Nova època

Nova època

diumenge, 30 de desembre del 2007

Uns sants collons

Avui hem vist com els jerarques de l’Església llegien proclames de foc, llançaflames d’un franquisme sociològic invencible que criticava, amb uns sants collons, el govern espanyol actual. Han sortit amb acusacions de rebaixa democràtica i de drets humans. Ells! Una institució que no accepta les dones en els càrrecs de més responsabilitat! Que van donar suport al cop d’estat del 36 i que no ha rectificat! Que oculta davant la societat i la justícia els delictes que cometen els seus membres! Ras i curt: La majoria de l’Església espanyola sols mereix menyspreu.

diumenge, 18 de novembre del 2007

Repensar-s'ho

Corren vents en contra, corren vents de renúncia de velles aspiracions. Una de les aspiracions que més han inspirat el meu pensament i la meva acció ha estat la bella i celebrada possibilitat de concòrdia i l’harmonia. La tempesta s’arromolina i arriba temps de recolliment per pensar en un camí a seguir. Si no ens volen com som, més rics, més plurals, més cultes, i sobretot entestats a ser feliços, potser sí que comença a ser hora de dir-se adéu, sigui amb un cop de porta i, fins i tot, amb el refotut remugament de la Unió Europea.

dimarts, 6 de novembre del 2007

Sapastres del País

El País és un diari que fins ara semblava l'ariet de l'esquerra sensata espanyola. Ara comença a semblar un succedani progre del Mundo. Avui un dels seus periodistes sapastres ha escrit la següent bretolada, en una notícia destacada de l'àmbit de la tecnologia: "Son sólo 13 signos gráficos -ocho tildes acentuales, dos diéresis, una 'l' doble, separados sus elementos por punto volado, una 'ç' y la 'ñ'- por los que el español recupera su identidad en Internet." L'espanyol ja disposa, doncs, de diverses grafies més. Enhorabona als pares de la criatura...

Novetat

Hola a tothom!

Us volia anunciar una novetat: La creació d'un lloc web propi, que respon a l'adreça http://www.alfonsgregori.cat. Us animo a fer-hi un cop d'ull de tant en tant...
Salut!

diumenge, 23 de setembre del 2007

El recanvi

Polònia és un país amb un pes específic a la Unió Europea que encara no s’ha revelat completament, per circumstàncies polítiques i econòmiques. La població és gairebé la d’Espanya, tot i que no presenta l’augment continu hispànic a causa de la immigració (a la UE demografia és política), i encara li falta molt per reproduir l’espectacular creixement econòmic espanyol, que allà es coneix com “el miracle espanyol”. Sigui com sigui, Polònia es desenvolupa a un altre ritme i a partir d’altres vies, com per exemple la immigració, que pot constituir un focus de competitivitat interna si es produeix el retorn dels professionals, amb una experiència adquirida en països actualment més desenvolupats. L’àmbit cultural i espiritual també són dos dels principals punts forts per al creixement d’aquesta potència mitjana en el si de la UE.
Centrant-nos en la política, m’agradaria posar sobre la taula un dels principals dèficits de Polònia per assolir l’estatus anteriorment comentat: La seva manca d’un sistema estable de partits. De fet, la seva manca de qualsevol tipus d’estabilitat de partits. Aquí les noves formacions sorgeixen com bolets (producte força apreciat pels polonesos, per cert), i els líders d’antigues formacions se’n desmembren per crear forces diferents en qüestió de dies. Un dels factors que tenen més influència en tot això, a banda és clar de la robusta joventut de la democràcia polonesa, és la confusió que provoquen les contradiccions entre el pensament moralment conservador encara majoritari i el liberalisme de centre-dreta, així com entre els valors progressistes d’esquerra i l’antiga camarilla de retrògrads fòssils ex-comunistes que encara ronden per Polònia. Tenint clar aquesta problemàtica s’entén molt millor tot el ball de titelles en què s’ha convertit l’escena política polonesa.
En aquest marc, hi havia un problema greu amb la desacreditada esquerra del país, i especialment amb el partit que fins ara l’havia representada, SLD, un suposat lloc de trobada entre els antics dirigents ex-comunistes i els renovadors de la socialdemocràcia tolerant i moderna (aquest mot adquireix aquí una dimensió potser ja superada en d’altres països occidentals). Després d’un govern fallit a principis d’aquest tercer mil•leni, SLD havia estat recorrent una travessia en el desert que l’havia portat a una coalició més oberta i integradora, LiD, però amb diversos handicaps estretament relacionats: La falta de confiança per part de la població, que els donava pocs punts en les enquestes preelectorals, la manca d’un líder fort amb carisma, i la presència fins ara inqüestionable de líders ex-comunistes amb tant de poder intern com sospites de corrupció a les espatlles.
Tanmateix, ara es veu una llum al final del túnel: Després de la caiguda del govern tripartit nacionalcatòlic i demagògic, la part més populista ha patit una mena de refundació en què sembla que s’afanyaran a participar-hi alguns del veterans de la suposada esquerra postcomunista, entre ells un ex-primer ministre i tot. Esperem que aquest reposicionament ajudi a aclarir el panorama polític polonès, alhora que enforteix una esquerra plenament democràtica, tolerant i ambiciosa, neta de corrupteles i preparada per dur endavant Polònia, sense demagògies ni fantasmes del passat. L’únic element pertorbador d’aquest procés és la maleïda tendència a canviar de jaqueta. Esperem que aquest cop les talles s’ajustin a les figures.

