Textos de reflexió política, cultural i filosòfica per al debat i l'intercanvi d'idees sobre el nou estat de coses que es planteja a Catalunya
Nova època
Nova època
dimarts, 4 de març del 2008
El lapsus linguae de la frustració
No podem negar que durant el parell de debats protagonitzats pels dos candidats principals al govern espanyol es van dir disbarats pel boc gros. Afirmacions fora mida conformaven el to habitual de la conversa, molt especialment per part del sector extradretà, amb l’afegitó de la forma de parlar fastigoseta que caracteritza el polític pseudogallec. Tanmateix, la culminació de tot plegat va ser la següent frase de Rajoy: “España es el único país del mundo donde hay ciudadanos que en determinadas zonas del territorio nacional no pueden estudiar en castellano”. Sí, els que ho tingueu enregistrat en vídeo (pel motiu que sigui) podreu comprovar-ho efectivament. Va dir-ho en un moment de “crispació” al voltant del català. Sembla mentida, però té una explicació, ja que l’home (però poc persona) va voler pronunciar una d’aquelles frases peperes amb vocació universalista, que treuen profit de la ignorància de la majoria d’espanyols sobre la situació a d’altres llocs del món, però es va despistar i va acabar afirmant que a tots els països del món es pot estudiar en espanyol (llevat de Catalunya i Euskadi, clar)! Sabem que ells voldrien retornar a l’imperi aquell del sol que no es ponia, per tal d’imposar severament l’aprenentatge de la seva malcriada llengua a qualsevol ciutadà o animal de companyia. La badada de Rajoy té una explicació psicoanalítica, como tot ell. No és res més que una llarga història de frustracions.
dissabte, 1 de març del 2008
Tots contra una?
Les previsions d’alguns mitjans de comunicació indicaven fàtuament que el debat entre els candidats de la demarcació de Barcelona consistiria en un “tots contra” Carme Chacón, candidata del PSC. Sortosament no va ser així. És evident que el compromís de govern sempre comporta la major quantitat de crítiques, però hauria estat un error gravíssim si els candidats més propers als socialistes haguessin optat per l’acose y derribo de Chacón. M’imagino que no es tracta d’un galant signe de respecte envers una dama embarassada (no estan els temps ni els espais per a aquestes coses), sinó que respon a una estratègia de disseny intel·ligent. Encara recordo, perquè ho vaig viure en la pròpia pell, els mesos previs a la primera victòria del PP, a mitjans dels 90. Tots els partits es desganaven per anihilar qualsevol esperança de victòria per al PSOE a les generals. Més que una pinça allò eren tenalles titàniques. L’encegament va permetre dues victòries consecutives d’un partit hereu del franquisme i continuador del nacionalcatolicisme més ranci. Benvinguda sigui la racionalitat en la política catalana, encara que pervingui molt probablement per motius tan pragmàtics com coalicions de govern i la por, enmig de renúncies a nobles i sincers ideals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)