura (la de Franco també) i als defensors d’aquestes dictadures. Aquesta gràcia l’ha rebuda de la mà d’un eurodiputat polonès, Maciej Giertych, que ha fet una defensa aferrissada de les actuacions de l’exèrcit i l’església de l’Espanya d’aleshores. Giertych pertany a un dels partits que governen en coalició a Polònia, i que duu el pacífic nom de Lliga de les Famílies Poloneses. De fet, és el pare del seu líder en aquest país de l’Est. Tot i que diversos membres de l’europarlament no han dubtat en llançar a la cara d’aquest senyor la qualificació de feixista, la veritat és que molts, molts i massa, polonesos no s’allunyen gaire dels plantejaments que avui ha exposat en aquesta cambra. I, m’agradaria equivocar-me quan dic que d’altres europeus també ho veuen de forma similar, especialment perquè a pocs els interessa manifestar en els llibres escolars d’història la covardia de nacions democràtiques davant el feixisme, i la presència de l’element “bolxevic” dóna força joc a simplificacions i visions maniqueistes. Franco és encara per a molts un dictador tou, amable, poca cosa i, fins i tot, entranyable, coincidint plenament amb l’anomenat franquisme sociològic.
Fill de l’exili nacionalista polonès provocat per la dictadura comunista, Giertych va llicenciar-se a Oxford i es va doctorar a Toronto. Especialista en dendrologia, va anar a raure en un institut de recerca a Kórnik, petita població al costat de la ciutat on visc actualment, Poznan. L’any 1986 va entrar al Consell Consultiu creat per Jaruzelski (el general que duia les regnes de l’estat comunista polonès), consell que integrava personalitats properes al règim i figures intel·lectuals de l’oposició. Aleshores, Giertych defensava estrènyer els lligams amb (sorpresa!) la Unió Soviètica, mentre criticava els opositors que confiaven en un Occident (llegeixis “Alemanya”) voraç dels territoris fronterers de l’oest de Polònia. D’alguna manera beu de les fonts antisemites i paneslavistes d’antecessors seus que definien una essència eslava diferent respecte de la resta d’Europa i creixien en l’odi a l’estranger. Tot plegat el converteix, a ell i al seu partit, en un exemple clar de feixista contemporani.

A Polònia van maldades

A Polònia, la de debò, aquella que ens evoca el fred, la vodka i, més recentment, uns manetes eficients, les coses polítiques van maldades. La culpa, com sempre, no és pas dels polítics, que simplement es presenten i fan la seva feina, millor o pitjor, sinó dels electors, que tenen la mania de votar..., de votar malament, és clar. Aquesta desgràcia passa a més d’un país, no sols a Polònia. Tanmateix, el fet de viure-hi afecta a qui escriu aquestes ratlles, i m’ha menat a una sèrie de reflexions. Per sintetitzar, diré que fa uns mesos van celebrar-se eleccions, durant les quals el clima mediàtic i el vox populi auguraven que els dos favorits, el partit liberal (PO) i el partit cristianodemòcrata catòlic (PiS), arribarien a un acord de govern per treure Polònia del llot en què els anomenats “excomunistes” l’havien duta, una Polònia burocratitzada, plena de corrupció i amb la memòria històrica bloquejada.
Els salvadors del corral parlamentari, tanmateix, no es van entendre. Oh, desgràcia! I qui va agafar la torxa per ajudar a formar govern, en les condicions de minoria que limitaven el guanyador (el PiS criastianodemòcrata), foren els partits petits del populisme i l’extrema dreta, ambdós nacionalistes a la seva manera. De moment, s’ha signat un acord de coalició entre PiS i Samoobrona, un partit liderat per un personatge populista, plat fort dels acudits i les anècdotes del desgavell polític en què viu immersa Polònia. Es diu Lepper i, traslladat al nostre corral, el podríem identificar amb en Gil, que descansi (però no en pau, que no el deixaran amb tant de pis il·legal a Marbella). Lepper ha estat condemnat per tribunals polonesos i s’ha caracteritzat per un discurs incendiari contra la Unió Europea. Malgrat que el seu partit defensa bàsicament postulats que es poden qualificar d’esquerres, ha pactat amb la dreta per la seva coincidència, profunda, en les polítiques socials (de subsidi) i nacional (antioccidentals, per entendre’ns) que, òbviament, no comparteixen amb els liberals, segon partit a Polònia i tràgicament dolguts del segon pla que han hagut d’assumir. L’extrema dreta de LPR encara no ha entrat com a tal en el govern, però alguns diputats trànsfugues ja s’han apuntat al carro del poder amb algun títol de ministre pel mig. I la voluntat dels partits de la coalició és que, per assolir “estabilitat” en la governació de Polònia, LPR s’incorpori com més aviat millor a la magnífica coalició ultracatòlica, hipersocial i cutrenacionalista. Si no hi han entrat encara no és pas per una qüestió de programes, o fins i tot de personalismes (com podria semblar a primera vista) sinó de butaques a repartir.
Bé, el nucli del problema es troba en el començament de tot plegat, és a dir, en el procés electoral que es va viure fa uns mesos. Solament algú profundament indocumentat, és a dir, mancat de la mínima cultura política, podria imaginar que encaixarien dos programes tan oposats com els que presentava el PiS (extremadament catòlic, profundament social en pensions i subsidis, alhora que marcadament nacionalista) i el partit liberal (típicament liberal, sense integrismes aznarians). Ara molts posen el crit al cel veient la coalició amb Lepper. No pensaven pas que el seu suport al PiS podria acabar servint per pactar amb el populisme de jutjat i la dreta parafeixista. Doncs, bé, en política els programes i les ideologies juguen més fort que no pas les persones (llevat de casos realment greus de crisi econòmica i nacional). I els programes dels partits i diputats en coalició tenen molts més punts de coincidència i resulten, si voleu, un indret “natural” d’encaix polític davant de l’artificiositat difícil de mantenir que hauria significat un acord amb els liberals.
A Polònia, des de la caiguda del Mur, existeix un problema greu amb la dreta, és a dir, amb la inserció de la dreta en el marc polític, profundament tocada perquè encara no ha demostrat que pugui governar correctament i amb certa “normalitat” ni ha sabut trencar ni aïllar-se de les contaminacions corruptes del règim dictatorial anterior. Alhora es troba dividida entre els sectors ultracatòlics, integristes pel que fa a la moral i “socialitzants” en relació a la política econòmica, i els sectors liberals de l’empresariat, menys preocupats per la parafernàlia religiosa i exaltadors, en diversos graus, del capitalisme salvatge. L’odi al comunisme és allò que els agermana, massa poc en els temps que corren.