dijous, 20 de setembre del 2007

L’antifilologia de La Busca

Si aneu a la pàgina web de La Busca edicions, a la secció de “Llengua i sociolingüística” (quins noms més ostentosos cerquen alguns per a certes coses...) http://perso.wanadoo.es/dcasellas/labusca/llengua0.html, hi trobareu un llibre de Joan C. Vidal en primer lloc, o possiblement més endavant si esteu llegint aquest comentari després de setembre de 2007. Es titula Origen i evolució de la llengua catalana, i la coberta presenta símbols identitaris d’Occitània i Catalunya. El subtítol resulta massa feixuc, a més de presentar ja les faltes ortogràfiques i la incompetència de redacció que caracteritza el volum; per això no el citaré.
L’autor hi defensa la tesi que, des d'una perspectiva teòrica que ell mateix anomena “Geolingüística comercial”, el català va ser un dialecte de l’occità durant uns quants segles, bàsicament l’Alta Edat Mitjana. No entraré aquí en la discussió que provoca aquest plantejament, que remet a l’antic concepte de llemosí i enllaça amb la qüestió ideològica de la pertinença de la nostra llengua a l’àmbit gal•loromànic o iberoromànic. Això comportaria més espai i molta informació d’història de la llengua.
L’únic que pretén aquesta nota sobre el llibre de Vidal és posar sobre la taula la vergonya, profunda, i la ràbia, molt sentida, que em produïa la lectura del llibre. Cada fragment, en qualsevol del parell de centenars de planes del volum, constitueix un mostrari de faltes d’ortografia de nivell escolar i d’una incapacitat meritòria d’estructurar i redactar el text amb una mínima decència. És tal la gosadia dels editors que recomano aquest llibre per als professors de secundària, ja que els pot fer servei com a material perquè els alumnes hi busquin faltes. En aquest sentit, el llibre és impagable, senyors editors de La Busca. Potser el nom de l’editorial és irònic, perquè incita a “buscar faltes”!? I parlo, en efecte, dels editors, perquè l’autor pot tenir les seves deficiències d’expressió, però uns editors de llibres de “llengua i sociolingüística” no poden permetre que això aparegui tal com està escrit enlloc. Enlloc. El text sembla talment uns apunts d’ESO publicats sense cap mena de correcció.
Evidentment, qualsevol de les argumentacions de Vidal cau en el més absolut descrèdit quan arribem a la segona o tercera plana. En plena era de la informàtica i els textos electrònics, ni l’autor ni els editors han fet el mínim esforç d’aplicar-hi el corrector informàtic que la majoria d’usuaris tenim! És patètic que un nyap tan colossal costi 12 €. Demano formalment a La Busca que en faci pasta de paper i que paguin un curs de català escrit i redacció de textos formals a l’autor. Aleshores, es podrà expressar com cal i la comunitat acadèmica podrà discutir adequadament els seus arguments. Un servidor, de moment, no comprarà cap més llibre d’aquesta maldestra editorial fins tenir notícies del canvi de rumb.

diumenge, 3 de juny del 2007

Una Orquestra oblidada

Orquestra Club Virgina és una pel·lícula que, com moltes altres del cinema espanyol d’una certa època, va passar per les pantalles sense pena ni glòria. Molts continuaran veient-la com una obra iniciàtica sense suc ni bruc, la història d’un jove que entra a la maduresa a través del contacte amb uns adults que les han vistes de tots colors. En efecte, aquest podria ser el nucli central de la pel·lícula per a aquells que es fixen sols en qüestions argumentals i no saben trobar el sabor més saborós dels fruits artístics.
Veient-la de nou en aquest nou context nostre penso que ens permet entendre el pas a un tipus de llenguatge i d’actituds que después s’ha convertit en paradigmàtic en la majoria de produccions fílmiques (de pantalla gran i televisió) a tot l’Estat espanyol. Però l’Orquestra que toca i toca ens parla principalment de fets i actituds, i d’història. Ens situem a finals dels anys 60, en una Espanya que arriba al final del franquisme però que encara suporta molts complexos i tràngols del passat. Una orquestra de músics de mitjana edat (i el fill de l’empresari) inicia una gira per l’Orient Mitjà, amb Beirut com a culminació.
Primerament, la gira de l’orquestra per l’Orient Mitjà, amb un mític El Dorado en forma de Beirut al qual mai arribaran, treu a la llum una visió colonialista i intolerant de l’Altre. Aquest discurs es reforça amb la mirada autorial en la realització del film, que presenta els indígenes com a mers partenaires, inferiors i aliens, en aquesta corranda musical d’artistes frustrats. Un dels episodis més simptomàtics és el cas d’agressió per part dels membres de la banda a un taxista àrab que defensa que les taronges de València no són les millors del món. Però es tracta sols d’un exemple d’un extens desemmascarament del passat imperialista i dominador d’uns espanyols creguts i cobdiciosos. Tot el periple consisteix en una cursa d’obstacles per sobreviure amb “dignitat” (de fatxenda, evidentment) en un món postcolonial controlat pel dòlar i la cultura anglosaxona, francesa o italiana.
També voldria focalitzar l’atenció en el tractament de sexe, dels gèneres i de les orientacions sexuals. Els mascles de la pel·lícula són agressivament heterosexuals. Es comporten amb les dones amb un menyspreu fora de mida. Llevat del jove, que les veu passar, és clar. Hi ha encara una altra excepció: Soliman. Aquest és (sovint) el bateria de l’orquestra, un personatge interpretat per Pau Riba, amb un guió gairebé tan radicalment nul com la majoria de noies i senyores que apareixen al film. En Soliman, potser no cal ni dir-ho, és l’homosexual del grup, tot i que no acaba de sortir de l’armari. Es poden comptar amb els dits d’una mà en les quals diu alguna paraula o frase: ¿Hi ha millor imatge de tots els anys de silenci, d’ocultació i de por per part d’un col·lectiu que comença a tenir veu pròpia? Soliman és una presència divertida, que protagonitza un parell d’anèctodes, tot i ser membre de l’orquestra com la resta. No passa d’aquí.
La dona alliberada és una joveníssima Emma Suárez, que amb aquest paper em sembla que donava un tomb a la seva brillant carrera cinematrogràfica, agafant embranzida de masses per consolidar-se després com a musa de Julio Medem. La jove cantant a qui interpreta té veu pròpia i decideix, en la mesura de les possibilitats, el que vol. És clar que viu a Londres i no pas a l’atapeïda Espanya. Fins i tot, Ulisses sense pàtria (és a dir, sense pare-mirall-fal·lus), es permet el luxe d’agafar un taxi des de Damasc fins a Aman per oferir un parell de petons de comiat al jove protagonista, veu i ulls de la pel·lícula.
És precisament la transparència dels ulls d’aquest noi i la presència de la seva veu encara clara allò que facilita a l’espectador trobar-se amb un món que sembla paròdic però que no ho és gens, el que permet establir un discurs de crítica subtil i ferma envers una sèrie d’actituds i de complexos, com deia. Una de les frases que em sembla més reveladora del film (i n’hi ha força) és el significat que dón de “ser español” El Negro, malnom del trompetista del grup, madur i curtit per l’alcohol i per una manca d’estabilitat permanents. “Ser español” vol dir ser músic i actuar com a tal, o com a mínim això és el que entén el protagonista després de la llarga explicació del Negro. Es tracta d’una despolitització de la categoria d’espanyolitat que la carrega paral·lelament d’una forta ideologia gràcies al context de la pel·lícula: Ser músic per al Negro i els seus companys és ser un prepotent (gallet picaresc), un masclista (de farol), un colonialista (fracassat), sense cap mena de punt d’orientació en l’existència, plenament individualista. Agafa, doncs, una significació que enllaça amb els plantejaments unamunians, per exemple, alhora que consolida el naufragi modern de l’espanyolitat. Gràcies per la pel·lícula, ha estat un plaer tornar-la a veure.

diumenge, 27 de maig del 2007

Allà on la rauxa dansa amb el seny

A Tarragona, com si hagués recuperat el color de ciutat augural, en el dia d’avui s’han fet realitat dues premonicions que feia mesos duia el vent majestuós de la veu del poble: Una victòria i una derrota. Una de cal i una d’arena. I és que som gent centrada, poc amant dels excessos i la desmesura, sempre a la meitat justa d’una llarga escala de tons. Per tant, una bona notícia mai pot ser doble a la noble ciutat de Tarragona. Si s’ha encarnat el triomf del socialisme en un nou govern municipal, revolta de les esquerres subjacents en aquesta urbs que reposa sobre aigües inhòspites, també s’ha confirmat que l’emblema tarragoní d’enguany ha fet definitivament figa i baixarà a la divisió dels actors secundaris. El seny s'ha conjurat amb la fortuna dels temps a la nostra, amable, crescuda i prejubilada, ciutat imperial.

