Així titulava Ernesto Ekaizer la compareixença de la infanta Cristina davant del jutge. Brillant. Poques coses es poden fer de forma tan matussera com l’estratègia de salvament que la germana mitjana dels Borbons i Grècia ha dut a terme de forma desesperada i presumptuosa. El polèmic titular de
El Jueves de fa un any, en què es concloïa que “La infanta Cristina es tonta”, ha passat de ser una sortida de to de l’esquerra més antimonàrquica a una imatge que ja percep la ciutadania com una de les opcions a l’hora de jutjar-la, fins i tot des de la dreta. Això per una banda. Per l’altra, ja treu el nas una idea molt pitjor: Cristina és mala persona. Qui pot ser tan abjecte per carregar tota la responsabilitat criminal al seu marit, sabent el que pot comportar per a ell, i alhora mantenir-hi la relació matrimonial quasi intacta, com si aquí no hagués passat res? És tan curta d’enteniment que continua creient cegament en el criteri i la bondat del seu espòs? L’ha perdonat perquè el necessita al seu costat, com a pare dels seus fills, encara que sigui a costa del perjudici per a la imatge de la Corona? I, seguint el fil dels esdeveniments, com podrà La Caixa continuar venent que és una gran empleada, havent arribat tan alt pel fet de ser infanta? Abans hom podia sospitar que, malgrat tot, la noia era capaç fer la seva feina discretament bé. Ara ja no. Ara Cristina és una tanoca quasi illetrada i/o una maquiavèl·lica malsana que no hi fot res de bo en l’Obra Social de cap entitat bancària. Caldria iniciar una campanya popular per empènyer una mica més el carro i que s’estimbés per la força de la gravetat (dels fets).
Però cal aturar-se un moment en l’estètica de la compareixença, perquè és molt indicativa: segurament van recomanar a la infanta un somriure que li donés imatge de seguretat i confiança. Doncs, bé, als milions de consumidors dels mitjans de comunicació espanyols i catalans, que s’han empassat notícies i articles sobre la hiperprotecció envers la filla del Rei per part de l’Estat a través de la fiscalia i dels dos principals partits del país, garantint-li la innocència total abans i tot de la compareixença, poden perfectament entendre el somriure en qüestió com un gest mofeta envers tots aquells que la volien veure allà, però que han d’assumir que la cosa no passarà d’aquí.
Tanmateix, el més bo de tot, al meu parer, és que li hagin encarregat a Miquel Roca la defensa: en mig d’una crisi total del marc institucional, polític, econòmic i jurídic sorgit de la Transició, on la mateixa figura salvapàtries de Joan Carles I fa aigües pertot arreu, posar d’advocat defensor un dels timoners del Titànic que s’enfonsa és tan simbòlicament ridícul que cal felicitar-los pel guió. La meva única pregunta: quan ha d’aparèixer Groucho? Aquests són capaços de ressuscitar-lo per donar més versemblança a la història!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada