Amb l’aparició d’una plataforma secessionista que s’anomena “No hablamos catalán”, una mostra de debilitat mental embastardida de politiqueig castizo, el diari Avui torna a posar en primera plana un grup d’ànimes en pena que viuen precisament de l’odi, i de l’odi s’alimenten. El diari, doncs, no fa sinó portar amb safata l’aliment de la bèstia. En aquests casos, l’Avui es retroba amb els seus orígens, de defensor de causes minoritàries, com quan ERC era un partit de tres visionaris (el quart era a l’MDT) i li plagués rebolcar-se en el fang d’aspectes tan minoritaris, sectaris i secundaris de la societat que la majoria els desconeix (i ja està bé així, en casos com els de “No hablamos catalán”). L’Avui és un diari nostàlgic. I així es manifesta quan critica fins als límits de la follia el govern d’esquerres actual de Catalunya, i s’emmiralla en CiU, la defensora plena de la catalanitat: S’han cregut el conte del Pujol, després d’anys de veure-li la cua al llop. Vaja.
Pel que fa als secessionistes amb pinta de capelleta opusdeista i postfranquuista, val la pena comentar que continua sent una vergonya que cap organisme seriós de les Espanyes, d’aquells que netegen, fixen i fan lluir, o d’aquells en què seuen culs acadèmics, tregui un titular a la premsa que digui: Sou una colla de terroristes intel·lectuals, ja que el català és una llengua que es parla en tots aquests territoris on residiu amb les seves belles, riques i entranyables parles. Per cert, comencem a percebre que la parla catalana més entranyable és el barceloní, el de la Rodoreda o Pujol, una parla que es deixa sentir solament en boca de senyors i senyores de la mateixa edat que el Molt Honorable esmentat.
Ah! I per si a algun llestet li passa pel cap que la crítica al periodisme de l’Avui té alguna cosa a veure amb les rialles d’alguns diputats al Parlament davant el to provocador de Josep Rull, vol dir que alguna cosa no li rutlla al test: L’Avui, per diversos motius, no és un diari potent en l’àmbit nacional.