diumenge, 13 de maig del 2007

L'orgull ferit

Tot veient ahir a la nit el debat emès per Televisió Espanyola internacional després d’Eurovisió vaig patir un breu, però efusiu, exaltament patriòtic: Les emocionants i vehements paraules dels presents van ser tan commovedores que em vaig haver d’agafar al sofà per no sortir de casa i començar a tustar els meus veïns de baix, polonesos ells, que com tothom sap són d’un estat que forma part d’aquests “Països de l’est” que, maquiavèlicament, es voten entre ells i tomben les esperances ben fundades de milions d’occidentals de seny.
És clar, podria continuar amb aquest tipus d’ironies, però ho deixarem estar, perquè en realitat l’actuació d’aquesta quadrilla de nois d’accent meridional i vestuari ariel-mimosín em va semblar d’alt nivell i molt digna per a un concurs com Eurovisió (dit sense ironies, repeteixo). Es mereixien, al meu parer, una posició més avançada en aquesta llista de països, alguns dels quals poca gent devia saber que eren “de l’Est”, com Moldàvia. D’igual manera vaig valorar molt positivament l’esforç dels francesos d’autoparodiar-se i fotre al mateix temps un cop de coça als anglesos, amb aquell france-english efeminat i postturístic que ens van oferir. I no vull acabar sense afirmar que per mi es mereixia indiscutiblement la victòria Ucraïna, una genialitat que ultrapassava la resta en comicitat, ideologia, vistositat i murrieria.
De fet, però, vull deixar de banda la ironia sobretot perquè ahir una altra cosa molt més fonda i molt més duradora em va emocionar vivament: Veure com els països dels Balcans, que fa quatre dies estaven en guerra i es mataven entre ells, votaven al veí, l’antic agressor, resultava catàrtic. I paradigmàtic. Si en els anys de la postguerra Eurovisió formava parta d’aquell reguitzell d’inicatives sorgides a nivell polític, cultural i econòmic per mirar de cicatritzar les ferides de les Guerres Mundials, ara s’han obert les portes a aquells països que van viure sota el totalitarisme (amb conseqüències nefastes, alguns ho haurien de saber) i, un grapat, també els terrible acarnissaments de les guerres balcàniques. En efecte, aquesta actitud reconciliadora a l’hora de votar suposa un segon naixement d’Eurovisió, una confirmació de la seva “raó de ser”, combinada amb l’entrada massiva de tots aquells països d’Europa que fins ara havien estat aliens a l’imaginari col·lectiu dels “Occidentals”.
En resposta a aquestes opinions meves m’imagino que sorgirien les veus dels fanàtics encegats clamant al cel que parlant d’Eurovisió no s’ha de barrejar música i política. El seu encegament els porta a negar la evidència fonamental de tot el show: Al concurs no hi participen músics i grups per la seva qualitat artística, al marge de la seva nacionalitat o ciutadania, sinó que hi participen precisament per això: Un per cada Estat. Si fos altrament, o sigui, si per exemple es realitzés una selecció prèvia de milers de grups i cantants a escala europea, i d’allí en sortissin 24 com ara, tindríem 3 russsos, 2 alemanys, 1 lituà, 2 croats, etc... Qui ho vulgui entendre, ja ho entendrà.
L’encegament estatalista d’alguns, en veritat, els impedeix una visió clara de l’Europa d’Eurovisió, justificant les derrotes a partir de mitges veritats, com aquesta suposada “politització” del sistema de votació. El sistema de votació popular no ha existit sempre, però quan el vot es portava a terme mitjançant un jurat també apareixien sovint les afinitats diplomàtiques, culturals i geogràfiques a l’hora d’atorgar els tan preuats twelve points. En aquest sentit, a tall d’anècdota caldria destacar la poca vista dels letons a l’hora d’elaborar la seva estratègia. El grup va cantar en italià, cosa una mica curiosa si tenim en compte que la resta solen passar-se a l‘anglès quan volen obviar la llengua pròpia. Hauria estat un reclam fantàstic per obtenir punts d’Itàlia, és clar, però és que Itàlia ja fa uns anys que no hi participa, ni en les actuacions musicals ni en les votacions…
Sigui com sigui, Eurovisió no va néixer ni és un mer concurs musical, sinó una mostra de la unió cultural dels estats d’Europa, en un sentit lax del terme. I ho dic perquè, com bé se sap, hi participa algun país que no pertany pas (o del tot) al marc terriorial europeu, com Israel. Penso que en tot això cal tenir en compte què representa Eurovisió per a nosaltres i què representa per als anomentas Països de l’Est. Molts països de l’antiga òrbita comunista s’han sentit injustament desplaçats del mapa sociocultural que consideraven propi: Europa. Eurovisió és un punt de trobada que molts d’aquests nous ciutadans europeus tracten com una manera de legitimar la seva plena pertinença a Europa. Per aquest motiu, els residents en aquests estats i la multitud d’immigrants que viuen en d’altres estats europeus més rics, es llencen a votar els que consideren els seus representants. La unió forçada sota el marc del socialisme dictatorial els ha unit en qüestions, encara que caldria establir diverses zones d’influència: L’Europa balcànica, amb estrets lligams malgrat tot; l’Europa central (Polónia, Txèquia, Hongria), més individualista; l’Europa russòfona, fortament unida culturalment; l’Europa bàltica, amb tendències dividides entre la russofonia i el propi marc bàltic i/o escandinau, etc.
En canvi, penso que aquest euroentusiasme no es troba tan a l’alça entre la població dels estats que tradicionalment han participat en el concurs. A l’Estat espanyol hi va haver uns anys que el jovent renegava de l’espectacle, limitant-lo a l’interès de la gent gran. Ara mateix sembla que tant el canvi d’estètica musical al si d’Eurovisió com l’impacte de certs programes concurs televisius de tipus més o emnys musical han afavorit el retorn de molts joves al seguiment d’aquest show paneuropeu.
D’altra banda, va ser indignant sentir les paraules d’un dels presentadors espanyols desplaçats a Helsinki, integrat dins la delegació del país, que recriminava al sistema de votació una suposada parcialitat política i un menyspreu dels elements artístics. I ho feia tot dient que a Televisió Espanyola la preparació del concurs li havia costat molts diners i que no podia ser que després d’aquella inversió tan important obtinguessin solament un vintè lloc. Deplorable. Tanmateix, tots estaven d’acord: Espanya pateix el mal del nou ric que a més es creu el melic del món.
Dit això, sols vull indicar que, mentre escric, l’enquesta d’avui del País digital sobre la possibilitat de canviar el sistema de votacions a Eurovisió és commovedora, amb un 90% a favor: L’orgull ferit d’una gran majoria de fervents televidents defensors del xoc de civilitzacions entre l’Est i l’Oest.

dimecres, 28 de març del 2007

Catalunya no menysprea allò que ignora?

