Nova època

Nova època

dissabte, 16 de setembre del 2006

El que Mahoma ens va portar

Regensburg és el nom en alemany d’una ciutat que tradicionalment s’ha anomenat “Ratisbona” en català i en castellà. Es tracta d’una petita ciutat bavaresa, universitària i encantadora. Bé, la universitat és lletgíssima, però la ciutat continua tenint el seu encant petitburgès alemany. En una conferència celebrada recentment en aquesta població, el Papa acaba d’encendre els ànims d’allò que s’anomena “el món àrab”. Començo a estar molt d’acord amb aquells que postulen que molts dels esmentats creients d’aquesta religió utilitzen simplement qualsevol motiu, per pueril i insignificant que sigui, per crear un conflicte entre les dues civilitzacions que representen el món cristià i el món àrab. Una cita mig acadèmica per part d’un eminent teòleg (encara que Papa), perfectament contextualitzada en boca d’un personatge històric medieval, no hauria de provocar el llançament de bombes enlloc. Precisament, aquestes accions enforteixen els arguments del Papa contra l’ús de la violència en nom de la religió. També és cert que l’Església ho hauria pogut explicitar abans, això, i que consegüentment haurien d’excomunicar post mortem tots els membres de la jerarquia eclesiàstica espanyola que defensaven l’alçament feixista del 36 com una “croada” contra el Mal roig. I també és cert que les denúncies de demagògia per part dels afectats són evidents: Quan el president americà surt a la televisió i anomena el nom de Déu en mig o al final d’un discurs bel·licista, el món cristià hauria de posar-se les mans al cap.
Sigui com sigui, penso que el problema no es troba en aquestes paradoxes o conflictes interpretatius, sinó en la profunda diferència entre el catolicisme (del Papa i l’Església en general) i l’islam respecte a determinats plantejaments teològics bàsics que s’observen tant en la manifestació quotidiana de les creences com en els nivells molt més elevats de la teorització sobre la pròpia religió. Hi ha un pensament més o menys subjacent en la ment dels musulmans que surten al carrer per protestar contra les paraules de Ratzinger: Tots o la gran majoria de catòlics són uns descreguts, uns hipòcrites que no creuen realment perquè no fan allò que la creença dictamina. En el món islàmic l’acció esdevé manifestació de fe en un grau molt més elevat que en l’actual món catòlic. Els musulmans veuen les pel·lícules occidentals, la premsa, ens coneixen, i saben que això sovint té poc a veure amb la doctrina de l’Església. Els musulmans no ens creuen, i esdevenim així impius, infidels al sol Déu que (teòricament) uneix ambdues cultures religioses. És així que qualsevol espurna encendrà el foc de la incomprensió, perquè des de l’actual plantejament religiós musulmà no se’ns pot comprendre: Ni la democràcia ni el que signifiquen els seus fonaments. Igual com nosaltres, que, des del nostre compromís ideològic que intenta fer conviure laïcitat i catolicisme, no podem entendre l’existència d’estats sota la xària (o llei islàmica) ni certes pràctiques estètiques i corporals que empresonen socialment i cultural les persones. El món cristià que representen l’Amèrica de Bush, l’Espanya aznarista o la mateixa Polònia va cometre l’error històric de debilitar la dictadura més sòlida de caràcter laic del món àrab, la de Husein, i va deixar les mans lliures a les dictadures o falses democràcies que exigeixen una professió de fe islàmica a la manera més extremista i fanàtica.

El partit de les vergonyes

Ja ha sortit a la llum el cartell de Ciutadans-Partit de la Ciutadania. Les paraules de Boadella que han servit, entre d’altres, per presentar-lo en societat, recorden més aviat les intervencions descontrolades de Dalí als anys 20 i 30 contra l’establishment cultural català, i per tant es queden en això, en una histèria pseudoavantguardista d’un artista incomprès, que, a més, com en el cas de Dalí, té un fort punt de vanitat i autopromoció en el preciós món de les “marques” o “signatures” artístiques. A l’acte hi ha participat la Mora (no escric el seu nom de pila, perquè com és basc, deu odiar-lo tant com la resta de mostres culturals d’aquest antic poble) i hi ha enviat un missatge amical la Díez (el seu nom, tan simbòlic, tampoc es correspon amb la seva ideologia), les quals, ja comença a ser hora de manifestar-ho, no sabem ben bé què hi fan al Partit Socialista. Aquesta contaminació que impulsen amb el seu nacionalisme espanyolista i els seus suports sempre incondicionals a forces polítiques no socialistes que s’autodenominen falsament “antinacionalistes” les fan d’un altre paller.
El cartell en qüestió resulta ben simbòlic. L’advocat Rivera (no escric el seu nom de pila perquè no sé ell si l’escriu en català o en castellà), cap de llista de la formació, hi apareix despullat. Bé, està clar que la lectura és òbvia: La nuesa simbolitza la seva manca de programa. El lema que acompanya la imatge diu: “Ha nacido tu partido. Sólo nos importan las personas. No nos importa dónde naciste. No nos importa la lengua que hablas. No nos importa qué ropa vistes. Nos importas tú”. És clar que no els importa la llengua que “tu” parles, sigui català, rus, polonès, àrab, berber, xinès o romanès. Ells et continuaran parlant en castellà i intentaran imposar el castellà com a llengua franca en un lloc que es diu casualment Catalunya. Sí, els importa la persona, descontextualitzada absolutament de la seva situació: De gènere, de classe, d’ètnia o cultura. És com el pitjor malson neoultraliberal d’algú amb certa sensibilitat intel·lectual. Fart de demagògies, l’únic que demanaria als mitjans de comunicació és que atorguin el mateix ressò a d’altres partits polítics petits i molt més “entranyables”: Els carlins o l’extrema esquerra extraparlamentària. De fet, el cartell és també molt significatiu perquè el candidat s’hi tapa les vergonyes, i les vergonyes d’aquest partit no són altres que la seva pròpia demagògia, la ideologia que intenten ocultar, a partir de plantejaments que insulten la intel·ligència per l’absència de raonaments. Sols hi trobem directrius absurdes sense un context en què inscriure-les: La fal·làcia dels que amaguen una ideologia perquè els fa por que surti a la foto.