Polònia / PØLØ̀ИIД (II)

S’ha de dir que, en referència al programa Polònia, l’aparició encertada i, a vegades, brillant, d’imitacions de figures com Franco, de membres de l’organització terrorista ETA d’alguns membres parafeixistes del PP, i d’algunes frases en boca de membres de la monarquia espanyola, han trencat amb aquella mediocritat de la ironia que jo mateix denunciava fa unes setmanes. Això ha augmentat al meu parer la qualitat del programa, que s’ha convertit gairebé en un punt de referència de com fer bon humor amb la situació sociopolítica actual. A més a més, la tasca de presentació d’una sèrie de personatges poc coneguts a nivell general ha permès que hagin anat entrant per la porta gran en l’imaginari popular, amb totes les exageracions que els humanitzen i que els atorguen un carisma singular. En aquest sentit, caldria valorar que l’exconsellera Mieres va sortir molt poc, i la vegada que ha despertat més ironia ha estat justament quan ha aparegut no essent ja consellera de la Generalitat de Catalunya. La doble ironia d’aquest “acte de presència” mereix una baixada de capell. L’absència del Conseller Primer constitueix un interrogant que, per i en si mateix, també fa gràcia.

Persones públiques

La dona del Cèsar no sols ha de ser honrada sinó que ho ha de semblar. Encara que el Cèsar dugui el simpàtic nom de "Pep". Aquesta lliçó de la història, d’un to patriarcal pujat, ha assaltat una de les defensores més honrades i convençudes del panorama català. Com que es tracta d’un cas injust no caldria parlar-ne més. Però... Què significa ser una persona pública? Doncs, jugar a un joc, un joc de debò, no el de la representació política per divertiment o en èpoques juvenils de formació. La política és un món en què la personalitat esdevé pública per normes institucionalizades socialment, més enllà dels desitjos personals de cadascun dels actors del joc. I aquí cal anar en compte. El “¿per què no?” pot convertir-se en dimissió o en escàndol per satisfer la fam caníbal de molts mitjans de comunicació. M’agradaria que la dona del Cèsar tingués un nom i un cognom, que l’època de Lot hagués passat, que Sodoma i Gomorra no fossin identificades amb el meu país ni amb cap altre país, que l’àngel del Senyor es fotés de lloros i que la vida fos més amable amb els qui treballen per fer respectar la justícia i la llibertat. El pensament és viu, l’acció cal mantenir-la amb coratge.

