La religió és un sistema de símbols i valors imprescindible per entendre el nostre patrimoni cultural. Aquesta seria una manera força laica de definir-la, és evident. Caldria parlar de la fe, dirien alguns fidels. La fe depèn de cadascú, i aquí trobem la clivella que inutilitza el pensament ateu o radicalment laicista: No podem eliminar a Déu perquè ha esdevingut un déu multiforme en moltíssims individus. Les frases brillants que preveien la fi de les creences religioses, com aquella popularitzada de Nietzsche “Déu ha mort” són tan inútils com un fusell contra un niu de formigues gegant. Aquesta nova religiositat que des de fa dècades es va infonent a tot Occident és molt més profunda i penetrant que les corrents new-age que semblaven treure el cap als anys 80 i 90. Suposa a més un cop dur, duríssim, a les jerarquies de les diverses branques cristianes que dominen el panorama institucional a Europa. Bé, aquesta és una introducció a un parell de comentaris que volia fer sobre la relació entre l’Església com a institució i la societat civil, entesa com el conjunt d’aquests “creients d’un déu multiforme” i alhora de persones més o menys crítiques amb el poder tradicional de les jerarquies eclesiàstiques.
El fet que una part destacada de la jerarquia catòlica espanyola sortís al carrer per manifestar-se contra la unió matrimonial de parelles del mateix sexe no significa sols que ara s’han decidit per les barricades. Aquesta actuació té unes implicacions profundes que, si m’ho permeteu, em semblen més positives que no pas negatives. Un bisbe amb una pancarta ha deixat de ser un bisbe universal, que és una de les voluntats principals de l’Església catòlica. Secularment l’Església ha ocupat un espai de centralitat de poder que la feia universal en el sentit polític i insitucional de la paraula. Aquesta centralitat li era garantida per l’acceptació tàcita que l’Església representava el bé comú i els interessos religiosos del poble a tots nivells. Si l’Església ha anat canviant i adoptant formes que, en conjunt, poden provocar la impressió d’una modernització contínua no era pel seu tarannà inherentment progressista, sinó per la seva necessitat de mantenir-se en aquesta centralitat institucional que la feia dipositària de tantes coses. El fet que un bisbe agafi una pancarta i surti al carrer és la representació més gràfica possible que aquesta centralitat ha estat furtada a l’Església, o que l’ha perduda, com a mínim a l’Estat espanyol, per múltipls circumstàncies. Agafar una pancarta significa per a un jerarca eclesiàstic acceptar una derrota, i una derrota en dos dels aspectes més principals de la seva missió evangèlica: Universalitat i centralitat, en el sentit en què els he explicat abans.
Al meu país de residència, Polònia, l’alcalde de la capital, és a dir Varsòvia, va poder permetre’s el luxe de prohibir una “Manifestació per a la igualtat” convocada pels col·lectius d’homosexuals de tot Polònia. És un luxe que hauria de ser innacceptable a la Unió Europea: Què hi farem. La qüestió és que la protesta va transcórrer sense incidents de cap mena per part dels il·legalitzats manifestants, sinó que foren membres de les joventuts ultradretanes qui llençaren pedres i d’altres objectes als participants en l’acte reivindicatiu. Tanmateix, em volia referir sobretot als fets consegüents a tot aquest embalum ideològic que va acabar donant un protagonisme mediàtic del tot inesperat als coratjosos organitzadors de la marxa. Uns dies després de l’acte, una important associació de joves de tendència feixista va portar endavant una manifestació de protesta, que titulaven “Marxa per a la normalitat”. L’encapçalava una pancarta molt irònica, ja que en sols tres paraules es carregava dos mil anys de cristianisme: “L’amor és hetero”. Bé, aquests noiets de tendra edat no devien saber ben bé quina és la diferència entre l’amor (familiar, amical) i el sexe. Tant se val. Cal posar enfasi en que el conjunt de fets es va produir de la forma que fins ara havíem considerat com a tradicional: Un grup més aviat marginal de la societat fa una manifestació reivindicativa (per a la igualtat), i un altre grup, radicalitzat en sentit contrari, fa una marxa de protesta. L’Església no hi apareix enlloc, si no és implícitament en els missatges llençats pels uns i pels altres, és clar. I així són les coses quan l’Església no ha perdut la centralitat institucional i de poder. Em refereixo en aquest cas a Polònia, però podria estar parlant de les Espanyes seculars. Si alguns religiosos van sortir també a l’època de la Transició és precisament perquè es veien venir aquesta pèrdua de poder, un poder que es fonamentava paradoxalment en la invisibilitat i en l’status quo.