Els medis intel·lectuals catalans, inspirats per aires de més enllà dels Pirineus, no s’han cansat de repetir aquella frase famosa d’un mesetari d’adopció, que definia l’actitud castellana de menyspreu envers tot allò que ignora. És clar que aquest pecat resulta perceptible en multitud de col·lectius humans al llarg de la història, i permet la senzilla i íntima identificació entre amor (estimació) i coneixement: No podem estimar si no coneixem allò estimat, el subjecte d’amor ha de conèixer plenament per estimar realment.
Ara bé, la contraposició entre els valors i trets suposadament propis de Castella i els de Catalunya ha fet sorgir la idea prou nítida segons la qual aquesta darrera resulta una terra absorbent, un país-esponja que embeu per regenerar-se en una evolució dins la coherència, en una transformació dins la unitat, en un seguit de contingències dins la necessitat. Com a idea miticoliterària no està gens malament, però caldria reconèixer que a aquestes alçades del temps i de la història, la consumició d’idees resulta vàlida arreu de la Península, i en aquest cas em refereixo als cercles acadèmics i intel·lectuals que llegeixen obres traduïdes i participen de la vida cultural del seu entorn. Perquè, siguem sincers, aquest és el nivell en què s’ha succeït a Catalunya aquesta absorció d’idees de l’exterior, que no ha arribat malauradament al gruix de la població. Igual que a la Castella actual, si voleu.
Si ens referim a la capacitat de no menysprear allò que de moment s’ignora (en general) o (en concret) al coneixement i pràctica d’idiomes estrangers, la majoria de catalans, els que treballen vuit hores en una oficina, en una fàbrica o en un establiment, es mostren decididament peninsulars. I en aquest sentit, ens assemblem moltíssim a d’altres penínsules de la riba nord mediterrània (itàlica i balcànica). Se’ns en fot massa coses i ens mirem massa el melic, els peninsulars. No dic que d’aquest mal no n’hagin de morir també d’altres territoris pertanyents del tot al cos continental. Però la manca de vacunes contra la ignorància d’altres llengües i cultures europees a casa nostra comença a ser molt preocupant. Deixem de viure de pseudomites i bastim-ne realitats per a tots i totes.

dimecres, 7 de març del 2007

La política identitària del Partit Popular

Durant la discussió sobre l’Estatut de 2006, els líders del PP tant de l’Estat espanyol com de Catalunya no van parar d’acusar els defensors de la reforma estatutària de plantejar problemes que no interessaven la ciutadania i d’omplir-nos el cap amb palla identitària quan els problemes “reals” de la gent són uns altres. Una falsedat com una casa, ja que si avui en dia tenim problemes amb RENFE i amb el transport en general, que sí que afecten i preocupen a centenars de milers de ciutadans, ha estat per una manca d’eines que possiblement l’Estatut resoldrà.
Doncs molt bé, a hores d’ara ens hem passat un bon parell de setmanes amb el gran problema identitari del PP, que es diu ETA, una ETA moribunda, desorientada i esquerdada. Sense discurs, sense projecte definit ni d’Estat ni de societat, sols amb l’interès creixent de crear confusió i odi entre els espanyols, el PP està convertint-se en el màxim difusor de problemes identitaris que no preocupen o no haurien de preocupar a tanta gent. Aquest és el seu gran èxit (fàcil si contemplem el seu entorn mediàtic): Vendre veritable porqueria identitària com si fossin els grans problemes de la societat de l’Estat espanyol. Perdonin, penso que les coses van per un altre cantó: Els preus dels habitatges, els conflictes de l’aigua, les deslocalitzacions, els reptes educatius... Durant tota la legislatura el PP s’ha dedicat a parlar-nos de les seves grans obsessions ideològiques: religió, sexualitat i nacionalisme centralista.
En aquest sentit, penso que l’estratègia del PSOE hauria de girar radicalment, per començar a plantejar les coses pel seu nom: “Senyors meus del PP, us dediqueu a fer política identitària que en realitat no preocupa”. Deixeu que s’esgargamellin cridant consignes sobre Espanya i comencem a parlar seriosament de temes com el fre a l’especulació immobiliària i l’ajustament de preus de l’habitatge, el desenvolupament industrial i la recerca especialitzada de qualitat, la cultura i l’aprofitament racional de l’aigua, les possibilitats d’integració dels immigrants, la reforma universitària i la introducció de noves metodologies, llengües i matèries a l’escola, etc... Deixem que es perdin amb la seva identitat sacrosanta espanyolíssima, catolicíssima, reaccionària com sempre. Deixem-los naufragar i marquem l’agenda en un altre sentit. El gran error socialista va ser participar en la imposició de pseudoproblemes davant de les grans preocupacions dels ciutadans, malgrat les importants reformes que certament s’han dut a terme en aquests darrers anys, tant en àmbits autonòmics com des del govern central. Viure en terres espanyoles pot resultar un plaer, però hi ha aspectes que o bé es milloren o bé acabarem tots a la cua d’Europa.

diumenge, 4 de març del 2007

A l'Eloi Castelló

Semblava que ens havies de portar
tants mots secrets, desconeguts, llunyans,
en cada línia...
Però la urgència liquidadora,
tan traïdora dama injusta, peca
en cada vers,
com els que tu, imprescindiblement,
vas esbossar, també. Caldrà avortar
la nit no nada,
per contemplar un altre cop el sol sobre
el Danubi. N’has deixat entreoberta
la porta gran.
I el vent hi bufa fort si es creua a peu
el pont sever de les cadenes. Breu,
sense destí.

dimecres, 28 de febrer del 2007

El Cordó Adulterat

No, no m’he equivocat pas de lletra. No volia escriure sobre preservatius. Vull escriure de traves de present i d’alliberaments futurs. En aquest cas es tracta del Concordat, un “cordó adulterat” del 79, la Transició, aquella època que ens volen vendre com la concòrdia d’una nació madura, mentre que en realitat l’exèrcit, l’Església i el món del diner feia mans i mànigues per mantenir l’status quo, especialment l’ideològic. Com a bons deixebles de l’antic règim (en tots els sentits) consideraven que d’un fet cultural o ideològic (la divisió prèvia de classes segons el naixement) implicava una sèrie de fets econòmics, cosa que Marx va intentar girar de l’inrevés potser massa barroerament....
Bé, com escrivia l’Iceta fa uns dies al seu bloc, cal revisar aquesta famosa mandanga que és el Concordat. Si l’any 79 es va haver de signar perquè la societat espanyola ja no era la mateixa que als inicis de l’època franquista, és prou evident que la societat espanyola actual (i possiblement la catalana encara més) no és la mateixa que l’any 79. Hem canviat tant... Canvis, canvis i canvis que no encara no impliquen progrés real en una qüestió tan seriosa com les relacions entre l’Estat i la Santa Seu, nom habitual per designar un lloc en què la santedat hi és tan absent com a les seus del PP.
Cal tenir clar que un Concordat que permet a l’Església (o que permet fer suposar a l’Església que pot) acomiadar treballadors amb sou públic per drets fonamentals com la vaga, a més legal, per més “inri”, resulta una blasfèmia envers l’Estat de dret. Que l’Estat s’ha convertit en el nou tòtem sagrat intocable? No, perquè l’Estat de dret no funciona com l’Església: És democràtic. Els que vulguin buscar analogies simplistes i demagògiques que s’escarrassin una mica més, sisplau.
L’Església, així, no pot estar ni per damunt de l’Estat de dret ni per damunt de la seva base, és a dir, el sistema democràtic. Que l’Església és l’ONG més important del planeta? Doncs, no: Són “governamentals” perquè depenen d’un estat, el vaticà, el cap d’estat del qual és el Papa i sol ser un apòstata de la seva nacionalitat anterior (polonesa, alemanya....). Per cert, si en Zaplana i el Camps visquessin a cavall dels segles XV i XVI segur que es farien dir “Eduardo” i “Francisco Borgia” i s’ho passarien pipa al Vaticà, fent i desfent sense preocupar-se massa per les formes. Tornant al tema, el Concordat estableix tantes excepcions fiscals i tanta permisivitat envers l’Església que sembla mentida que encara estigui vigent.
En síntesi: Que els bombin!

divendres, 23 de febrer del 2007

Nosaltres i els valencians?

Cap al vespre he descobert un article d’opinió de Joan- Elies Adell a l'AVUI (http://www.avui.cat/avui/diari/07/feb/22/337629.htm), docent a la UOC i a la URV que té per costum obviar (no sé per quin motiu) aquesta segona institució, presentant-se sempre com a professor a la UOC de teoria de la literatura. Ens coneixem de fa temps i sé que és una persona intel·ligent i hàbil en els coneixements teòrics i abstractes. Per això m’ha sorprès l’article en qüestió, fins al punt que m’ha fet desdir de dedicar el vespre a la lectura per redactar un petit comentari sobre el tema que planteja, prou polèmic (i molt més interessant que les trifulgues culturals tripartites que sovint apareixen en certa premsa).
Adell lamenta que no s’obre un veritable debat “sobre les raons de l'escassa recepció dels escriptors valencians a Catalunya, sobre l'augment de la fragmentació del mercat literari intern, sobre la constatació que, amb dades objectives a la mà (ressenyes, valoració, tractament mediàtic) el món literari català percep que la literatura feta per valencians és d'un nivell inferior (regional, en definitiva) o pitjor encara, que no la sent com una cosa del tot pròpia, ni atractiva”.
A veure, per un costat personalment no percebo una escassa recepció dels escriptors valencians a Catalunya, i sempre que vaig a les llibreries hi trobo força autors d’aquestes contrades en les (migrades) seccions en català. Ara bé, evidentment no podem confondre el “provincianisme” de què acusa Adell la cultura catalana amb el policentrisme que actualment i des de fa segles li és propi. Així, és ben normal que a les llibreries de València hi hagi més presència d’autors del país Valencià, que a Palma de Balears i que a Barcelona del Principat. Cal tenir en compte que el model amb què ens hauríem de comparar és l’anglès, composicional, i no el castellà, francès o polonès, centralista i uniformitzador (si és que de debò volem valorar la riquesa i la diversitat, com demana Adell). Així, a Ottawa resulta més fàcil trobar llibres editats al Canadà, a Londres a Gran Bretanya i a Nova York als Estats Units. El fet que aquests territoris es trobin a força quilòmetres de distància no impedeix una distribució adient dels productes (gràcies a la tecnologia i la globalització), sempre d’acord amb les regles de mercat, que són les que són i no unes altres. Podria haver fet servir el cas germànic, més proper (Alemanya, Àustria i la Suïssa germànica), i funcionaria igual. Que es tracta de països o estats diferents? Bé, els nostres són “països” també diferents, ja ho diu el nom forjat per Fuster, i a més es troben dividits en autonomies política i administrativament diferenciades, amb governs enfrontats a vegades inexorablement. Però el marc lingüístic i el mercat cultural són els mateixos.
El problema, ho sento, s’hauria d’encarar més cap al País Valencià, que té un gran problema de mercat: És incapaç d’assumir (i de consumir, si se’m permet l’expressió) la gran quantitat d’obres de gran qualitat (fet incontestable, és clar) editades al seu territori. Però això no és un problema del mercat del Principat o de les Illes, sinó local, ja que una bona part de les lectures que molts valencians haurien de fer no les fan, o les fan en una altra llengua, i desconeixen, ignoren o eviten autors de la talla de Mira o Piera, per dir-ne sols un parell. Esperar que el mercat nacional sencer absorbeixi les disfuncions d’aquesta situació de mercat valenciana és demanar duros a quatre pessetes.
Allò que Adell considera una transposició per part dels principatins de la “no-ingerència” en temes del País Valencià des de l’àmbit polític al cultural, amb la conseqüència d’un suposat tractament alienador dels escriptors valencians, em sembla com a mínim exagerat. El que ha passat, simplement, és que gràcies a la democràcia i les llibertats, al País Valencià s’ha desenvolupat un sector editorial propi, potent i autònom. Sí, ja no cal portar còpies de llibres d’Edicions 62 al tren durant hores i hores per tot el “corredor mediterrani”. Ara podem comprar grans traduccions de prestigi internacional publicades per Bromera o 3i4! Aquesta autonomia és vista també com a competència des de l’òptica de mercat. És que ens pensem que vivim sols en el món de la subvenció i les polítiques públiques? És que el màrqueting i la rivalitat empresarial són quelcom aliè i estrany al mercat editorial català? Tanmateix, l’argument que em depassa absolutament per justificar el seu posicionament és, en ploma d’Adell, que bona part dels escriptors valencians d’avui en dia “han bastit la seua obra al marge dels models estètics imposats des de Barcelona, tenen una relació amb la modernitat literària força diferent que la dels seus col·legues del nord”. I posa com a exemple el Noucentisme principatí. Home, que ja ha plogut, eh! Que qui remena les cireres de la llengua literària ja no són ni Carner, ni Riba ni tota la colla que van arribar, amb prou feines i treballs, diluïts i avorrits, als anys de la Transició! Què passa amb les vanguardes de la contemporaneïtat, potenciades per autors tan a la moda com Casasses? I tota la colla dels Imparables que, a més, són companys de vaixell d’Adell? Qui em gosarà dir que la poesia de Susanna està més valorada que la de Vinyoli? És que Espriu, Marçal o Brossa no han existit mai? La literatura valenciana enriqueix al conjunt català, i caldrà buscar solucions a alguns dels problemes encertadament plantejats per Adell, però no pas des de perspectives d’anàlisi que han caducat o que no s’enfronten adequadament a la realitat.

dimecres, 21 de febrer del 2007

Die Sonate vom guten Menschen

Impactant. Aquesta és la darrera paraula de l’enfilall de mots amenaçadorament gratificants que sorgeixen després de veure la grisor buida, l’horror rerum, que impera a la pel·lícula Das Leben der Anderen, en català La vida dels altres. La misèria cultural i la glorificació de la desconfiança o la calúmnia, i (malgrat tot) el terror de no-ésser que pateixen els ciutadans retratats, configuren una obra mestra de l’art cinematogràfic del sentiment. Ja que, per bé que hi ha força elements destacables, penso que val la pena posar un petit èmfasi en una idea que el narrador de la pel·lícula planteja entre línies de forma molt suggerent: Resulta impossible viure, existir plenament, sense un mínim gust, sense el plaer per l’estètica, o per una estètica. I, a més, resulta impossible ser bo sense aquesta sensibilitat per l'art, enllaçant amb el vell debat d'Adorno i Sartre sobre la possibilitat d'una bona obra d'art amb un contingut ideològic totalitari.
Això es pot observar en la transformació que es produeix en l’agent de l’Stasi protagonista mentre llegeix uns versos de Brecht, que per cert és un autor prou relacionable amb el conflicte nuclear de la pel·lícula: La bondat de les idees vs. la maldat del sistema. Però la idea en qüestió es pot observar sobretot en el paper realitzat pel leimotiv de l’obra, títol alhora d’aquest text que ara llegiu: La Sonata de la bona persona. En efecte, aquesta composició musical apareix en forma de partitura com a regal d’un autor censurat envers l’artista protagonista, un gran director de teatre, i esdevé el títol del llibre que aquest darrer dedica al seu “salvador” anònim, a l’agent de l’Stasi abans esmentat. Entremig, en assabentar-se del suïcidi del seu amic, l’autor represaliat, el dramaturg interpreta la peça al piano de casa.
Per tant, aquest títol, que integra l’estètica de la sonata i l’ètica de la bondat, fa de fil conductor al llarg de la pel·lícula, i en protagonitza el clímax final, durant les escenes de descoberta de “l’altre” per part de l’artista i de satisfacció eticoexistencial per part de l’agent, un cop ja apartat del servei. L’art, doncs, és una necessitat per a l’ésser humà. D’aquesta manera, la pel·lícula s’impregna realment de Romanticisme, en el sentit intel·lectual de la paraula (és clar), ja que integra el gust com una de les funcions humanes fonamentals. Precisament, aquest postulat és presentat als espectadors de forma força irònica en una de les escenes finals, la trobada ja en democràcia entre el dramaturg i el cínic exministre de cultura totalitari que havia ordenat investigar-lo. Ambdós han sortit de la sala en què es representa una peça de teatre: El primer per excés de sentiment, un sentiment lligat irremeiablement al fet estètic de què estava gaudint, i el segon per absoluta manca de sensibilitat envers l’obra i l’art en general (tot i que la seva excusa peca del cinisme que el caracteritza), factor essencial que l’identifica com a ésser malvat i execrable.

In vino serpens

L’avantprojecte de llei per a la prevenció del consum d’alcohol entre els joves, establert pel Ministeri de Sanitat espanyol que encapçala la diligent i combativa Elena Salgado, es troba en un punt mort ben merescut. Ha estat un greu error estratègic a nivell de govern, d’una miopia política sense cap mena de justificació, per la qual cosa algun responsable del Ministeri hauria simplement de plegar per la incapacitat demostrada i per la manca de sentit de la realitat. S’entén que des del punt de vista jurídic i legislatiu resulta molt complicat justificar la discriminació positiva d’una beguda alcohòlica com el vi, entre d’altres que també ho són. El problema és sociocultural: La cosa es complica quan cal aplicar argumentacions socioculturals en les estretors d’un marc jurídic, més enllà de la química dels productes.
El vi pertany, és clar, a les begudes alcohòliques. Però aquestes begudes tenen diferents graus alcohòlics i, el que és més important, diferents consumidors. En aquest marc de reflexió, tampoc podem oblidar que dins del món del vi també existeixen diferències notables entre els productes comercialitzats, que es poden dirigir a diferents col·lectius, encara que això ja resulta molt més matisable i discutible (incomparables les potingues químiques que es venen sota el nom de “vi” en relació amb qualsevol vi de la gamma mitjana, o fins i tot mitjana-baixa, de Rioja, Priorat o Ribera de Duero).
En tot cas, el vi no forma part del conjunt de begudes que per si sola en combinats causi estralls en les nits boges dels joves adolescents espanyols, el veritable punt de mira de la fracassada llei. És evident que el famós “calimotxo” representa una de les formes més econòmiques d’emborratxar-se, i que gaudeix de força popularitat en bars de diverses parts de l’estat espanyol (al País Basc, per exemple, fent bon ús dels vins cosecheros de la Rioja alabesa). Però són els típics combinats de licors amb grau més refrescos, o la cervesa, els que més àmpliament dominen les nocturnes bacanals juvenils dels caps de setmana. A això cal sumar les drogues toves o dures, amfetamíniques o en pols, que en reforcen els efectes i/o es converteixen en el malson d’aquella nit, potser la darrera.
El problema plantejat per l’avantprojecte de llei rauria en la prohibició de publicitar el vi, com una més de les begudes alcohòliques, en certs espais en què el jovent té accés habitual. Tanmateix, les empreses que fan més publicitat de vi no són pas Viña del Mar o Don Simón, sinó més aviat els cellers i vinicultors que es dediquen a millorar cada cop més el nivell del vi, ja sigui en productes d’alt consum a les llars i restaurants (Sangre de Toro, marquesos de la Rioja, albarinyos, etc...) o en vins menys reconeguts socialment, entre els quals caldria incloure gairebé tots els catalans fora de la D.O. Penedès.
La degustació de vins de qualitat, de vins amb força i expressió quan se serveixen i es tasten en les condicions més o menys apropiades, resulta un plaer que no afavoreix l’alcoholisme, sinó una forma de plaer sensual que enllaça directament amb la nostra cultura mediterrània. La veritat, no m’imagino a cap noi o noia de 17 anys amb ampolles de l’Embruix del Llach (Priorat), Finca l’Argatà 2003 (Montsant) i Bru de Verdú (Costers del Segre), anant al botellón de la cantonada. Ni tampoc amb cao Marquès de Càceres reserva o amb un Abadía Retuerta Selección.
És deplorable haver de veure Rajoy amb una copa de bon penedès, erigint-se en portaveu dels productors de vi. És que el govern de l’Estat espanyol (i el català, per un altra banda) no s’ha adonat del potencial que té en el vi elaborat en la Pell de Brau? Saben quins són els riscos de tants i tants empresaris, especialment els que han aixecat reduïdes empreses familiars o semifalimiars? Desconeixen la intensa competència que dificulta les vendes no sols a l’interior de l’Estat, sinó també a l’exterior, en relació als vins francesos, italians, sud-americans, australians i, aviat, de l’Est d’Europa?
La publicitat del vi es pot acompanyar d’advertències (poc seductores) sobre els perills de consumir-lo abusivament, és clar. En aquestes línies no hi ha pas la voluntat de promoure l’hàbit letal de l’alcoholisme, ni tant sols de defensar les festes salvatges els caps de setmana com a pauses d’una suposada realitat frustrant i pesada per a la gent jove. Mai de la vida. Per damunt de tot, doncs, caldria estimular l’anomenat consum responsable, el qual no hauria d’ultrapassar el reconegut pedete lúcido de les velles generacions de cultivadors de l’enosofia. A vegades el puritanisme jacobí condueix a una crema de bruixes amb tuf d’ignorància.