L’avantprojecte de llei per a la prevenció del consum d’alcohol entre els joves, establert pel Ministeri de Sanitat espanyol que encapçala la diligent i combativa Elena Salgado, es troba en un punt mort ben merescut. Ha estat un greu error estratègic a nivell de govern, d’una miopia política sense cap mena de justificació, per la qual cosa algun responsable del Ministeri hauria simplement de plegar per la incapacitat demostrada i per la manca de sentit de la realitat. S’entén que des del punt de vista jurídic i legislatiu resulta molt complicat justificar la discriminació positiva d’una beguda alcohòlica com el vi, entre d’altres que també ho són. El problema és sociocultural: La cosa es complica quan cal aplicar argumentacions socioculturals en les estretors d’un marc jurídic, més enllà de la química dels productes.
El vi pertany, és clar, a les begudes alcohòliques. Però aquestes begudes tenen diferents graus alcohòlics i, el que és més important, diferents consumidors. En aquest marc de reflexió, tampoc podem oblidar que dins del món del vi també existeixen diferències notables entre els productes comercialitzats, que es poden dirigir a diferents col·lectius, encara que això ja resulta molt més matisable i discutible (incomparables les potingues químiques que es venen sota el nom de “vi” en relació amb qualsevol vi de la gamma mitjana, o fins i tot mitjana-baixa, de Rioja, Priorat o Ribera de Duero).
En tot cas, el vi no forma part del conjunt de begudes que per si sola en combinats causi estralls en les nits boges dels joves adolescents espanyols, el veritable punt de mira de la fracassada llei. És evident que el famós “calimotxo” representa una de les formes més econòmiques d’emborratxar-se, i que gaudeix de força popularitat en bars de diverses parts de l’estat espanyol (al País Basc, per exemple, fent bon ús dels vins cosecheros de la Rioja alabesa). Però són els típics combinats de licors amb grau més refrescos, o la cervesa, els que més àmpliament dominen les nocturnes bacanals juvenils dels caps de setmana. A això cal sumar les drogues toves o dures, amfetamíniques o en pols, que en reforcen els efectes i/o es converteixen en el malson d’aquella nit, potser la darrera.
El problema plantejat per l’avantprojecte de llei rauria en la prohibició de publicitar el vi, com una més de les begudes alcohòliques, en certs espais en què el jovent té accés habitual. Tanmateix, les empreses que fan més publicitat de vi no són pas Viña del Mar o Don Simón, sinó més aviat els cellers i vinicultors que es dediquen a millorar cada cop més el nivell del vi, ja sigui en productes d’alt consum a les llars i restaurants (Sangre de Toro, marquesos de la Rioja, albarinyos, etc...) o en vins menys reconeguts socialment, entre els quals caldria incloure gairebé tots els catalans fora de la D.O. Penedès.
La degustació de vins de qualitat, de vins amb força i expressió quan se serveixen i es tasten en les condicions més o menys apropiades, resulta un plaer que no afavoreix l’alcoholisme, sinó una forma de plaer sensual que enllaça directament amb la nostra cultura mediterrània. La veritat, no m’imagino a cap noi o noia de 17 anys amb ampolles de l’Embruix del Llach (Priorat), Finca l’Argatà 2003 (Montsant) i Bru de Verdú (Costers del Segre), anant al botellón de la cantonada. Ni tampoc amb cao Marquès de Càceres reserva o amb un Abadía Retuerta Selección.
És deplorable haver de veure Rajoy amb una copa de bon penedès, erigint-se en portaveu dels productors de vi. És que el govern de l’Estat espanyol (i el català, per un altra banda) no s’ha adonat del potencial que té en el vi elaborat en la Pell de Brau? Saben quins són els riscos de tants i tants empresaris, especialment els que han aixecat reduïdes empreses familiars o semifalimiars? Desconeixen la intensa competència que dificulta les vendes no sols a l’interior de l’Estat, sinó també a l’exterior, en relació als vins francesos, italians, sud-americans, australians i, aviat, de l’Est d’Europa?
