Els medis intel·lectuals catalans, inspirats per aires de més enllà dels Pirineus, no s’han cansat de repetir aquella frase famosa d’un mesetari d’adopció, que definia l’actitud castellana de menyspreu envers tot allò que ignora. És clar que aquest pecat resulta perceptible en multitud de col·lectius humans al llarg de la història, i permet la senzilla i íntima identificació entre amor (estimació) i coneixement: No podem estimar si no coneixem allò estimat, el subjecte d’amor ha de conèixer plenament per estimar realment.
Ara bé, la contraposició entre els valors i trets suposadament propis de Castella i els de Catalunya ha fet sorgir la idea prou nítida segons la qual aquesta darrera resulta una terra absorbent, un país-esponja que embeu per regenerar-se en una evolució dins la coherència, en una transformació dins la unitat, en un seguit de contingències dins la necessitat. Com a idea miticoliterària no està gens malament, però caldria reconèixer que a aquestes alçades del temps i de la història, la consumició d’idees resulta vàlida arreu de la Península, i en aquest cas em refereixo als cercles acadèmics i intel·lectuals que llegeixen obres traduïdes i participen de la vida cultural del seu entorn. Perquè, siguem sincers, aquest és el nivell en què s’ha succeït a Catalunya aquesta absorció d’idees de l’exterior, que no ha arribat malauradament al gruix de la població. Igual que a la Castella actual, si voleu.
Si ens referim a la capacitat de no menysprear allò que de moment s’ignora (en general) o (en concret) al coneixement i pràctica d’idiomes estrangers, la majoria de catalans, els que treballen vuit hores en una oficina, en una fàbrica o en un establiment, es mostren decididament peninsulars. I en aquest sentit, ens assemblem moltíssim a d’altres penínsules de la riba nord mediterrània (itàlica i balcànica). Se’ns en fot massa coses i ens mirem massa el melic, els peninsulars. No dic que d’aquest mal no n’hagin de morir també d’altres territoris pertanyents del tot al cos continental. Però la manca de vacunes contra la ignorància d’altres llengües i cultures europees a casa nostra comença a ser molt preocupant. Deixem de viure de pseudomites i bastim-ne realitats per a tots i totes.
Ara bé, la contraposició entre els valors i trets suposadament propis de Castella i els de Catalunya ha fet sorgir la idea prou nítida segons la qual aquesta darrera resulta una terra absorbent, un país-esponja que embeu per regenerar-se en una evolució dins la coherència, en una transformació dins la unitat, en un seguit de contingències dins la necessitat. Com a idea miticoliterària no està gens malament, però caldria reconèixer que a aquestes alçades del temps i de la història, la consumició d’idees resulta vàlida arreu de la Península, i en aquest cas em refereixo als cercles acadèmics i intel·lectuals que llegeixen obres traduïdes i participen de la vida cultural del seu entorn. Perquè, siguem sincers, aquest és el nivell en què s’ha succeït a Catalunya aquesta absorció d’idees de l’exterior, que no ha arribat malauradament al gruix de la població. Igual que a la Castella actual, si voleu.
Si ens referim a la capacitat de no menysprear allò que de moment s’ignora (en general) o (en concret) al coneixement i pràctica d’idiomes estrangers, la majoria de catalans, els que treballen vuit hores en una oficina, en una fàbrica o en un establiment, es mostren decididament peninsulars. I en aquest sentit, ens assemblem moltíssim a d’altres penínsules de la riba nord mediterrània (itàlica i balcànica). Se’ns en fot massa coses i ens mirem massa el melic, els peninsulars. No dic que d’aquest mal no n’hagin de morir també d’altres territoris pertanyents del tot al cos continental. Però la manca de vacunes contra la ignorància d’altres llengües i cultures europees a casa nostra comença a ser molt preocupant. Deixem de viure de pseudomites i bastim-ne realitats per a tots i totes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada