Cap al vespre he descobert un article d’opinió de Joan- Elies Adell a l'AVUI (http://www.avui.cat/avui/diari/07/feb/22/337629.htm), docent a la UOC i a la URV que té per costum obviar (no sé per quin motiu) aquesta segona institució, presentant-se sempre com a professor a la UOC de teoria de la literatura. Ens coneixem de fa temps i sé que és una persona intel·ligent i hàbil en els coneixements teòrics i abstractes. Per això m’ha sorprès l’article en qüestió, fins al punt que m’ha fet desdir de dedicar el vespre a la lectura per redactar un petit comentari sobre el tema que planteja, prou polèmic (i molt més interessant que les trifulgues culturals tripartites que sovint apareixen en certa premsa).
Adell lamenta que no s’obre un veritable debat “sobre les raons de l'escassa recepció dels escriptors valencians a Catalunya, sobre l'augment de la fragmentació del mercat literari intern, sobre la constatació que, amb dades objectives a la mà (ressenyes, valoració, tractament mediàtic) el món literari català percep que la literatura feta per valencians és d'un nivell inferior (regional, en definitiva) o pitjor encara, que no la sent com una cosa del tot pròpia, ni atractiva”.
A veure, per un costat personalment no percebo una escassa recepció dels escriptors valencians a Catalunya, i sempre que vaig a les llibreries hi trobo força autors d’aquestes contrades en les (migrades) seccions en català. Ara bé, evidentment no podem confondre el “provincianisme” de què acusa Adell la cultura catalana amb el policentrisme que actualment i des de fa segles li és propi. Així, és ben normal que a les llibreries de València hi hagi més presència d’autors del país Valencià, que a Palma de Balears i que a Barcelona del Principat. Cal tenir en compte que el model amb què ens hauríem de comparar és l’anglès, composicional, i no el castellà, francès o polonès, centralista i uniformitzador (si és que de debò volem valorar la riquesa i la diversitat, com demana Adell). Així, a Ottawa resulta més fàcil trobar llibres editats al Canadà, a Londres a Gran Bretanya i a Nova York als Estats Units. El fet que aquests territoris es trobin a força quilòmetres de distància no impedeix una distribució adient dels productes (gràcies a la tecnologia i la globalització), sempre d’acord amb les regles de mercat, que són les que són i no unes altres. Podria haver fet servir el cas germànic, més proper (Alemanya, Àustria i la Suïssa germànica), i funcionaria igual. Que es tracta de països o estats diferents? Bé, els nostres són “països” també diferents, ja ho diu el nom forjat per Fuster, i a més es troben dividits en autonomies política i administrativament diferenciades, amb governs enfrontats a vegades inexorablement. Però el marc lingüístic i el mercat cultural són els mateixos.
El problema, ho sento, s’hauria d’encarar més cap al País Valencià, que té un gran problema de mercat: És incapaç d’assumir (i de consumir, si se’m permet l’expressió) la gran quantitat d’obres de gran qualitat (fet incontestable, és clar) editades al seu territori. Però això no és un problema del mercat del Principat o de les Illes, sinó local, ja que una bona part de les lectures que molts valencians haurien de fer no les fan, o les fan en una altra llengua, i desconeixen, ignoren o eviten autors de la talla de Mira o Piera, per dir-ne sols un parell. Esperar que el mercat nacional sencer absorbeixi les disfuncions d’aquesta situació de mercat valenciana és demanar duros a quatre pessetes.
Allò que Adell considera una transposició per part dels principatins de la “no-ingerència” en temes del País Valencià des de l’àmbit polític al cultural, amb la conseqüència d’un suposat tractament alienador dels escriptors valencians, em sembla com a mínim exagerat. El que ha passat, simplement, és que gràcies a la democràcia i les llibertats, al País Valencià s’ha desenvolupat un sector editorial propi, potent i autònom. Sí, ja no cal portar còpies de llibres d’Edicions 62 al tren durant hores i hores per tot el “corredor mediterrani”. Ara podem comprar grans traduccions de prestigi internacional publicades per Bromera o 3i4! Aquesta autonomia és vista també com a competència des de l’òptica de mercat. És que ens pensem que vivim sols en el món de la subvenció i les polítiques públiques? És que el màrqueting i la rivalitat empresarial són quelcom aliè i estrany al mercat editorial català? Tanmateix, l’argument que em depassa absolutament per justificar el seu posicionament és, en ploma d’Adell, que bona part dels escriptors valencians d’avui en dia “han bastit la seua obra al marge dels models estètics imposats des de Barcelona, tenen una relació amb la modernitat literària força diferent que la dels seus col·legues del nord”. I posa com a exemple el Noucentisme principatí. Home, que ja ha plogut, eh! Que qui remena les cireres de la llengua literària ja no són ni Carner, ni Riba ni tota la colla que van arribar, amb prou feines i treballs, diluïts i avorrits, als anys de la Transició! Què passa amb les vanguardes de la contemporaneïtat, potenciades per autors tan a la moda com Casasses? I tota la colla dels Imparables que, a més, són companys de vaixell d’Adell? Qui em gosarà dir que la poesia de Susanna està més valorada que la de Vinyoli? És que Espriu, Marçal o Brossa no han existit mai? La literatura valenciana enriqueix al conjunt català, i caldrà buscar solucions a alguns dels problemes encertadament plantejats per Adell, però no pas des de perspectives d’anàlisi que han caducat o que no s’enfronten adequadament a la realitat.