Crec que, donades les circumstàncies, hi ha un col·lectiu gens menyspreable que hauria d’aprofitar l’avinentesa. Em refereixo a les monges de clausura, que a través de manifestacions, marxes i passejos en autobús podrien veure l’estat decrèpit del món i tornar-se’n reconfortades al convent.
El fet que una part destacada de la jerarquia catòlica espanyola sortís al carrer per manifestar-se contra la unió matrimonial de parelles del mateix sexe no significa sols que ara s’han decidit per les barricades. Aquesta actuació té unes implicacions profundes que, si m’ho permeteu, em semblen més positives que no pas negatives. Un bisbe amb una pancarta ha deixat de ser un bisbe universal, que és una de les voluntats principals de l’Església catòlica. Secularment l’Església ha ocupat un espai de centralitat de poder que la feia universal en el sentit polític i insitucional de la paraula. Aquesta centralitat li era garantida per l’acceptació tàcita que l’Església representava el bé comú i els interessos religiosos del poble a tots nivells. Si l’Església ha anat canviant i adoptant formes que, en conjunt, poden provocar la impressió d’una modernització contínua no era pel seu tarannà inherentment progressista, sinó per la seva necessitat de mantenir-se en aquesta centralitat institucional que la feia dipositària de tantes coses. El fet que un bisbe agafi una pancarta i surti al carrer és la representació més gràfica possible que aquesta centralitat ha estat furtada a l’Església, o que l’ha perduda, com a mínim a l’Estat espanyol, per múltipls circumstàncies. Agafar una pancarta significa per a un jerarca eclesiàstic acceptar una derrota, i una derrota en dos dels aspectes més principals de la seva missió evangèlica: Universalitat i centralitat, en el sentit en què els he explicat abans.
Al meu país de residència, Polònia, l’alcalde de la capital, és a dir Varsòvia, va poder permetre’s el luxe de prohibir una “Manifestació per a la igualtat” convocada pels col·lectius d’homosexuals de tot Polònia. És un luxe que hauria de ser innacceptable a la Unió Europea: Què hi farem. La qüestió és que la protesta va transcórrer sense incidents de cap mena per part dels il·legalitzats manifestants, sinó que foren membres de les joventuts ultradretanes qui llençaren pedres i d’altres objectes als participants en l’acte reivindicatiu. Tanmateix, em volia referir sobretot als fets consegüents a tot aquest embalum ideològic que va acabar donant un protagonisme mediàtic del tot inesperat als coratjosos organitzadors de la marxa. Uns dies després de l’acte, una important associació de joves de tendència feixista va portar endavant una manifestació de protesta, que titulaven “Marxa per a la normalitat”. L’encapçalava una pancarta molt irònica, ja que en sols tres paraules es carregava dos mil anys de cristianisme: “L’amor és hetero”. Bé, aquests noiets de tendra edat no devien saber ben bé quina és la diferència entre l’amor (familiar, amical) i el sexe. Tant se val. Cal posar enfasi en que el conjunt de fets es va produir de la forma que fins ara havíem considerat com a tradicional: Un grup més aviat marginal de la societat fa una manifestació reivindicativa (per a la igualtat), i un altre grup, radicalitzat en sentit contrari, fa una marxa de protesta. L’Església no hi apareix enlloc, si no és implícitament en els missatges llençats pels uns i pels altres, és clar. I així són les coses quan l’Església no ha perdut la centralitat institucional i de poder. Em refereixo en aquest cas a Polònia, però podria estar parlant de les Espanyes seculars. Si alguns religiosos van sortir també a l’època de la Transició és precisament perquè es veien venir aquesta pèrdua de poder, un poder que es fonamentava paradoxalment en la invisibilitat i en l’status quo.
Crec que, donades les circumstàncies, hi ha un col·lectiu gens menyspreable que hauria d’aprofitar l’avinentesa. Em refereixo a les monges de clausura, que a través de manifestacions, marxes i passejos en autobús podrien veure l’estat decrèpit del món i tornar-se’n reconfortades al convent.