Nova època

Nova època

diumenge, 26 de desembre del 2010

Els amics americans


Polònia ha fornit de població els Estats Units en diversos moments de la història: masses de proletariat i classe treballadora en èpoques dures de l’agricultura i la indústria europees, intel·lectuals i professionals liberals quan la persecució contra el pensament lliure assetjava la nació, o classes benestants fugides del terror roig. Els seus descendents, és a dir, persones que duen cognoms polonesos però que avui pertanyen plenament a famílies estadounidenques, encara són considerades “polonesos” i “poloneses”, en una adscripció ètnica difícilment justificable si tenim en compte els seus usos lingüístics, els seus hàbits culturals i les seves creences religioses. Sigui com sigui, Xicago apareix en bromes i acudits del país com la segona metròpoli amb més ciutadans polonesos del planeta, després de Varsòvia…
Per bé que aquests no han tingut l’ascedència política i econòmica que van saber projectar els italians o els irlandesos en les elits de la gran terra dels somnis, els lligams històrics de sang amb Amèrica van anar construint una bella història d’amor que no sabem ben bé si ha estat corresposta per la gran superpotència, donats els seus sovintejats coquetejos amb tants països del globus. Allò que sí que resulta constatable és l’apassionament dels polonesos envers els Estats Units, que la Guerra Freda i l’anticomunisme compartit han anat enfortint fins al dia d’avui. Una de les espines clavades al cor dels compatriotes de Chopin és l’obligació de visat per als ciutadans de Polònia a l’hora d’entrar en territori nordamericà. És una qüestió que no s’ha acabat de pair, una nosa que sempre interrompia fredament les expressions amoroses envers Estats Units proclamades per les persones públiques del país eslau. Tanmateix, la bomba ha arribat amb les revelacions filtrades per Wikileaks sobre els jocs bruts diplomàtics dels americans per aquests mons de Déu. Polònia es va despertar descobrint-se vilment utilitzada pels seus grans amics del Nou Món. Tota la lluita de resistència contra Rússia, tots els esforços per ser la gran muralla centreuropea de contenció de l’imperialisme agressiu postsoviètic, se n’han anat en orris quan han sabut que els americans no estaven per brocs i que posaven sempre els seus interessos geoestretègics per davant de qualsevol vel·leïtat ideològica per part dels polonesos. On queda l’amor, l’amistat, els valors compartits? On queda la reivindicació de la carnisseria de Katyn, ara que fins i tot les autoritats russes l’han reconeguda com a crims perpetrats per ordre directa d’Stalin? No hauria Polònia de mirar una mica més cap a Europa i deixar-se d’amors de llarga distància? L’amor és cec, però no pot viure de vendre cupons, sinó d’un treball constant per bastir estratègies sòlides amb mires al futur.

dissabte, 4 de desembre del 2010

Quan la seducció venç la sedició


L'exèrcit espanyol havia sortit del franquisme amb una imatge nefasta per a molts espanyols. Fins i tot podem dir que es va aprofitar per ridiculitzar-lo en molts àmbits mediàtics i culturals. Però alhora l'exèrcit va ser un element de pressió i de veritable temor durant aquells inicis de la Transició que culminarien amb l'entrada a la CEE. Disposava, doncs, d'una posició ambivalent que satisfeia plenament les dues o tres posicions confrontades a l'Estat espanyol. Els uns, els rogets progres i els perifèrics, s'ho agafaven principalment únicament per un costat, com si no existissin els senyors de verd amb tancs o conformant-los en l'imaginari com ninots de madelman amb trajos antiquats, amb l'objectiu (conscient o no) d'intentar exorcitzar la presència amenaçadora del soroll de sables, mentre que els altres en prenien el temor en sentit positiu, com una forma de respecte inexcusable davant l'autoritat militar, la salvaguarda de la unitat d'Espanya i d'uns valors casposos i carpetovetònics, a través d'uns símbols i emblemes que adoraven i adoren amb un fetitxisme preocupant. I a poc a poc, els plantejaments d'aquests darrers van anar avançant, mentre l'exèrcit prenia l'aire d'una institució pensada i aplicada per a la pau al món. Les missions humanitàries van erosionar aquelles posicions favorables a prendre's amb burla, desdeny o odi acèrrim els senyors de verd, que a més creixien en nombre de parelles de fet, unes parelles que duien faldilles verdes i feien més "plural" la professió militar a ulls del demòcrata panxacontent (i poc emprenyat) dels 90. Alhora, la professionalització va acabar de trencar importants tabús de l'esquerra, que es començava a trobar sense arguments davant del "fet militar" espanyol. D'aquí a una ministra de defensa catalana, jove i, per a més inri, embarassada, hi havia dues passes (amb sabata grossa i matussera). Alguns en diran, de tot plegat, "normalització". Però el canvi ha estat molt brusc si ho compten en anys, tenint al darrere tota una història prèvia absolutament distinta a l'estat de coses coetani.
Tots aquests comentaris vénen a tomb arran de la situació d'absoluta excepció que estem vivint des de fa poques hores a l'espai aeri espanyol. L'han ocupat els senyors de verd a instàncies decretals del govern, el govern de les sabates esmentades. La imatge de salvapàtries s'ha confirmat, ara per a tots: els viatgers i turistes de tota classe i condició (amb feina estable, clar), els empresaris itinerants, els acadèmics amb conferència prevista, els periodistes, els polítics inquiets, etc...Ells i elles seran salvats dels malparits de vaguistes descontrolats (mai millor dit). Prospera, doncs, un nou episodi d'aquesta bonica història d'amor entre el poble espanyol i el seu exèrcit, els senyors i senyores de verd que ara mateix dominen tot l'espai aeri estatal. Els enemics, els rebentafestes, que indubtablement, repeteixo, són uns malparits, poden ser acusats fàcilment de sedició, mentre que els militars poden ser fàcilment subjectes de seducció. Aquest merder ens porta a pensar una cosa ben simple: qui no s'ajusta a la Llei i la Constitució en aquestes terres és subjugat per la força militar (article 8) i forçat al retorn a les normes establertes per la majoria. Si una minoria (posem un 20% de PIB) afecta una majoria, enviaran els tancs on calgui: és la normalització de la força anteriorment temuda com a diabòlica, i que ara garanteix els drets bàsics, i tot a favor de "la majoria". Qui li havia de dir a Ortega que "la massa" els faria tant de servei!

diumenge, 21 de novembre del 2010

Músiques generacionals?


Amb la irrupció del consumisme occidental durant la postguerra, se succeeixen les etapes estilístiques de la música popular força més sovint que en el passat. Ja en tenim mostres significatives anteriors en els països més industrialitzats del subcontinent, però és amb els anomenats "pop" i "rock" que la dinàmica s'accelera. La varietat s'imposa, alhora que una sèrie de bandes o artistes concrets s'imposen com a suprageneracionals. Sigui com sigui, cadascun dels col·lectius adolescents evoca una sèrie de grups i cantants com a propis, per la seva vinculació a nivell d'edat o per la seva identificació amb un període de formació allunyat de les responsabilitats que apareixen en la maduresa. A uns quants ens va tocar l'onada inicial del rock català, que amorosir la sorra d'aquella platja semideserta en què vagàvem els adolescents catalanoparlants. Sau, Els Pets, Sangtraït, Lax'n'Busto, etc... La veritat és que tots entroncaven força amb estils musicals prèviament consolidats i les lletres no s'escapaven gaire del gènere en què es movien. Tenien el seu punt d'originalitat, però hi mancava intel·ligència musical. Avui, quan mirem al voltant i escoltem els peces d'Antònia Font, Els Amics de les Arts o Mishima, per citar-ne només uns quants, podem arribar a sentir vergonya aliena de força receptes rockopoperes dels anys 90. Es tracta de bandes que treballen amb un do artístic cada cançó, en una conjunció de lletra i música increïbles. Són plenament exportables en els àmbits de la cançó popular de qualitat. En canvi, d'aquella època passada, en podríem esmentar quantitats immenses de fem sonor, potser en la proporció inversa respecte a l'actualitat. Sovint em dic, quan hi penso, volent fugir dels records d'adolescència: Jo sóc més d'eixe món. I espero que sigui per molts anys.

dissabte, 6 de novembre del 2010

La Sagrada Vida


La visita de Benet XVI a dues puntes nòrdiques de la Península Ibèrica - amb una visió religiosa certament dissonant - ha tret a la llum la dificultat de reflexió real sobre un fenomen que acull enrabiats detractors iconoclastes i fervorosos ramats d'encegats fidels. Un dels motius que han cridat al conflicte ha estat els costos reals (la mundanitat de l'input) i la seva relació amb els beneficis previstos (la metafísica de l'output). Una de les obsessions que en aquest sentit comporta més despeses i molèsties és la seguretat. Es veu que hi ha certa por a això de passar a l'altra banda, encara que un hagi estat papa i religiós durant una bona part de la vida. Es veu que el lliure albir constitueix el fonament d'una mobilització contundent per evitar que qualsevol magnicida de torn escapci la jerarquia catòlica. Alguns en podrien estar cofois, aquells que afavorien la primacia del lliure albir. Però pot continuar intrigant aquest temor a deixar els béns de la terra (sensacions, possessions, càrrecs, etc), sobretot a certes edats i quan a dalt t'espera en principi el millor dels paradisos. Pot arribar a fer por pensar que la ideologia pregonada no és ben bé pas un convenciment sinó llautó teològic, alhora que la idea de "missió personal" a la Terra acapari el sentit del papat. La bondat infinita es limita a l'ara i aquí. Carpe diem.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Tocar campanes


Els forasters que arriben als pobles de la Catalunya rural comencen a trobar insuportables els tocs de campana, himnes a la quotidianitat que els perjudiquen el merescut descans del guerrer urbà. Així evoluciona el catolicisme al nostre país, com diuen clarament les enquestes. Ni tan sols l'esforç d'agenollar-se en un banc de fusta durant uns minutets ja no paga la pena, ni als que encara creuen "en alguna cosa". El cristianisme a casa nostra fa dècades que pateix una sagnia de fidels sobre la base d'un teisme/deisme cada vegada més difús.
Amb perplexitat es pot rebre un manifest de personalitats del país confessadament catòliques que volen donar suport a la visita de Benet XVI, alhora que reivindiquen la catalanitat de les terres que visitarà parcialment en el seu recorregut per la Península Ibèrica. "Perplexitat" és el mot adient, no pas per la sorpresa que encara hi hagi creients amb poder, sorgits d'una generació que ha tingut força temps per viure i experimentar, sinó per aquesta mateixa experiència, que a certes edats haurien de demostrar. Benet XVI és un papa aïllat, un papa de transició, tan vetust com l'aparell teològic que gasta. Un altre papa més dinàmic, més jove en la seva entrada per la porta gran del Vaticà, ja li va deixar taula i llit parats de tal manera que no hagués de decidir massa coses, que l'edat no perdona. Per molt que el discurs dels catòlics eminents insisteixi en la infal·libilitat papal i en el seny disposat de la mà de l'Esperit Sant, al Vaticà hi mana l'estructura vaticana, una densa xarxa de relacions polítiques i burocràtiques que està en mans de grups molt ben organitzats, preocupats molt i força a mantenir el control sobre els bisbats hispanoparlants. I són obstinadament anticatalans. Punt i final. Alguns, malgrat tot, continuen tocant campanes com escolanets de primària...

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Les rebequeries del paràsit il·lustrat


Sánchez Dragó resultava un personatge ben simpàtic durant l'adolescència que ens va tocar passar al grup que el llegíem amb secreta admiració, al·lucinant per aquelles historietes en què es prenia al·lucinògens exòtics i n'explicava les experiències sense tabús. Santa innocència la nostra. Desconeixíem aleshores que el seu ostentós anarquisme de saló no era sinó això, alhora que ignoràvem que degeneraria en una mena d'individualisme autocomplaent ple d'un antisocialisme antisolidari, antitot i antinosaltres. De fet, com la majoria d'anarquistes de saló que circulen, patges de la dreta que se'n serveix en una simbiosi repugnant, Dragó acaba responent a una sèrie de tòpics de paràsit social cregut i perillós, seductor amb glamur i seduït per "sa excrecència" del luxe i la bona vida. La cultura (o cultureta de saló) és la màscara de tot plegat. Combinat amb Dragó hi ha un altre personatge que ha seguit uns passos similars, però des de la terra catalana: l'eminent (en el sentit derivat d'"Eminem") Boadella.
Ara s'han llepat mútuament les respectives en un llibre de títol tan curt de gambals com la gent que els paga els banquets. I Dragó s'ha vist tan impune i elevat a la glòria intel·lectual en la creuada contra allò "políticament correcte" que ha tret la seva activitat i el seu gaudi pederàstics al Japó, en consonància amb un Polanski que les ha passat calentes darrerament amb el seu cas hollywoodià. Bé, Boadella i Dragó dialoguen per fer diners amb l'editorial més poderosa de l'Estat, fent veure que són trencadors, quan l'únic que se'ls va trencar va ser la bragueta: a un amb unes preadolescents orientals, i a l'altre per pixar-se en el món que el va intentar formar com a ciutadà crític. Les respectives s'entortolliguen.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

El doblatge és estúpid


Com a títol provocador sens dubte aquest remou consciències. A Catalunya hi ha massa gent acostumada al doblatge, hi ha massa gent amb poder que té amics actors de doblatge i hi ha massa vividors en el món del doblatge. Tot plegat és un problema endèmic que ha encès el debat en diverses ocasions, però les posicions del qual sembla que no s'han mogut ni un mil·límetre respecte de l'època de l'incipient TV3. M'ho ha tornat a recordar (malgrat que hi rumio sovint) l'estrena de la sèrie americana Fringe, que he estat seguint en llengua original per internet. Us asseguro que les emissions a TV3 es carreguen completament l'interès interpretatiu de -com a mínim- la meitat de personatges, especialment el cap de l'agent Dunham, el seu company Charlie i el científic Walter Bishop. Tot plegat, amb aquella emissió netíssima de la veu i aquell to d'Institut del Teatre que permanentment teatralitza les sèries estrangeres a TV3 i les converteix en passatges de veus noucentitzades. Fa pena, perquè impedeix sentir (i perdoneu que em posi romàntic) la vibració d'una frase important, la força d'un to, la bellesa d'un gir. Diuen, els impecables defensors de la barroeria, que l'escola de dobladors del nostre país excel·leix. Bé, doncs jo continuo veient llavis que se'n van quan la nostrada llengua ja s'ha apagat, i continuo sentint que s'escapcen els referents sonors d'una obra de la cultura mediàtica popular del segle XXI. La situació és ben absurda: continuem pagant molts milers d'euros per doblatges que impedeixen que la nostra població aprengui llengües! Som tan fotudament autodestructius?