Polònia és un país amb un pes específic a la Unió Europea que encara no s’ha revelat completament, per circumstàncies polítiques i econòmiques. La població és gairebé la d’Espanya, tot i que no presenta l’augment continu hispànic a causa de la immigració (a la UE demografia és política), i encara li falta molt per reproduir l’espectacular creixement econòmic espanyol, que allà es coneix com “el miracle espanyol”. Sigui com sigui, Polònia es desenvolupa a un altre ritme i a partir d’altres vies, com per exemple la immigració, que pot constituir un focus de competitivitat interna si es produeix el retorn dels professionals, amb una experiència adquirida en països actualment més desenvolupats. L’àmbit cultural i espiritual també són dos dels principals punts forts per al creixement d’aquesta potència mitjana en el si de la UE.
Centrant-nos en la política, m’agradaria posar sobre la taula un dels principals dèficits de Polònia per assolir l’estatus anteriorment comentat: La seva manca d’un sistema estable de partits. De fet, la seva manca de qualsevol tipus d’estabilitat de partits. Aquí les noves formacions sorgeixen com bolets (producte força apreciat pels polonesos, per cert), i els líders d’antigues formacions se’n desmembren per crear forces diferents en qüestió de dies. Un dels factors que tenen més influència en tot això, a banda és clar de la robusta joventut de la democràcia polonesa, és la confusió que provoquen les contradiccions entre el pensament moralment conservador encara majoritari i el liberalisme de centre-dreta, així com entre els valors progressistes d’esquerra i l’antiga camarilla de retrògrads fòssils ex-comunistes que encara ronden per Polònia. Tenint clar aquesta problemàtica s’entén molt millor tot el ball de titelles en què s’ha convertit l’escena política polonesa.
En aquest marc, hi havia un problema greu amb la desacreditada esquerra del país, i especialment amb el partit que fins ara l’havia representada, SLD, un suposat lloc de trobada entre els antics dirigents ex-comunistes i els renovadors de la socialdemocràcia tolerant i moderna (aquest mot adquireix aquí una dimensió potser ja superada en d’altres països occidentals). Després d’un govern fallit a principis d’aquest tercer mil•leni, SLD havia estat recorrent una travessia en el desert que l’havia portat a una coalició més oberta i integradora, LiD, però amb diversos handicaps estretament relacionats: La falta de confiança per part de la població, que els donava pocs punts en les enquestes preelectorals, la manca d’un líder fort amb carisma, i la presència fins ara inqüestionable de líders ex-comunistes amb tant de poder intern com sospites de corrupció a les espatlles.
Tanmateix, ara es veu una llum al final del túnel: Després de la caiguda del govern tripartit nacionalcatòlic i demagògic, la part més populista ha patit una mena de refundació en què sembla que s’afanyaran a participar-hi alguns del veterans de la suposada esquerra postcomunista, entre ells un ex-primer ministre i tot. Esperem que aquest reposicionament ajudi a aclarir el panorama polític polonès, alhora que enforteix una esquerra plenament democràtica, tolerant i ambiciosa, neta de corrupteles i preparada per dur endavant Polònia, sense demagògies ni fantasmes del passat. L’únic element pertorbador d’aquest procés és la maleïda tendència a canviar de jaqueta. Esperem que aquest cop les talles s’ajustin a les figures.
Textos de reflexió política, cultural i filosòfica per al debat i l'intercanvi d'idees sobre el nou estat de coses que es planteja a Catalunya
Nova època
Nova època
diumenge, 23 de setembre del 2007
dijous, 20 de setembre del 2007
L’antifilologia de La Busca
Si aneu a la pàgina web de La Busca edicions, a la secció de “Llengua i sociolingüística” (quins noms més ostentosos cerquen alguns per a certes coses...) http://perso.wanadoo.es/dcasellas/labusca/llengua0.html, hi trobareu un llibre de Joan C. Vidal en primer lloc, o possiblement més endavant si esteu llegint aquest comentari després de setembre de 2007. Es titula Origen i evolució de la llengua catalana, i la coberta presenta símbols identitaris d’Occitània i Catalunya. El subtítol resulta massa feixuc, a més de presentar ja les faltes ortogràfiques i la incompetència de redacció que caracteritza el volum; per això no el citaré.
L’autor hi defensa la tesi que, des d'una perspectiva teòrica que ell mateix anomena “Geolingüística comercial”, el català va ser un dialecte de l’occità durant uns quants segles, bàsicament l’Alta Edat Mitjana. No entraré aquí en la discussió que provoca aquest plantejament, que remet a l’antic concepte de llemosí i enllaça amb la qüestió ideològica de la pertinença de la nostra llengua a l’àmbit gal•loromànic o iberoromànic. Això comportaria més espai i molta informació d’història de la llengua.
L’únic que pretén aquesta nota sobre el llibre de Vidal és posar sobre la taula la vergonya, profunda, i la ràbia, molt sentida, que em produïa la lectura del llibre. Cada fragment, en qualsevol del parell de centenars de planes del volum, constitueix un mostrari de faltes d’ortografia de nivell escolar i d’una incapacitat meritòria d’estructurar i redactar el text amb una mínima decència. És tal la gosadia dels editors que recomano aquest llibre per als professors de secundària, ja que els pot fer servei com a material perquè els alumnes hi busquin faltes. En aquest sentit, el llibre és impagable, senyors editors de La Busca. Potser el nom de l’editorial és irònic, perquè incita a “buscar faltes”!? I parlo, en efecte, dels editors, perquè l’autor pot tenir les seves deficiències d’expressió, però uns editors de llibres de “llengua i sociolingüística” no poden permetre que això aparegui tal com està escrit enlloc. Enlloc. El text sembla talment uns apunts d’ESO publicats sense cap mena de correcció.
Evidentment, qualsevol de les argumentacions de Vidal cau en el més absolut descrèdit quan arribem a la segona o tercera plana. En plena era de la informàtica i els textos electrònics, ni l’autor ni els editors han fet el mínim esforç d’aplicar-hi el corrector informàtic que la majoria d’usuaris tenim! És patètic que un nyap tan colossal costi 12 €. Demano formalment a La Busca que en faci pasta de paper i que paguin un curs de català escrit i redacció de textos formals a l’autor. Aleshores, es podrà expressar com cal i la comunitat acadèmica podrà discutir adequadament els seus arguments. Un servidor, de moment, no comprarà cap més llibre d’aquesta maldestra editorial fins tenir notícies del canvi de rumb.
L’autor hi defensa la tesi que, des d'una perspectiva teòrica que ell mateix anomena “Geolingüística comercial”, el català va ser un dialecte de l’occità durant uns quants segles, bàsicament l’Alta Edat Mitjana. No entraré aquí en la discussió que provoca aquest plantejament, que remet a l’antic concepte de llemosí i enllaça amb la qüestió ideològica de la pertinença de la nostra llengua a l’àmbit gal•loromànic o iberoromànic. Això comportaria més espai i molta informació d’història de la llengua.
L’únic que pretén aquesta nota sobre el llibre de Vidal és posar sobre la taula la vergonya, profunda, i la ràbia, molt sentida, que em produïa la lectura del llibre. Cada fragment, en qualsevol del parell de centenars de planes del volum, constitueix un mostrari de faltes d’ortografia de nivell escolar i d’una incapacitat meritòria d’estructurar i redactar el text amb una mínima decència. És tal la gosadia dels editors que recomano aquest llibre per als professors de secundària, ja que els pot fer servei com a material perquè els alumnes hi busquin faltes. En aquest sentit, el llibre és impagable, senyors editors de La Busca. Potser el nom de l’editorial és irònic, perquè incita a “buscar faltes”!? I parlo, en efecte, dels editors, perquè l’autor pot tenir les seves deficiències d’expressió, però uns editors de llibres de “llengua i sociolingüística” no poden permetre que això aparegui tal com està escrit enlloc. Enlloc. El text sembla talment uns apunts d’ESO publicats sense cap mena de correcció.
Evidentment, qualsevol de les argumentacions de Vidal cau en el més absolut descrèdit quan arribem a la segona o tercera plana. En plena era de la informàtica i els textos electrònics, ni l’autor ni els editors han fet el mínim esforç d’aplicar-hi el corrector informàtic que la majoria d’usuaris tenim! És patètic que un nyap tan colossal costi 12 €. Demano formalment a La Busca que en faci pasta de paper i que paguin un curs de català escrit i redacció de textos formals a l’autor. Aleshores, es podrà expressar com cal i la comunitat acadèmica podrà discutir adequadament els seus arguments. Un servidor, de moment, no comprarà cap més llibre d’aquesta maldestra editorial fins tenir notícies del canvi de rumb.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)