Del cànon al màrqueting

L’obertura del cànon literari ha estat una de les reivindicacions històriques que les esquerres culturals han defensat amb vehemència i bona part de raó. L’obertura del cànon cap a les escriptures menyspreades pels poders elitistes i centralistes sembla ja una de les fites del segle XX que cal valorar rigorosament com un efecte de democratització i humanització de l’art, malgrat els miratges òptics que superficialment podrien contradir aquesta afirmació. Ara bé, quan parlem del cànon no podem evitar situar-nos en el marc institucional. Una de les principals institucions encarregades de fixar una de sèrie de pautes que puguin dur a un o diversos cànons opcionals és la universitat. No estic segur si la universitat catalana ha sabut realitzar aquest paper amb solvència. Potser no ha tingut els mecanismes adients per fer-ho, donat que calia recuperar uns anys preciosos de manca d’estudis, anys furtats per dictadures i opressions que encara cuegen en boques nefastes. O potser han coincidit incapacitats d’habilitat acadèmica i de poder real a l’hora de dur a terme les operacions requerides. En molts casos, es fa més feina des d’universitats foranes, gràcies a l’activitat d’investigadors estrangers, que no pas a casa. En tot cas, les institucions canonitzadores no tenen la seu únicament en l’ensenyament superior. Els organismes del govern o les grans marques editorials en són partícips, sobretot en esdeveniments de canonització pública de gran volada. Penso, tinc aquesta impressió, que encara duem una llosa dels temps d’opressió abans esmentats, consistent en la por a la crítica dels escrits literaris en català: Puix és en català, Déu li'n don glòria. Ja sabem que sí que hi ha crítiques entre capelletes, però el fet mateix que es tracti de capelletes n’elimina qualsevol legitimitat de versemblança institucional. La qüestió més greu arriba quan cal realitzar institucionalment una promoció d’autors en llengua catalana fora de casa nostra. La incapacitat canonitzadora fa que no disposem de les armes de màrqueting adequades. Un dels principis d’aquest art de la persuasió contemporània és l’economia dels missatges per a la fixació. Si parlem del màrqueting de productes de qualitat (que tant podria ser oli de les Garrigues, vi del Priorat o un escriptor de Manacor, en el nostre cas), es tracta d’un punt clau. No podem esperar que realitzar una promoció adient d’un cànon obert sense mires estètiques o literàries. Calen uns quants noms contemporanis, una selecció en l’àmbit de la novel·lística, la narrativa curta, la poesia i el teatre (que encara es considera curiosament com a integrant de la literatura) per propiciar una imatge de la literatura catalana de qualitat arreu del món. Ens ha mancat, és veritat, un premi Nobel que ens fes de pal de paller. Cal, doncs, construir un bon bastiment que ens permeti sortir a fora amb dignitat i credibilitat. La nostra cultura pateix d’un gran desconeixement a l’exterior. Si resulta que la primera novel·la que un alemany llegeix traduïda del català és, posem per cas, L’últim evangeli de l’Hèctor Bofill, ja l’haurem espifiada. Molt probablement no provarà de llegir Moncada, Porcel, Cabré, els Riera... Els estereotips psicològics de les persones i la manca de temps en un món ple a vessar d’oferta cultural no jugarien al nostre favor. És imprescindible, doncs, una política de traduccions, més dinamitzadora que normativitzadora, que, en contacte amb d’altres entitats i personalitats del món literari a casa i a l’estranger, arrangin estratègies i línies d’actuació.

Polònia / PØLØ̀ИIД

Ha nascut un nou programa a TV3 que pot alegrar aquells que, com un servidor, s’hi senten identificats per partida doble: “Polònia”. El grafisme emprat per a la presentació estètica del programa respon a un joc amb els tòpics, igual que el títol del programa. És a dir, el món polonès s’adscriu a la realitat (post)soviètica, i s’utilitza una barreja de ciríl·lic (incongruent) amb grafies no estrictament llatines, però que tampoc són poloneses (ą, ę, ł, ń...). Una llàstima: Es tracta d’una nova ocasió perduda perquè els catalans descobrissin alguna cosa dels seus “compatriotes” de nord enllà. Les imatges de la presentació creen una atmosfera on es barreja el cartellisme de propaganda i el militarisme grandiloqüent de l’època comunista. Bé, sé que aquest tipus de correspondències humorístiques, estereotipades, no han fet gràcia a alguns polonesos, però la majoria d’estudiants de català han trobat molt divertit que el seu país sigui el nom escollit per a un programa de la televisió catalana.

Sigui com sigui, “Polònia” intenta posar a la llum sobre aquell costum tan sa de riure’s una mica d’un mateix, aprofitant la força del riure aliè (dels que ens anomenen despectivament “polacos”, clar). Encara molta gent pregunta per quins set sous rebem aquesta denominació i no d’altres. Bé, hi ha diverses teories però no se’n sap cap de certa. L’únic que puc dir és que “Polònia” no arriba al nivell humorístic d’altres programes del mateix estil i format. Es podria dir que sembla voler treure rendiment de sèries com “Vaya semanita”, però aquest programa basc provoca un riure més obert i ample que no pas la nostra “Polònia”. Segurament el quid de la qüestió es troba en la naturalesa de l’humor mateix. Sense entrar en Freud o d’altres insignes personalitats que s’han dedicat al tema, resulta prou evident que el contrast de registres i d’accions és una de les fonts del bon riure, aprofitat en paròdies com les dels programes esmentats. Tanmateix, també hi ha graus en les possibilitats de fer humor amb aquest material, ja que com més distància existeixi entre els registres o accions més farà que ens petem de riure. Al País Basc aquesta distància resulta prou gran per provocar situacions d’una alta comicitat, a causa del conflicte entre el dramatisme de la violència discursiva de la “realitat”, d’una banda, i l’eufemització del tema a través de la petitesa dels personatges que hi són presents, de l’altra. A TV3 l’“oasi” català, que ens ha permès viure amb discursos satisfets d’autocongratulació sovintejada, impedeix jugar amb els contrasts d’aquesta forma, i moltes paròdies esdevenen “paròdies de paròdies”, per la proximitat dels registres i dels graus. La proximitat entre els registres contrastats ve, també cal dir-ho, d’una determinada visió del poder, i de la relació sociocultural que es crea entre la ciutadania i el poder. La manca d’una autoexaltació versemblant, el fracàs de la mitificació de certes qüestions o la mateixa ironia que domina en el discurs sobre la catalanitat trenca qualsevol possibilitat de l’abisme necessari entre registres per fer humor i pixar-se de riure. Això, els catalans, preferim fer-ho d’altres maneres.

Això no hauria de passar

A l’hora de comentar les notícies o els fets que es produeixen al país, es tendeix sovint a fer comparacions amb d’altres països, comparacions genèriques del tipus “això no passa/passaria enlloc del món”. En certes ocasions resulta legítim i justificat, però la majoria de vegades es comet un acte d’ignorància i supèrbia, per creure que sabem què passa o què passaria en certs llocs del món, fins i tot aquells que es troben ben a prop de les fronteres catalanes o espanyoles. Darrerament el PP s’ha lluït amb afirmacions d’aquest tipus en relació a lleis i projectes de llei en discussió. Com que forma part de la seva estratègia salvatge, ho deixarem estar de moment.
Tanmateix, crec que val la pena aprofitar l’avinentesa per emprar aquesta fórmula genèrica: Penso que enlloc del món occidental podria passar que un militar realitzés unes declaracions il·legals pel seu càrrec i que el principal partit de la dreta donés cobertura justificativa a les seves paraules com ha fet. Es tracta d’un acte de fe creure que no poden haver cops d’estat en països membres de la Unió Europea. Tampoc es tracta d’espantar a ningú, però les incitacions a l’odi han capgirat societats que semblaven ben estables en un altre ordre de coses. A més a més, igual que el colonialisme estadounidenc va saber adaptar-se als nous temps i mutar-se per xuclar la sang en molts països hispans durant el segle XX, l’autoritarisme espanyol de caire feixistoide també es muta i s’ajusta a les demandes de les circumstàncies. En aquest sentit, no cal parlar de cops d’estat, però sí d’un militarisme agressor que es pot manifestar de formes diverses per mantenir un status quo de dominació sobre qui sigui. Encara que la política ficció resulta un terreny pantanós, no cal massa imaginació per pensar en un dòmino de violència als Balcans si es produïssin una sèrie d’esdeveniments nefastos en certs enclavaments de conflicte ètnic.

Des que en Serra va esdevenir Ministre de Defensa semblava que l’exèrcit s’havia democratitzat. Des que l’Aznar va començar a liderar el projecte dretà espanyol, semblava que els conservadors s’estaven democratitzant. Ara que l’exèrcit professional ha estalviat moltes salvatjades a joves innocents cal vetllar i prendre mesures dràstiques com les que ha pres el govern espanyol per aturar qualsevol mena (mena!) de desacatament a les lleis per part dels comandaments militars.