Músiques generacionals?

Amb la irrupció del consumisme occidental durant la postguerra, se succeeixen les etapes estilístiques de la música popular força més sovint que en el passat. Ja en tenim mostres significatives anteriors en els països més industrialitzats del subcontinent, però és amb els anomenats "pop" i "rock" que la dinàmica s'accelera. La varietat s'imposa, alhora que una sèrie de bandes o artistes concrets s'imposen com a suprageneracionals. Sigui com sigui, cadascun dels col·lectius adolescents evoca una sèrie de grups i cantants com a propis, per la seva vinculació a nivell d'edat o per la seva identificació amb un període de formació allunyat de les responsabilitats que apareixen en la maduresa. A uns quants ens va tocar l'onada inicial del rock català, que amorosir la sorra d'aquella platja semideserta en què vagàvem els adolescents catalanoparlants. Sau, Els Pets, Sangtraït, Lax'n'Busto, etc... La veritat és que tots entroncaven força amb estils musicals prèviament consolidats i les lletres no s'escapaven gaire del gènere en què es movien. Tenien el seu punt d'originalitat, però hi mancava intel·ligència musical. Avui, quan mirem al voltant i escoltem els peces d'Antònia Font, Els Amics de les Arts o Mishima, per citar-ne només uns quants, podem arribar a sentir vergonya aliena de força receptes rockopoperes dels anys 90. Es tracta de bandes que treballen amb un do artístic cada cançó, en una conjunció de lletra i música increïbles. Són plenament exportables en els àmbits de la cançó popular de qualitat. En canvi, d'aquella època passada, en podríem esmentar quantitats immenses de fem sonor, potser en la proporció inversa respecte a l'actualitat. Sovint em dic, quan hi penso, volent fugir dels records d'adolescència: Jo sóc més d'eixe món. I espero que sigui per molts anys.