Adell lamenta que no s’obre un veritable debat “sobre les raons de l'escassa recepció dels escriptors valencians a Catalunya, sobre l'augment de la fragmentació del mercat literari intern, sobre la constatació que, amb dades objectives a la mà (ressenyes, valoració, tractament mediàtic) el món literari català percep que la literatura feta per valencians és d'un nivell inferior (regional, en definitiva) o pitjor encara, que no la sent com una cosa del tot pròpia, ni atractiva”.
A veure, per un costat personalment no percebo una escassa recepció dels escriptors valencians a Catalunya, i sempre que vaig a les llibreries hi trobo força autors d’aquestes contrades en les (migrades) seccions en català. Ara bé, evidentment no podem confondre el “provincianisme” de què acusa Adell la cultura catalana amb el policentrisme que actualment i des de fa segles li és propi. Així, és ben normal que a les llibreries de València hi hagi més presència d’autors del país Valencià, que a Palma de Balears i que a Barcelona del Principat. Cal tenir en compte que el model amb què ens hauríem de comparar és l’anglès, composicional, i no el castellà, francès o polonès, centralista i uniformitzador (si és que de debò volem valorar la riquesa i la diversitat, com demana Adell). Així, a Ottawa resulta més fàcil trobar llibres editats al Canadà, a Londres a Gran Bretanya i a Nova York als Estats Units. El fet que aquests territoris es trobin a força quilòmetres de distància no impedeix una distribució adient dels productes (gràcies a la tecnologia i la globalització), sempre d’acord amb les regles de mercat, que són les que són i no unes altres. Podria haver fet servir el cas germànic, més proper (Alemanya, Àustria i la Suïssa germànica), i funcionaria igual. Que es tracta de països o estats diferents? Bé, els nostres són “països” també diferents, ja ho diu el nom forjat per Fuster, i a més es troben dividits en autonomies política i administrativament diferenciades, amb governs enfrontats a vegades inexorablement. Però el marc lingüístic i el mercat cultural són els mateixos.
El problema, ho sento, s’hauria d’encarar més cap al País Valencià, que té un gran problema de mercat: És incapaç d’assumir (i de consumir, si se’m permet l’expressió) la gran quantitat d’obres de gran qualitat (fet incontestable, és clar) editades al seu territori. Però això no és un problema del mercat del Principat o de les Illes, sinó local, ja que una bona part de les lectures que molts valencians haurien de fer no les fan, o les fan en una altra llengua, i desconeixen, ignoren o eviten autors de la talla de Mira o Piera, per dir-ne sols un parell. Esperar que el mercat nacional sencer absorbeixi les disfuncions d’aquesta situació de mercat valenciana és demanar duros a quatre pessetes.
Allò que Adell considera una transposició per part dels principatins de la “no-ingerència” en temes del País Valencià des de l’àmbit polític al cultural, amb la conseqüència d’un suposat tractament alienador dels escriptors valencians, em sembla com a mínim exagerat. El que ha passat, simplement, és que gràcies a la democràcia i les llibertats, al País Valencià s’ha desenvolupat un sector editorial propi, potent i autònom. Sí, ja no cal portar còpies de llibres d’Edicions 62 al tren durant hores i hores per tot el “corredor mediterrani”. Ara podem comprar grans traduccions de prestigi internacional publicades per Bromera o 3i4! Aquesta autonomia és vista també com a competència des de l’òptica de mercat. És que ens pensem que vivim sols en el món de la subvenció i les polítiques públiques? És que el màrqueting i la rivalitat empresarial són quelcom aliè i estrany al mercat editorial català? Tanmateix, l’argument que em depassa absolutament per justificar el seu posicionament és, en ploma d’Adell, que bona part dels escriptors valencians d’avui en dia “han bastit la seua obra al marge dels models estètics imposats des de Barcelona, tenen una relació amb la modernitat literària força diferent que la dels seus col·legues del nord”. I posa com a exemple el Noucentisme principatí. Home, que ja ha plogut, eh! Que qui remena les cireres de la llengua literària ja no són ni Carner, ni Riba ni tota la colla que van arribar, amb prou feines i treballs, diluïts i avorrits, als anys de la Transició! Què passa amb les vanguardes de la contemporaneïtat, potenciades per autors tan a la moda com Casasses? I tota la colla dels Imparables que, a més, són companys de vaixell d’Adell? Qui em gosarà dir que la poesia de Susanna està més valorada que la de Vinyoli? És que Espriu, Marçal o Brossa no han existit mai? La literatura valenciana enriqueix al conjunt català, i caldrà buscar solucions a alguns dels problemes encertadament plantejats per Adell, però no pas des de perspectives d’anàlisi que han caducat o que no s’enfronten adequadament a la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada