Quan la seducció venç la sedició

L'exèrcit espanyol havia sortit del franquisme amb una imatge nefasta per a molts espanyols. Fins i tot podem dir que es va aprofitar per ridiculitzar-lo en molts àmbits mediàtics i culturals. Però alhora l'exèrcit va ser un element de pressió i de veritable temor durant aquells inicis de la Transició que culminarien amb l'entrada a la CEE. Disposava, doncs, d'una posició ambivalent que satisfeia plenament les dues o tres posicions confrontades a l'Estat espanyol. Els uns, els rogets progres i els perifèrics, s'ho agafaven principalment únicament per un costat, com si no existissin els senyors de verd amb tancs o conformant-los en l'imaginari com ninots de madelman amb trajos antiquats, amb l'objectiu (conscient o no) d'intentar exorcitzar la presència amenaçadora del soroll de sables, mentre que els altres en prenien el temor en sentit positiu, com una forma de respecte inexcusable davant l'autoritat militar, la salvaguarda de la unitat d'Espanya i d'uns valors casposos i carpetovetònics, a través d'uns símbols i emblemes que adoraven i adoren amb un fetitxisme preocupant. I a poc a poc, els plantejaments d'aquests darrers van anar avançant, mentre l'exèrcit prenia l'aire d'una institució pensada i aplicada per a la pau al món. Les missions humanitàries van erosionar aquelles posicions favorables a prendre's amb burla, desdeny o odi acèrrim els senyors de verd, que a més creixien en nombre de parelles de fet, unes parelles que duien faldilles verdes i feien més "plural" la professió militar a ulls del demòcrata panxacontent (i poc emprenyat) dels 90. Alhora, la professionalització va acabar de trencar importants tabús de l'esquerra, que es començava a trobar sense arguments davant del "fet militar" espanyol. D'aquí a una ministra de defensa catalana, jove i, per a més inri, embarassada, hi havia dues passes (amb sabata grossa i matussera). Alguns en diran, de tot plegat, "normalització". Però el canvi ha estat molt brusc si ho compten en anys, tenint al darrere tota una història prèvia absolutament distinta a l'estat de coses coetani.
Tots aquests comentaris vénen a tomb arran de la situació d'absoluta excepció que estem vivint des de fa poques hores a l'espai aeri espanyol. L'han ocupat els senyors de verd a instàncies decretals del govern, el govern de les sabates esmentades. La imatge de salvapàtries s'ha confirmat, ara per a tots: els viatgers i turistes de tota classe i condició (amb feina estable, clar), els empresaris itinerants, els acadèmics amb conferència prevista, els periodistes, els polítics inquiets, etc...Ells i elles seran salvats dels malparits de vaguistes descontrolats (mai millor dit). Prospera, doncs, un nou episodi d'aquesta bonica història d'amor entre el poble espanyol i el seu exèrcit, els senyors i senyores de verd que ara mateix dominen tot l'espai aeri estatal. Els enemics, els rebentafestes, que indubtablement, repeteixo, són uns malparits, poden ser acusats fàcilment de sedició, mentre que els militars poden ser fàcilment subjectes de seducció. Aquest merder ens porta a pensar una cosa ben simple: qui no s'ajusta a la Llei i la Constitució en aquestes terres és subjugat per la força militar (article 8) i forçat al retorn a les normes establertes per la majoria. Si una minoria (posem un 20% de PIB) afecta una majoria, enviaran els tancs on calgui: és la normalització de la força anteriorment temuda com a diabòlica, i que ara garanteix els drets bàsics, i tot a favor de "la majoria". Qui li havia de dir a Ortega que "la massa" els faria tant de servei!