La publicitat del vi es pot acompanyar d’advertències (poc seductores) sobre els perills de consumir-lo abusivament, és clar. En aquestes línies no hi ha pas la voluntat de promoure l’hàbit letal de l’alcoholisme, ni tant sols de defensar les festes salvatges els caps de setmana com a pauses d’una suposada realitat frustrant i pesada per a la gent jove. Mai de la vida. Per damunt de tot, doncs, caldria estimular l’anomenat consum responsable, el qual no hauria d’ultrapassar el reconegut pedete lúcido de les velles generacions de cultivadors de l’enosofia. A vegades el puritanisme jacobí condueix a una crema de bruixes amb tuf d’ignorància.
El vi pertany, és clar, a les begudes alcohòliques. Però aquestes begudes tenen diferents graus alcohòlics i, el que és més important, diferents consumidors. En aquest marc de reflexió, tampoc podem oblidar que dins del món del vi també existeixen diferències notables entre els productes comercialitzats, que es poden dirigir a diferents col·lectius, encara que això ja resulta molt més matisable i discutible (incomparables les potingues químiques que es venen sota el nom de “vi” en relació amb qualsevol vi de la gamma mitjana, o fins i tot mitjana-baixa, de Rioja, Priorat o Ribera de Duero).
En tot cas, el vi no forma part del conjunt de begudes que per si sola en combinats causi estralls en les nits boges dels joves adolescents espanyols, el veritable punt de mira de la fracassada llei. És evident que el famós “calimotxo” representa una de les formes més econòmiques d’emborratxar-se, i que gaudeix de força popularitat en bars de diverses parts de l’estat espanyol (al País Basc, per exemple, fent bon ús dels vins cosecheros de la Rioja alabesa). Però són els típics combinats de licors amb grau més refrescos, o la cervesa, els que més àmpliament dominen les nocturnes bacanals juvenils dels caps de setmana. A això cal sumar les drogues toves o dures, amfetamíniques o en pols, que en reforcen els efectes i/o es converteixen en el malson d’aquella nit, potser la darrera.
El problema plantejat per l’avantprojecte de llei rauria en la prohibició de publicitar el vi, com una més de les begudes alcohòliques, en certs espais en què el jovent té accés habitual. Tanmateix, les empreses que fan més publicitat de vi no són pas Viña del Mar o Don Simón, sinó més aviat els cellers i vinicultors que es dediquen a millorar cada cop més el nivell del vi, ja sigui en productes d’alt consum a les llars i restaurants (Sangre de Toro, marquesos de la Rioja, albarinyos, etc...) o en vins menys reconeguts socialment, entre els quals caldria incloure gairebé tots els catalans fora de la D.O. Penedès.
La degustació de vins de qualitat, de vins amb força i expressió quan se serveixen i es tasten en les condicions més o menys apropiades, resulta un plaer que no afavoreix l’alcoholisme, sinó una forma de plaer sensual que enllaça directament amb la nostra cultura mediterrània. La veritat, no m’imagino a cap noi o noia de 17 anys amb ampolles de l’Embruix del Llach (Priorat), Finca l’Argatà 2003 (Montsant) i Bru de Verdú (Costers del Segre), anant al botellón de la cantonada. Ni tampoc amb cao Marquès de Càceres reserva o amb un Abadía Retuerta Selección.
És deplorable haver de veure Rajoy amb una copa de bon penedès, erigint-se en portaveu dels productors de vi. És que el govern de l’Estat espanyol (i el català, per un altra banda) no s’ha adonat del potencial que té en el vi elaborat en la Pell de Brau? Saben quins són els riscos de tants i tants empresaris, especialment els que han aixecat reduïdes empreses familiars o semifalimiars? Desconeixen la intensa competència que dificulta les vendes no sols a l’interior de l’Estat, sinó també a l’exterior, en relació als vins francesos, italians, sud-americans, australians i, aviat, de l’Est d’Europa?
La publicitat del vi es pot acompanyar d’advertències (poc seductores) sobre els perills de consumir-lo abusivament, és clar. En aquestes línies no hi ha pas la voluntat de promoure l’hàbit letal de l’alcoholisme, ni tant sols de defensar les festes salvatges els caps de setmana com a pauses d’una suposada realitat frustrant i pesada per a la gent jove. Mai de la vida. Per damunt de tot, doncs, caldria estimular l’anomenat consum responsable, el qual no hauria d’ultrapassar el reconegut pedete lúcido de les velles generacions de cultivadors de l’enosofia. A vegades el puritanisme jacobí condueix a una crema de bruixes amb tuf d’ignorància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada