El diari El País ha tornat a cedir el seu espai-altaveu a una de les veus que arremeten contra el procés democràtic obert a Catalunya. En aquest cas, a l’apartat “Tribuna” del 2 de setembre, Nuria Amat ens ofereix un text emotivament titulat “Querido Orwell”, el subtítol del qual assegura que l’escriptor de 1984 s’escandalitzaria davant la situació que viu avui en dia Catalunya. La il·lustració que l’acompanya, en què veiem una persona escrivint un mecanoscrit amb una estelada clavada a l’esquena i el rajolí de sang consegüent, ens aporta la pista definitiva sobre el tema i la perspectiva de l’article.
L’articulista es presenta com una mena de poeta-artista assetjada pel nacionalisme independentista d’un govern i d’una gent que descriu emprant un vocabulari militar (“ha izado sus banderas guerreras”, “zafarrancho”, “cornetas”, “territorio comanche”), força curiós perquè si una cosa no tenim és exèrcit propi. La manipulació, doncs, comença des de les primeres línies del text.
Anem pas a pas. Comença la seva argumentació: “Desde que Cervantes llegó buscando la imprenta de sus sueños, Barcelona ha sido centro neurálgico de alta literatura”. Abans, no: cap i casal de la dinastia regnant a la Corona aragonesa, no era un focus creatiu clau de literatura culta: no compten ni Bernat Metge, ni el Consistori trobadoresc de Barcelona, ni un llarg etcètera. Cervantes ens va batejar i a partir d’aleshores hem estat focus d’atenció, cosa curiosa tenint en compte que durant l’anomenada Decadència (s. XVI-XVIII) a Barcelona van aparèixer ben pocs autors en català o en castellà de primera línia. Percebem clarament, doncs, la ignorància i els prejudicis de l’autora de l’article. Mentre ens acusa de tenir muntant un “festival folclórico” (tot espanyolista reputat no pot renunciar mai a aquest adjectiu per descriure el fet català), afirma sense manies que “los grandes escritores del mundo han dejado de venir a visitarnos”, “como si la fraternidad de cultures y acentos hubiera desaparecido del todo”. Bé, a banda del menyspreu envers tots els creadors locals, especialment aquells que s’expressen artísticament en català – menyspreu que òbviament no es podria permetre a llocs com Madrid, Valladolid o Sevilla –, Amat vol fer creure a Julian Barnes, Mo Yan, Rafael Chirbes, Orhan Pamuk, Michel Butor, José María Merino, que no han estat fa poc a Barcelona, que van ser enganyats pel govern català, que els ha devia dur a Madrid per evitar la vergonya d’un públic provincià... I solament esmento una mínima selecció dels centenars de brillants escriptors i intel·lectuals del món que han visitat Barcelona en els darrers anys; i mentre la visiten sovint comparteixen experiències als mitjans o amb professionals del seu àmbit. Allò que Amat voldria dir és que ja no viuen a Barcelona, com van viure-hi diversos anys García Márquez o Vargas Llosa. Però clar, no pot escriure que a la ciutat ja no viuen grans escriptors, perquè exclouria d’aquesta magna categoria els autors en castellà Mendoza, Marsé, Peri Rossi, Vila-Matas, etc. Això de visitar, doncs, s’ha d’entendre com una visita llarga i d’escriptors en castellà.
Davant de les afirmacions insidioses d’Amat, resulta sorprenent, que els “nacionalistes” catalana que organitzen els actes del Tricentenari de 1714 convidin als debats personalitats com Zygmunt Bauman, Richard Sennett o Sami Naïr. Això no vol dir que aquestes personalitats combreguin amb la independència de Catalunya, però en tot cas el diàleg intercultural i cosmopolita hi és: perquè els catalans vivim en una societat cosmopolita i diversa, i la majoria ho vol continuar fent, i molts intel·lectuals catalans de gran vàlua a favor de la independència, “els quadres de l’independentisme”, que en diríem, en són resultat i no volen renunciar-hi de cap manera. Cal abolir, tanmateix, als estereotips de provincianisme que l’article d’Amat torna a posar en òrbita, perquè són injustos, basats en prejudicis i a més ridículs.
De fet, Amat no s’està de fer declaracions demagògiques, o bé és que té uns poders sobrenaturals que ens hauria d’aclarir: “Por eso los nacionalistas separatistas han dejado de leerle a usted, señor Orwell, a la vez que rechazan libros de valor intelectual o estético alejados de la emoción patriótica y de opinión opuesta a sus tejemanejes nacionales”. Gros: deu poder entrar a totes les cases i veure totes les prestatgeries, i llegir totes les ments! Ella és el Germà Gran de què parla en relació a la Generalitat de Catalunya. Quan Amat assenyala que ni les Notes on nationalism d’Orwell convencerien a un nacionalista català de deixar de ser-ho, anem al fons de la qüestió, ja que hem estat utilitzant una paraula ben poc encertada per descriure el fenomen sociopolític de resistència catalana davant les agressions del poder castellanitzador: “nacionalista”. Quan Orwell i d’altres intel·lectuals tracten del nacionalisme es refereixen a un pensament reaccionari i xenòfob. El moviment català d’alliberament nacional no ho és ni ho ha estat en la majoria de les seves expressions, mentre que aquesta categoria s’ajusta perfectament a destacats grupuscles espanyolistes ubicats a Catalunya que no són pas defensors de la independència.
Després continua amb la cançoneta de la manipulació històrica, repetint com un autòmat la falsificació difosa de forma massiva i monopolitzadora durant el Franquisme – la Guerra de Successió va ser una guerra estrictament dinàstica, diu, però els separatistes hi veuen una “guerra civil de victimización de catalanes, como si Cataluña hubiera perdido una guerra cuando en realidad no hubo vencedores ni vencidos por razones de país, sino por dar apoyo a uno de los dos reyes en palestra”. I com és que la majoria de catalans van continuar lluitant un cop l’Arxiduc Carles es desentén de tot plegat en base als pactes establerts després d’heretar la corona imperial? Com és que el lema de la defensa a ultrança a Barcelona parlava de les llibertats dels catalans? Per què destacadíssims historiadors – tant catalans com espanyols i estrangers – parlen de “guerra civil” per referir-se a la Guerra de Successió? Però el més fort de l’argumentació d’Amat: no hi va haver ni vencedors ni vençuts per “raons de país”? L’eliminació de totes les institucions pròpies i de les universitats existents, l’entronització progressiva del castellà com a llengua única a nivell oficial, lla imposició de governants nascuts fora de Catalunya, les prohibicions de tota mena, l’exili massiu de personalitats polítiques i intel·lectuals (moltes de les quals no van tornar) no són per a Amat “raons de país”. Sisplau, més lectura seriosa (Albareda, per exemple), i menys xerrameca à la gauche divine.
D’altra banda, en relació a la figura del seu admirat Vargas Llosa, Amat assegura que la llengua catalana “nunca ha sido mejor valorada como en los libros sobre Tirant lo Blanc que el autor le ha dedicado”. Vaja, no en voldríem saber d’altra. Doncs jo crec que millors homenatges i lloances a la llengua i la cultura catalanes han vingut de persones que, a part de parlar bé d’obres medievals, han sabut copsar la necessitat de fer polítiques en positiu per aconseguir que els nens del país coneguin el llibre i la llengua en què es va escriure per tal que un dia, si els plau, el puguin llegir. Les lloances acadèmiques són música celestial en el món real. Més música celestial: si Riba, Espriu o Castellet haurien votat una cosa o una altra el 9-N o en el futur, a mi em sembla tan interessant com intentar esbrinar quin sistema polític o quin marc estatal haurien preferit per als pobles ibèrics l’autoritarista Unamuno de la República, el comunista Alberti, l’iberista Saramago o el catalanòfob Machado. Em sembla que Amat, si hagués de coincidir amb algú seria únicament amb Machado. En el meu cas, segur que amb cap d’ells. Riba, Espriu i Castellet formen part d’una generació passada i són les persones de les generacions actuals i vives aquelles que han de decidir el seu marc de convivència i futur polític.
Amat, mancada de qualsevol mena de rigor, acusa els responsables d’institucions i universitats de discriminació laboral per motius ideològics: “nos han ido apartando como esos insectos molestos y peligrosos”. Assegura que es fan barems de catalanitat a partir del partit al qual pertanyen (bé, sí, força dels pocs afiliats que tenen els partits amb quotes de poder estan col·locats, els del PP també), la bandera que pengen al balcó (si fos així, n’hi hauria moltes més, no?), els llibres que compren, o el nivell de llengua dels ciutadans, afirmació espectacular per part d’algú que viu en un Estat la Constitució del qual (art. 3, punt 1) obliga tots els seus ciutadans a conèixer el castellà – i havent-hi força casos de residents a qui s’ha denegat la ciutadania espanyola per baix nivell d’espanyol; ja està bé que Amat denunciï les bases que cimenten l’Estat espanyol. Sigui com sigui, si creu que aquesta discriminació existeix, i en té proves, que ho denunciï al jutjat: no li resultarà penós, ja que solament un xifra irrisòria de judicis al país es duen a terme en català.
Amat titlla d’exemplar la Transició política espanyola: i després anomena manipuladors de la història els independentistes! Com pot ser exemplar amb persones que, havent aprovat sentències de mort per motius polítics, dirigit i executat tortures a milers de ciutadans, assassinat a sang freda treballadors, gaudeixen d’un estatus d’immunitat que finalitza solament quan es van morint de vells? Amb aquest discurs Amat ja ha passat de ser una de les catalanes acomplexades de la generació d’intel·lectuals que abominava de la cultura en català a engrossir la llista de la dreta espanyola que defensa l’status quo sorgit del franquisme, amb un sector poderós intocable que ja controlava la majoria de les finances i la indústria durant la dictadura i una dreta política hereva del règim tacada per l’autoritarisme repressiu.
Amat tergiversa les relacions socials a Catalunya de forma ben matussera: “los catalanes, siempre bien avenidos, ahora divididos en un país que muchos califican de enfermo”. Això que sempre hem estat ben avinguts sí que és nou, i ens duu a la pregunta si aquest “sempre” inclou les guerres carlines, l’odi d’entreguerres a cop de pistola entre obrers i patronal, els afusellaments de dretans durant la Guerra Civil i les matances de rojos posteriors, la segregació espacial entre la burgesia i els emigrants de regions pobres d’Espanya durant el Franquisme, etc. El concepte de convivència d’Amat és, doncs, relatiu, i no inclou tampoc els conflictes patents entre els catalanistes i els espanyolistes ja en l’època democràtica, que han anat des de batalles campals fins a la indiferència extrema. En fi, usar l’expressió “ben avinguts” ja és la repera. Amb aquest concepte Amat enforteix el mite de la Transició ideal, en què tothom hauria passat a conviure harmònicament amb el veí. Amat, com és que jo i molts com jo teníem por (por!) d’expressar-nos en català a un policia nacional o a un guàrdia civil durant l’adolescència? Potser perquè llegíem la premsa? Potser perquè veiem l’odi quotidià envers la nostre llengua i cultura de molts membres de les forces de l’ordre?
I aleshores passem a la tergiversació del concepte mateix que ha donat fonament a la integració de persones foranes a Catalunya: “Si se había definido que era catalán todo aquel que trabajaba y vivía en Cataluña, el Gobierno de CiU añadió un concepto ideológico: «Y de aquellos que tienen voluntad de serlo»”. Amat usa un verb impersonal per evitar un subjecte específic, un subjecte que és en realitat el bloc majoritari aleshores de la dreta moderada catalanista i de l’esquerra catalanista i obrerista, i no pas una suposada tradició consuetudinària o la societat en el seu conjunt, com pretén implícitament l’autora. Abans del període esmentat, la distinció etnicista era la preponderant, com arreu del món occidental, simplement perquè encara no s’havia superat un cert model institucional força més xenòfob i tancat que el democràtic contemporani. Per cert: quants asturians afirmarien que un colombià que viu a Extremadura és asturià i no colombià? El concepte integracionista que ha triomfat a Catalunya és difícil d’imaginar en d’altres bandes on no ha estat necessari per la manca d’immigració o pel perfil ideològic d’una bona part de la població. A més a més, l’afegit que esmenta Amat resulta inherent a aquesta definició de catalanitat: com es pot ser d’un lloc si no hi ha la voluntat de ser-ho? Si un treballador rus viu i treballa a Catalunya durant cinc anys, però vol mantenir la consciència que és rus perquè se sent essencialment rus, quin dret té l’autora a imposar-li l’etiqueta de “català”? Aquest pensament de l’autora de l’article té molt a veure amb la imposició que ha configurat el sistema castellanitzador de l’estat: si tens un passaport, ets de la nacionalitat que defineix aquest estat i santes pasqües. Vull fer avinent que en diverses bandes d’Europa el passaport que atorga ciutadania pot contenir la dada de la nacionalitat del seu titular, nacionalitat que no coincideix necessàriament amb la ciutadania... Ara bé, aquesta no és la tradició ni francesa ni espanyola, que són les que té assimilades internament Amat.
I després, quasi per acabar, destapa l’afirmació més desfermada de totes, si és que era possible: “El poder político catalán incide directamente en la distribución de puestos de trabajo y financia con dinero público empresas culturales sectarias. Lo tienen comprado todo: editoriales, universidades, periódicos”. A veure, aquesta campanada sobre les editorials no té preu: a Catalunya té la seu principal una cosa que es diu “Grupo Planeta”, un conglomerat de segells editorials bàsicament en castellà, però també en català, el setè grup editorial del món, accionista a més de diversos dels mitjans de comunicació (televisions, diaris, ràdios, etc.) més importants de l’Estat espanyol. Quan Planeta va adquirir el Grup 62 es posava a la butxaca el 80% del mercat editorial català. El president del Grup, José Manuel Lara Bosch, és un dels líders empresarials de l’unionisme, i ja va advertir que si Catalunya s’independitzava el Grup deixaria de tenir la seu en aquest territori. Moltes de les editorials alternatives a aquest quasi monopoli són fruit de l’autoocupació, és a dir, una o dues persones en creen una per tirar endavant petits projectes: aleshores, es fan fora a si mateixos quan les coses no rutllen perquè són independentistes? Masoquisme esquizofrènic encobert? De què coi està parlant, doncs, Nuria Amat en aquest fragment? Misteri. Quant a les universitats, és clar que funcionen autònomament, és a dir, els departaments contracten i fan fora aquells que, d’acord amb la llei, poden i volen contractar i fer fora: no poden despatxar cap titular ni poden contractar gent si no hi ha diners. De fet, Amat confon en aquestes línies, de forma demagògica, les conseqüències de la crisi, que provoquen l’expulsió del sistema universitari de molts PDI sense plaça de titular, amb una mena de conxorxa política delirant. Conec bastants més independentistes que han perdut la feina a la universitat (o l’estan a punt de perdre) que no pas federalistes o centralistes. Sigui com vulgui, afirmar que a les facultats de Biologia, de Física o de Medicina es fa fora personal per motius ideològics és un atac tal als professionals de l’àmbit acadèmic que fa vergonya aliena que es pugui deixar anar sense conseqüències en un diari de difusió estatal. I que li hagin publicat els responsables de El País, que cada dia són més irresponsables.
L’article, doncs, no ha estat escrit per testimoniar una versió dels fets des d’una posició minoritària i afeblida, sinó per “jalear” (com diu ella dels tertulians sobiranistes) un públic que, de fet, no assisteix al suposat marasme propagandístic dels mitjans catalans, un públic que, en part, sent necessitat d’escoltar arguments que corroborin la catalanofòbia que els ha estat transmesa. En especial, articles com els d’Amat o de Vargas Llosa busquen inquietar i mobilitzar aquell ampli sector de la societat espanyola per a qui, de fet, la consulta no suposa cap tràngol, sinó una opció d’un poble que, si així ho decideix, podria separar-se políticament de l’Estat espanyol. Perquè, posem les coses clares: molts dels conflictes sanguinaris que hem viscut en el darrer segle al món occidental no tenien com a motivador determinant el desig d’independència d’un territori per la voluntat majoritària de la societat (Irlanda i Irlanda del nord, Txèquia i Eslovàquia, Eslovènia, etc.), sinó pels discursos militants, tergiversadors i aterradors d’aquells qui tenien el control dels altaveus mediàtics d’un sector dominant de la societat, discursos sobre una realitat sociocultural sense – o amb escàs – poder militar que no convenia a certs grups o institucions. És a dir, es tractava de demonitzar les persones que defensen una opció ideològica que no té poder militar propi o a l’abast: ho feia el feixisme amb l’esquerra, Stalin amb la burgesia i la FAI amb monges i capellans. Cal posar exemples que van acabar en matances? En síntesi, Nuria Amat està posant el seu granet de sorra a crear un clima d’odi contra una voluntat democràtica, que és justa en la seva mesura, i fins i tot solidària amb els altres pobles.
Foto: Nuria Amat
Textos de reflexió política, cultural i filosòfica per al debat i l'intercanvi d'idees sobre el nou estat de coses que es planteja a Catalunya
Nova època
Nova època
dimarts, 2 de setembre del 2014
Amic No Amat
Etiquetes de comentaris:
El País,
Estat propi,
federalisme,
llengües,
Nuria Amat,
política,
racisme,
sobiranisme
dilluns, 19 de maig del 2014
Els seus i els nostres
Quan Pere Navarro va ser empentat per una perillosa senyora gran que li tenia mania per algun motiu que reduir-se a una bandera bruta, és a dir, a l’asèpsia ideològica del líder socialista, o quan fa uns dies un local de UPyD de Barcelona va rebre alguna pedrada que va suposar despeses econòmiques a aquest partit novell, totes dues notícies van rebre l’atenció en forma de titulars de diaris com El Mundo o el País, que serien el més “centre-esquerra” popular en format paper que té l’Estat espanyol avui en dia. Ara bé, quan a qui li toca el rebre és a un grup de joves (alguns menors) que assistien a la Trobada d’Escoles en català al País Valencià, i la violència és tan poderosa que n’envia algun a l’hospital amb ferides de consideració, o quan una fantàstica enquesta posa sobra la taula l’esfereïdora dada que la meitat dels valencians viu d’esquena a la ciència i la raó, malgrat tenir ben a la vora el Palau de les Arts i les Ciències, ja que estan convençuts que el català i el valencià són dues “llengües” diferents, aquestes noticietes no passen de la secció regional i són ensordides per moltes altres.
Està molt clar, doncs, que ells, els grans mitjans espanyols que encara voldrien ser creïbles, ja han decidit: ja han decidit qui són “els seus” i qui són “els nostres”. De fet, ja ho havien decidit fa molts anys, però vam viure en l’esperança que canviarien, que la modernitat, l’obertura a Europa i la sensibilització multicultural els canviarien. Que canviarien maneres de fer i l’atenció envers la cultura, la ciència i el coneixement dels “altres” que habitaven la Península ibèrica. No. Ens equivocàvem. La frontera està ben fixada i és intocable: ells i nosaltres. Està clar que no es poden incloure al sac dels “nostres” els eixelebrats immadurs que trenquen aparadors de seus polítiques o les senyores grans que empenyen exalcaldes, ja que, a banda de ser emprats a hores d’ara per qualsevol dels altaveus de la Gran Espanya a fi de minar la credibilitat del poble català, no formen part de la nostra forma de fer. Els nostres serem un que és divers en la seva riquesa plural, sempre tendent a puntualitzar i matisar, mentre que ells seran diversos en el sentit de la famosa cita de Pla, que equiparava la ideologia nacionalista dels espanyols, siguin d’esquerres o de dretes. S’adonen que les tècniques de silenciament i d’atenuació dels atacs a la llengua i les persones als Països Catalans ja no funciones com als anys 80 i 90? Que l’independentisme ja no és una cosa minoritària que s’identifica amb pillats i friquis? Que una part destacable de la dreta catalana està apostant per un profund canvi institucional i col·labora en la creació d’un estat d’opinió favorable al procés? Que podem comparar perquè sabem, és a dir, que coneixem el seu punt de vista i alhora tenim arguments sòlids sobre la nostre posició, mentre que els seus solament viuen alimentats de la manipulació informativa centralista? S’adonen que ja no hi ha marxa enrere perquè han anat massa enllà en les seves barbaritats?
dissabte, 5 d’abril del 2014
Rafael Casanova: l’heroi del seny davant l’Espanya de la sang
Ha estat un tema recurrent per part dels ideòlegs de C’s minimitzar o deslegitimar la figura del darrer Conseller en Cap de Barcelona abans de la victòria borbònica, encara que els verbs emprats són un eufemisme: ridiculitzar, insultar, matxucar. Forma part del seu projecte de fer una història de Catalunya en què els herois patris són uns covards o, simplement, uns funcionaris de poders estrangers que contribuïen a un conflicte dinàstic en territori espanyol (sobretot això, espanyol). Ara, apareixia aquesta mateixa idea en un article d’opinió a El País signat pel diplomàtic Juan Claudio de Ramón, que l’anomenava “héroe improbable y mártir imposible”, seguint les tesis d’aquells que pregonen que Casanova no va deixar la vida durant el setge, ni va ser executat pels malvats filipistes, ni tan sols va exiliar-se com d’altres milers de companys seus de bàndol. És cert: Casanova, després de recuperar-se d’unes ferides que demostraven (com a mínim això) que la guerra sí que va existir i que va lluitar-hi posant en risc la seva integritat, va mirar de reprendre l’activitat professional i viure en un segon pla fins a la seva mort, patint durant anys els efectes de la confiscació de propietats que va imposar el nou poder victoriós.
La mentalitat castellana no pot capir l’heroisme de Casanova, que és la digna valoració del seny: l’ensulsiada militar i política no havia de conduir a l’anorreament del poble català, que havia combatut per les seves llibertats i per això resistit fins al final – per cert, qui és creu l’argument de que tot plegat era sols un conflicte dinàstic amb una Barcelona que va astorar l’Europa coetània amb la intransigència i la valentia dels seus defensors? La qüestió, per a Casanova i força d’altres resistents, va ser resistir fins al final, vivint per poder transmetre uns valors, uns sentiments i una llengua que no havien de ser arrabassats per la barbàrie amb què havien actuat els filipistes en front dels signes d’identitat catalans. Casanova és un baula més en la història d’un poble que va sobreviure com a tal justament perquè va tenir aquestes baules, centenars, milers, milions. Una mentalitat tradicionalista com la castellana no pot entendre-ho: necessita herois que donin la vida per la pàtria, que morin amb l’honor intacte. I aquí arribem al punt clau: l’honor. Si molts castellans han menyspreat històricament el poble català (i alhora n’han infravalorat la capacitat de supervivència) és perquè hi veien un grup de gent covarda i mancada d’honor, institució sagrada que cohesiona la seva cosmovisió com a mínim des del Segle d’Or (llegiu Calderón, Lope...) fins a la més rabiosa actualitat. La seva visió és tan tradicionalista, tan immobilista, que ha portat el seu president a justificar-se en “la sang” per defensar la espanyolitat dels catalans. Sembla increïble venint d’un senyor el partit del qual s’ha creat tot un discurs d’ultramodernitat liberal (mera aparença superficial, amb el prefix intercanviable), però al final, quan donen tombs i tombs al seus arguments, sempre acaba sorgint l’os nu del seu ideari. De fet, el text que ha donat peu a la reflexió que llegiu acusa l’ofrena de flors a Casanova de “ceremonia de añejo nacionalismo romántico”, mentre que l’autor mateix se li veu la cresta quan acusa el Conseller en Cap de poc heroi. Què és el romanticisme si no l’opció barroca del contrast de contraris (clarobscurs dels temps) traslladat des d’una metafísica cada cop menys teocèntrica envers el camp dels sentiments sensibles, en un camí a una metafísica cada vegada més estetitzada? El romàntic cerca la mort si no pot viure una vida bella (honorablement bella, diríem), i una de les frases més romàntiques à la Byron és allò de “'Live fast, die young and leave a good-looking corpse”, de la pel·lícula Knock on any door (1949). I en força discursos domina la sang com a imatge de donar-ho tot, el tot en contraposició a tota la resta...
Les contradiccions del discurs espanyolista són arreu, i en realitat tenen a veure amb la conformació a un model cosmovisual que és diferent del català. És aquest mateix model el que fa dir a Juan Claudio de Ramón, proper pel que sembla a Federalistes d’Esquerres, que la Constitució espanyola del 78 és moderna, democràtica i inclusiva, sense atendre al fet que va ser fruit d’un pacte en què una de les parts havia pres el poder de forma il·legítima, mai va pagar judicialment ni política cap preu i va pressionar fins al final per obtenir uns mínims d’amenaça violenta en la norma màxima, tant en l’article 8 sobre la funció de l’Exèrcit en la unitat del territori estatal, com en la inviolabilitat del Cap d’Estat, aspecte que violenta qualsevol norma jurídica seriosa i que apropa Juan Carlos en allò que volia ser: una mena de Franco però en democràcia. El diplomàtic espanyol autor de l’article parla de federalisme i d’espanyolitat, criticant el PSC per tenir por de reivindicar la bandera espanyola. Bé, amb tot aquest llast històric, quan el PSC es faci seva la bandera espanyola i s’hi retrati massivament aleshores ja s’haurà convertit en C’s.
