La pena de mort com a analogia

A l’hora de parlar del tema del sobiranisme a Catalunya, s’han difós desenes d’analogies en què – per la banda espanyolista – destaca la cantarella sobre el nacionalsocialisme, matrimoni nominal que ja va servir per etiquetar el tripartit, que no era en el seu conjunt sobiranista, però la qüestió era fotre’ns i prou, perquè el govern d’aleshores conformava un catalanisme avançat que els repugna tant com l’independentisme o el regionalisme pujolista romanticot: tot emana una essència de catalanitat institucionalitzadora amb projecció de futur. Sovint les analogies desorienten, i mostren fins a quin punt els imaginaris col·lectius d’una banda a l’altra de la frontera autonòmica se situen en posicionaments tan distants que el diàleg és simplement de sords. No hi ha forma d’entendre’s: com si es truquessin amb telèfons del Gila d’una galàxia a una altra de l’univers. Quan es planteja la reforma de la Constitució per tal de transformar el sistema d’organització territorial i d’altres aspectes cabdals, que podria desencallar, per exemple, una consulta sobiranista (el permís de la qual, per cert, no hauria d’aparèixer imperiosament a la nova constitució), una majoria de la població catalana que vota ho veu la cosa més natural del món. Ni la Constitució és sagrada ni sentim el soroll de sabres que exigien renúncies als anys dispersos de la Transició. En canvi, un altre sector s’ho pren de forma airada i s’hi pronuncia agressivament en contra, a la Meseta i voltants. La seva perspectiva és que la democràcia no ho permet tot, que té uns límits marcats per la Constitució i que fora d’aquest marc legal hi regna el caos, l’imprevisible i l’opressió vil contra els dèbils. Des del costat sobiranista hauríem d’entendre que la seva posició no és tant una defensa cega d’una Constitució molts dels quals no l’han votada (per edat o perquè l’any 78 hi estaven en contra...), sinó que respon a un plantejament que es pot il·lustrar amb una analogia: defensar la sobirania de Catalunya (i el que comporta) és com defensar la reimplantació de la pena de mort. És a dir, encara que hi hagués una majoria social que exigís l’ús de la pena de mort per a certs delictes greus, i que demanés un referèndum per fer-ho, seria bo acceptar aquesta mena de “xantatge democràtic”? No cauríem en el populisme tronat acceptant donar veu a persones encegades per l’odi, desesperades per la crisi, jurídicament indocumentades, etc.? M’imagino que la majoria de sobiranistes ho veuria malament i preferiria que el tema es tapés per mantenir l’estatus quo actual sobre el dret a la vida, etc. Igual que detestem l'elevació de les víctimes del terrorisme a gurús de la política antiterrorista. Sigui com sigui, solament si posem la pena de mort sobre la taula tindrem una comparació vàlida per entendre la posició dels altres respecte a les propostes a favor d’un Estat propi per a Catalunya. Per a molts espanyols la sobirania seria com l’eliminació de l’aire per a milers d'innocents. A més, segurament saben que la independència comportaria encara més pobresa i desolació en certes regions espanyoles. En definitiva, no hi gaire res a parlar: quan en el nucli dur del cervell ciutadà de molts catalans allò que és imperatiu democràtic sols pot ser vist com un acte de primitivisme populista per la majoria d’espanyols, doncs “apaga y vámonos”. Imatge: Dario Alvarez