La visita de Benet XVI a dues puntes nòrdiques de la Península Ibèrica - amb una visió religiosa certament dissonant - ha tret a la llum la dificultat de reflexió real sobre un fenomen que acull enrabiats detractors iconoclastes i fervorosos ramats d'encegats fidels. Un dels motius que han cridat al conflicte ha estat els costos reals (la mundanitat de l'input) i la seva relació amb els beneficis previstos (la metafísica de l'output). Una de les obsessions que en aquest sentit comporta més despeses i molèsties és la seguretat. Es veu que hi ha certa por a això de passar a l'altra banda, encara que un hagi estat papa i religiós durant una bona part de la vida. Es veu que el lliure albir constitueix el fonament d'una mobilització contundent per evitar que qualsevol magnicida de torn escapci la jerarquia catòlica. Alguns en podrien estar cofois, aquells que afavorien la primacia del lliure albir. Però pot continuar intrigant aquest temor a deixar els béns de la terra (sensacions, possessions, càrrecs, etc), sobretot a certes edats i quan a dalt t'espera en principi el millor dels paradisos. Pot arribar a fer por pensar que la ideologia pregonada no és ben bé pas un convenciment sinó llautó teològic, alhora que la idea de "missió personal" a la Terra acapari el sentit del papat. La bondat infinita es limita a l'ara i aquí. Carpe diem.
1 comentari:
Què se n'ha fet, d'aquelles lloances a la idea estoica de "no témer la mort", de "millor vida ens espera en el més enllà", etcètera, de que van plenes les cartes de Pau i la posterior teologia dels Pares? D'on surt, aquesta por ja no a la mort sinó fins i tot als més ínfims danys corporals? Com és que tenen por no sols a les bales d'Alí Agca, sinó fins i tot als pastissos de nata esclafats en la cara?
Publica un comentari a l'entrada