Imatge: Tribuna de Europa
Etiquetes de comentaris:
Constitució,
democràcia,
diplomàcia,
exèrcit,
federalisme,
intel·lectuals espanyols,
Joan Carles I,
Rafael Casanova,
sobiranisme
diumenge, 9 de març del 2014
“Israel” d’Afers Exteriors: és hora de fer les paus
En la primera temporada del brillant programa de TV3 Afers Exteriors, vam veure un capítol titulat – seguint l’hàbit de titular per països – “Israel”. Sí que és cert que sortia algun colon radical jueu, però l’emissió se centrava bàsicament en els palestins i el seu conflicte amb el poder israelià, amb una forta càrrega afectiva envers la comunitat més damnificada. Al llarg del relat es percebia una mena de voluntat d’analogia que resultava xocant per a qualsevol persona amb quatre dits de front, però que, en tot cas, encaixava amb l’imaginari popular d’esquerres i independentista d’aleshores, que hi trobava un exemple diàfan d’injustícia flagrant envers un poble oprimit. La prova de tot plegat és la mateixa presentació del vídeo que encara penja a TV3, on es veu la imatge de l’entrevista a un metge palestí casat amb una catalana a l’hospital on tractaven la majoria de ferits de la Intifada.
Per arribar a un nou capítol sobre Israel en aquesta sisena temporada hem hagut de treure força cops el paraigua: ha plogut molt des d’aleshores, i, sobretot, ha plogut equidistància, seny i sobiranisme sobre milers de caps de catalans, entre els quals els caps de l’elit intel·lectual i política catalana. Calia fer un retrobament amb la comunitat catalana que viu a Israel, en la part que, com una bombolla (frase d’una de les entrevistades), no es contempla el conflicte com una penalitat diària i insuperable. Aquesta Israel existeix, però no va treure gaire la cresta en el capítol de la primera temporada. En aquesta ocasió, podem descobrir principalment un Tel Aviv amb professionals catalans que han aconseguit formar part dels quadres d’aquesta Israel altament tecnològica i profundament creient, que mira al mar i mira a Massada, que exhibeix armament i busca la pau, encara que els fonamentalismes d’ambdues bandes no facin més que posar pals a les rodes. La veritat és que la xapeta que lluu a la jaqueta Miquel Calçada (la parca mod se l’ha deixada a Escòcia) fa més goig a la Babel cosmopolita que en poblats enreixats: Kosovo o Dinamarca?
Etiquetes de comentaris:
Afers Exteriors,
colonialisme,
Israel,
sobiranisme
dimecres, 5 de març del 2014
Ni parlar ni escriure
Tots aquells que ens dediquem mínimament a l’estudi o l’anàlisi de qüestions lingüístiques sabem que, en els darrers anys, els diaris – catalans o espanyols – han patit una davallada profunda de la qualitat de la llengua que s’hi empra. Ara bé, quan això va acompanyat de la ja tradicional manca de cultura, desinformació o embull mental en certs aspectes, ens arriba un potent còctel Molotov. En efecte, una notícia d’un d’aquests diaris provincians del Madrid arrogant i depreciatiu – que és un dels molts Madrids que existeixen -, subproducte que les deixa anar com pardals en la fosca d’una nit d’estiu, conté un subtítol que no pot deixar a ningú indiferent: “Apenas el 19% de los que hablan inglés es capaz de mantener una conversación”. És a dir, segons això hi ha un 81% dels suposats parlants d’anglès de llengua materna espanyola (en el sentit constitucional de l’expressió) que no són capaços de mantenir una conversa, i que per tant es deuen limitar a dir frases soltes sense gaire congruència ni cura gramatical (no parlem de la pronúncia que la dinyem de pena), i són incapaços de respondre a inputs de l’interlocutor perquè no entenen moltes de les coses que se’ls està dient. I això ho etiqueten com “parlar anglès”? El (mega)periodista que ha redactat aquest text mereix una certa atenció, ja que comparteix amb molts d’altres hispànics la idea que parlar un idioma no significa poder comunicar-s’hi amb normalitat, sinó saber-ne les beceroles per intercanviar dues o tres idees d’una simplicitat amèbica. És a dir, el periodista escriu per a uns receptors que no se sorprendran d’una engaltada com aquesta, sinó que l’assimilaran amb naturalitat, i fins i tot amb la comprensió d’aquell que sap com és de difícil pronunciar “culture” (i mira que escrit sembla prou senzill!) o entendre en boca d’un ianqui monades com “pretty warm”.
En definitiva, que no saben ni parlar (l’anglès) ni escriure (notícies).
Etiquetes de comentaris:
El Mundo,
llengües,
periodisme
dissabte, 1 de març del 2014
La Quaresma
Ara que per la premsa m’he assabentat que estem immersos en l’irreverent Carnestoltes, m’han vingut al cap uns versos d’una exaltada cançoneta –villancet més concretament– del lleonès Juan del Encina, “Hoy comamos y bebamos”, que comença: “Hoy comamos y bebamos, / y cantemos y holguemos, / que mañana ayunaremos”. Aquesta és la síntesi de la història recent del meu país, insert en la cotilla institucional de l’Estat espanyol. De fet, és prou significatiu que l’obra de del Encina es desenvolupés alhora que l’embrió de l’esmentada cotilla... Fins al 2007 vam estar de vaques grosses, fotent-nos un banquet de ca l’ample, mentre vam poder, és a dir, mentre el discurs institucional i les pràctiques financeres de les grans empreses i entitats bancàries ens ho van permetre: “Que costumbre es de concejo / que todos hoy nos hartemos, / que mañana ayunaremos”. El banquet va ser sucós: l’administració pública hi va participar amb frenètic arrauxament. La premissa era no estalviar, gastar fins endeutar-se. Recordo, amb una satisfacció pavloviana, els luxes que se’ns atorgaven quan participàvem en actes organitzats per les esmentades institucions: les habitacions en hotels sumptuosos, els càterings espaterrants, els colorits perfums de tot allò que ens envoltava. O quan, en pobles de 500 habitants, envellits i en fase crítica de despoblació, s’inauguraven piscines i sales d’actes que sols ciutats de 20.000 habitants es poden permetre en altres bandes d’Occident. I ningú no dèiem res: érem feliços com els corderets que saltironen abans de pujar als camions que els duran a degolla: “Comamos, bebamos tanto / hasta que nos reventemos, / que mañana ayunaremos”. L’al·legoria dels corderets que acabo de posar és equívoca, ja que faria pensar que hi ha un responsable últim que –fent ús de la seva (perversa) capacitat de raciocini– s’aprofita d’uns dèbils i innocents corderets. No negaré pas la força perversa que permet als poderosos dominar i controlar la majoria de la població per fer-la ballar al so que toquen. Tanmateix, nosaltres no érem corderets de cap de les maneres: vivíem encegats? Vivíem gaudint amb un assenyat i raonat pragmatisme dels plaers a la nostra disposició.
Per solucionar tot això de cara al futur, en aquest no-retorn a la situació pretèrita que dicten tants experts, caldria transformar de tal manera el sistema institucional i financer, així com la mentalitat de les gents que som, que el millor –de moment– és provar de viure la Quaresma com si fos Carnestoltes i el Carnestoltes com si fos Quaresma, sempre que els ànims i els mitjans ens ho consentin. Imatge: Ajuntament de Parets del Vallès (18.580 habitants)
Etiquetes de comentaris:
administració pública,
Carnestoltes,
crisi,
Quaresma
dilluns, 24 de febrer del 2014
La pena de mort com a analogia
A l’hora de parlar del tema del sobiranisme a Catalunya, s’han difós desenes d’analogies en què – per la banda espanyolista – destaca la cantarella sobre el nacionalsocialisme, matrimoni nominal que ja va servir per etiquetar el tripartit, que no era en el seu conjunt sobiranista, però la qüestió era fotre’ns i prou, perquè el govern d’aleshores conformava un catalanisme avançat que els repugna tant com l’independentisme o el regionalisme pujolista romanticot: tot emana una essència de catalanitat institucionalitzadora amb projecció de futur. Sovint les analogies desorienten, i mostren fins a quin punt els imaginaris col·lectius d’una banda a l’altra de la frontera autonòmica se situen en posicionaments tan distants que el diàleg és simplement de sords. No hi ha forma d’entendre’s: com si es truquessin amb telèfons del Gila d’una galàxia a una altra de l’univers. Quan es planteja la reforma de la Constitució per tal de transformar el sistema d’organització territorial i d’altres aspectes cabdals, que podria desencallar, per exemple, una consulta sobiranista (el permís de la qual, per cert, no hauria d’aparèixer imperiosament a la nova constitució), una majoria de la població catalana que vota ho veu la cosa més natural del món. Ni la Constitució és sagrada ni sentim el soroll de sabres que exigien renúncies als anys dispersos de la Transició. En canvi, un altre sector s’ho pren de forma airada i s’hi pronuncia agressivament en contra, a la Meseta i voltants. La seva perspectiva és que la democràcia no ho permet tot, que té uns límits marcats per la Constitució i que fora d’aquest marc legal hi regna el caos, l’imprevisible i l’opressió vil contra els dèbils. Des del costat sobiranista hauríem d’entendre que la seva posició no és tant una defensa cega d’una Constitució molts dels quals no l’han votada (per edat o perquè l’any 78 hi estaven en contra...), sinó que respon a un plantejament que es pot il·lustrar amb una analogia: defensar la sobirania de Catalunya (i el que comporta) és com defensar la reimplantació de la pena de mort. És a dir, encara que hi hagués una majoria social que exigís l’ús de la pena de mort per a certs delictes greus, i que demanés un referèndum per fer-ho, seria bo acceptar aquesta mena de “xantatge democràtic”? No cauríem en el populisme tronat acceptant donar veu a persones encegades per l’odi, desesperades per la crisi, jurídicament indocumentades, etc.? M’imagino que la majoria de sobiranistes ho veuria malament i preferiria que el tema es tapés per mantenir l’estatus quo actual sobre el dret a la vida, etc. Igual que detestem l'elevació de les víctimes del terrorisme a gurús de la política antiterrorista. Sigui com sigui, solament si posem la pena de mort sobre la taula tindrem una comparació vàlida per entendre la posició dels altres respecte a les propostes a favor d’un Estat propi per a Catalunya. Per a molts espanyols la sobirania seria com l’eliminació de l’aire per a milers d'innocents. A més, segurament saben que la independència comportaria encara més pobresa i desolació en certes regions espanyoles. En definitiva, no hi gaire res a parlar: quan en el nucli dur del cervell ciutadà de molts catalans allò que és imperatiu democràtic sols pot ser vist com un acte de primitivisme populista per la majoria d’espanyols, doncs “apaga y vámonos”.
Imatge: Dario Alvarez
Etiquetes de comentaris:
Constitució,
democràcia,
Estat propi,
nacionalisme,
nazisme
dijous, 20 de febrer del 2014
“El Príncipe” és el nom amb què es coneixia – o es coneix encara, això no ho podria afirmar amb seguretat – un seguit de blocs de pisos ben a la vora d’on vivia quan residia a Catalunya. Tenia la fama d’estar infectat de gent perillosa i de mal viure, i pocs nens ens hi acostàvem: la por al gitano delinqüent prevalia sobre la curiositat infantil. Eren uns blocs blanquinosos, amb passadissos foscos i una entrada principal que invitava poc als forasters. Tot i la seva proximitat (solament calia creuar un carrer i ja hi eres), semblava situar-se en un món a part, amb la seva tenda d’ultramarins que feia la impressió d’estar reservada als residents dels blocs. Vés per on fa un parell de setmanes s’ha estrenat una sèrie a la cadena privada Telecinco en què retraten, a manera de thriller policíac, la (difícil) coexistència de la comunitat musulmana i cristiana en un dels barris més perillosos de Ceuta, homònim dels blocs de què parlava.
Si d’altres productes de ficció televisiva havien de fixar un relat brillat de l’actuació del Rei durant els moments difícils de la Transició, o bé netejar la reputació de cossos policials històricament tacats per la seva ignomínia (la guàrdia civil), a aquesta li toca fer els honors amb un grup policial obscur i poc transparent, amb alguns casos poc estètics a les golfes: el CNI. A més, amb un responsable d’operacions, interpretat per Pau Durà, que per l’accent i el cognom (Serra) ha de ser català, valencià o mallorquí. Fins i tot, si volem ser rebuscats, podríem interpretar-ho com una picada d’ullet a les corrupteles socialistes, com si aquest senyor fos un un nebot del tiet Narcís col·locat en l’època de vaques grosses a l’antic CESID, depenent del Ministeri de Defensa espanyol. Sigui com sigui, seguint la lògica de l’imaginari – col·lectiu i propi alhora –, el gitano moreno i de costums estranyes dels blocs del Príncipe a Tarragona ha estat substituït pel moro del barri del Príncipe de Ceuta, moreno i de costums estranyes que també viu aïllat en el seu món, amb les seves botigues i un espai on els altres hi van només quan no en tenen més remei. Curiosament ambdós espais duen el nom del títol que ostentava Felip, l’hereu de la casa reial espanyola. Una estratègia dels aznaristes per erosionar la figura de El Preparao? Qui sap, potser és que van batejar-los quan el seu pare, Joan Carles, encara Príncep d’Espanya, era un personatge a qui els espanyols de bé es miraven amb recel, sospitós d’alguna cosa sense concretar, reclòs entre les parets d’una Zarzuela que no era pas allò en què les reformes l’han convertit, i, sobretot, quan era pobre de solemnitat, subsidiat pel govern d’aleshores, igual com semblen o semblaven ser la majoria dels habitants dels Príncipes...
Etiquetes de comentaris:
Felip de Borbó,
guàrdia civil,
Joan Carles I,
monarquia,
racisme
dilluns, 17 de febrer del 2014
Les declaracions d’Alicia Sánchez-Camacho que han aparegut avui a la premsa no poden ser sinó un pretext per fer un parell de reflexions que val la pena posar sobre la taula. La dirigent del PP a Catalunya (“PP català” és un oxímoron ideològic) ha dit, culminant una seguit de nefastes i perverses intervencions sobre el tema, que Catalunya no és una nació i no ho ha estat mai. I que l’espanyola és la més antiga d’Europa. Aquesta mania seva de confondre “estat” i “nació” és, en la vessant acadèmica, la demostració de la seva absoluta ignorància, i la ignorància dels seus votants a cada costat de l’Ebre, que permet aquesta i moltes altres salvatjades.
Però, qui és Sánchez-Camacho? Doncs una representant del colonialisme espanyol més tronat i grotesc. El seu pare va arribar a Catalunya com a ocupant i va col·laborar activament, com a guàrdia civil, en la colonització del país, iniciada molt abans. Alicia va mamar anticatalanisme a casa i al quarter des de petita, si és que pot desmembrar-se “casa” i “quarter” en el model d’ocupació de Catalunya desplegat per les autoritats espanyoles. Jo, de petit, anava a una escola que estava al costat del quarter de la guàrdia civil de Tarragona, i per tant no vaig tenir altre remei que compartir classe o pati al llarg de la infantesa amb desenes de fills i filles de les forces de l’ordre colonialistes. Conec perfectament, doncs, la mena de tabolleria ideològica en què es va criar Sánchez-Camacho, i que gaudeix (sempre somriu) reproduint fins a la sacietat des de les files del partit que millor representa tant l’herència franquista com el colonialisme històric implantat a Catalunya. El seu pare va venir amb una missió a Catalunya, fent ús d’armes per amenaçar la població que s’oposava ideològicament al franquisme, i ella la continua amb la pell d’ovella de la democràcia, tot i que conserven les armes. Algun excompany de partit (l’Alejo) o col·lega d’estratègia (R. Díez) han demanat que les facin servir i tot! Tot sigui per reprendre el poble català, que no és nació, diu, malgrat la llengua, el dret, la cultura, les tradicions, la Dinastia de Barcelona, la literatura, etc. Això sí, Espanya, on els ciutadans fins al 1714 ni s’entenien (després molts tampoc), ni heretaven igual, ni pagaven els mateixos impostos, ni tenien la mateixa concepció de sistema polític monàrquic, ni celebraven igual les Festes, Espanya sí que és, al seu parer, una nació.
Néixer al si d’una família d’ocupants no et fa un o una colonialista, òbviament. Un cop crescudet o crescudeta, cadascú és lliure de votar o d’integrar-se activament en partits polítics o entitats que defensin una orientació política o una altra. El problema no és que Sánchez-Camacho sigui filla d’un senyor armat aliè a la cultura catalana i sota les ordres de les autoritats franquistes, no. La clau de volta és que aquesta dona ha assumit els plantejaments del pare i continua donant suport al colonialisme i a l’ocupació de Catalunya, amb molts més altaveus que el seu pare i creant fins i tot més malvestats entre els catalans.
D’altra banda, els termes “colonialisme” i “ocupació”, diran alguns, estan desfasats: semblen propis de l’MDT, Catalunya Lliure, el PSAN... En efecte, formen part d’una manera d’expressar-se que ha quedat arraconada pel pas dels anys, a costa del pujolisme dels 6 milions i del “bonrotllisme” del discurs postmodern del mestissatge. Però que s’hagi perdut l’etiqueta, la forma lingüística d’expressar-ho, no significa pas que s’hagi modificat la realitat que provava de descriure. Per sort, els grupuscles esmentats més amunt han quedat obsolets i formen part del passat, però el colonialisme és una forma d’explotació que es correspon amb allò que s’ha viscut durant moltes dècades a Catalunya, mentre que el mot “ocupació” sols s’encarrega de revelar les accions d’uns polítics i militars majoritàriament no catalans per modificar per la força el nostre sistema polític i les nostres llibertats com a poble en diversos moments de la història moderna i contemporània. Sí: Espanya contra Catalunya. Si ho tenim clar, tindrem més recursos per evitar que els bàrbars continuïn refilant burletes les consignes entabanadores sobre la nació catalana.
Etiquetes de comentaris:
colonialisme,
democràcia,
Estat propi,
guàrdia civil,
nacionalisme
dijous, 13 de febrer del 2014
Els intel·lectuals espanyols
David Trueba, que per la seva trajectòria artística forma part indiscutiblement de l’elit cultural i intel·lectual espanyola, durant la cerimònia de lliurament dels premis Goya va convidar els seus compatriotes a visitar Catalunya i dir als catalans que ens estimen. Un acte d’amor com aquest resulta inestimable. Inestimable perquè no hi ha forma humana de donar-li valor. Per una banda, el desig de l’ex d’Ariadna Gil implicaria que molts dels turistes que el volguessin complir haurien de mentir per fer-ho. Senzillament no ens estimen, ni coneixen la cultura catalana ni la volen conèixer, i a més, pateixen una catalanofòbia d’arrel històrica que no canviaran les corprenedores paraules d’un director de cine. D’altra banda, aquells que segur que ens tenen estima, o que com a mínim no presenten cap mena d’animadversió envers la realitat catalana, o no disposen dels mitjans per promoure aquest sentiment entre els seus compatriotes, o bé, si en disposen, no han mogut ni un sol dit mai per fer-ho.
Que ens estimen? Ara mateix està succeint una de les majors animalades dels últims anys en el terreny de la llengua catalana: la imposició de l’arbitrarietat política del PP, ja clara i sense matisos, sobre la decisió científica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua arran de la definició de l’entrada “valencià”, definició “polèmica” que apareix fins i tot al diccionari de la Real Academia Española (i que també van intentar canviar des d’àmbits polítics els governants del PP valencià). Es tracta d’una notícia que hauria d’alertar l’elit intel·lectual i cultural espanyola, ja que es tracta d’una intromissió política de la dreta populista i caciquista dins l’àrea de la cultura, força més “pura” a més que el problema de l’IVA cultural aprovat pel govern de Rajoy. I per què no ho fan? Doncs, en la seva lògica, perquè es tracta d’una qüestió “local”, que cal que s’arregli a casa de qui sigui (és a dir, “regió”), que ells, els intel·lectuals espanyols, es dediquen a les qüestions “nacionals” (que nosaltres anomenem “estatals”, tot sigui dit per aclarir-nos). La notícia ha esdevingut titular als principals diaris d’àmbit estatal que encara goso consultar, i podem estar segurs que no veurem cap reacció a l’alçada de les circumstàncies, ni des de la dreta, ni des de l’esquerra, ni des dels marges, ni res de res. Com a molt, algun comentari riota en alguna tertúlia en alguna ràdio o tele que no passarà d’aquí. Fins que no assumeixin que la llengua que parla una quarta part de la població de l’Estat és un afer d’Estat (o “nacional”, que diuen ells), no sortirem d’aquest posicionament anodí, que encara pateix el llast de les monocolors argumentacions de la Generació del 98. I a hores d’ara, doncs resulta que ja és massa tard: hi ha trens que passen i no tornen. Per cert, és tan cansat veure pensadors espanyols com l’eminent José Luis Abellán que a l’hora de parlar de la problemàtica d’Espanya s’entesten a torturar-nos amb Unamunos, Ganivets i Maeztus, que et cau l’ànima als peus. I els trens passen i no tornen a passar. Si, malgrat tot, els turistes espanyols vénen (en tren, avió, autobús, etc.), aleshores que portin dinerons per comprar bona ratafia, que fa pair. Ah! I un altre dia parlarem dels hòbbits de César A. Molina...
Imatge: Sergi Ruiz
Etiquetes de comentaris:
cinema,
Estat propi,
intel·lectuals espanyols,
llengües,
nacionalisme
dissabte, 8 de febrer del 2014
El desconeixement més inversemblant mai contat
Així titulava Ernesto Ekaizer la compareixença de la infanta Cristina davant del jutge. Brillant. Poques coses es poden fer de forma tan matussera com l’estratègia de salvament que la germana mitjana dels Borbons i Grècia ha dut a terme de forma desesperada i presumptuosa. El polèmic titular de El Jueves de fa un any, en què es concloïa que “La infanta Cristina es tonta”, ha passat de ser una sortida de to de l’esquerra més antimonàrquica a una imatge que ja percep la ciutadania com una de les opcions a l’hora de jutjar-la, fins i tot des de la dreta. Això per una banda. Per l’altra, ja treu el nas una idea molt pitjor: Cristina és mala persona. Qui pot ser tan abjecte per carregar tota la responsabilitat criminal al seu marit, sabent el que pot comportar per a ell, i alhora mantenir-hi la relació matrimonial quasi intacta, com si aquí no hagués passat res? És tan curta d’enteniment que continua creient cegament en el criteri i la bondat del seu espòs? L’ha perdonat perquè el necessita al seu costat, com a pare dels seus fills, encara que sigui a costa del perjudici per a la imatge de la Corona? I, seguint el fil dels esdeveniments, com podrà La Caixa continuar venent que és una gran empleada, havent arribat tan alt pel fet de ser infanta? Abans hom podia sospitar que, malgrat tot, la noia era capaç fer la seva feina discretament bé. Ara ja no. Ara Cristina és una tanoca quasi illetrada i/o una maquiavèl·lica malsana que no hi fot res de bo en l’Obra Social de cap entitat bancària. Caldria iniciar una campanya popular per empènyer una mica més el carro i que s’estimbés per la força de la gravetat (dels fets).
Però cal aturar-se un moment en l’estètica de la compareixença, perquè és molt indicativa: segurament van recomanar a la infanta un somriure que li donés imatge de seguretat i confiança. Doncs, bé, als milions de consumidors dels mitjans de comunicació espanyols i catalans, que s’han empassat notícies i articles sobre la hiperprotecció envers la filla del Rei per part de l’Estat a través de la fiscalia i dels dos principals partits del país, garantint-li la innocència total abans i tot de la compareixença, poden perfectament entendre el somriure en qüestió com un gest mofeta envers tots aquells que la volien veure allà, però que han d’assumir que la cosa no passarà d’aquí.
Tanmateix, el més bo de tot, al meu parer, és que li hagin encarregat a Miquel Roca la defensa: en mig d’una crisi total del marc institucional, polític, econòmic i jurídic sorgit de la Transició, on la mateixa figura salvapàtries de Joan Carles I fa aigües pertot arreu, posar d’advocat defensor un dels timoners del Titànic que s’enfonsa és tan simbòlicament ridícul que cal felicitar-los pel guió. La meva única pregunta: quan ha d’aparèixer Groucho? Aquests són capaços de ressuscitar-lo per donar més versemblança a la història!
Etiquetes de comentaris:
Cristina de Borbó,
monarquia,
segona transició
Subscriure's a:
Missatges (Atom)