Els forasters que arriben als pobles de la Catalunya rural comencen a trobar insuportables els tocs de campana, himnes a la quotidianitat que els perjudiquen el merescut descans del guerrer urbà. Així evoluciona el catolicisme al nostre país, com diuen clarament les enquestes. Ni tan sols l'esforç d'agenollar-se en un banc de fusta durant uns minutets ja no paga la pena, ni als que encara creuen "en alguna cosa". El cristianisme a casa nostra fa dècades que pateix una sagnia de fidels sobre la base d'un teisme/deisme cada vegada més difús.
Amb perplexitat es pot rebre un manifest de personalitats del país confessadament catòliques que volen donar suport a la visita de Benet XVI, alhora que reivindiquen la catalanitat de les terres que visitarà parcialment en el seu recorregut per la Península Ibèrica. "Perplexitat" és el mot adient, no pas per la sorpresa que encara hi hagi creients amb poder, sorgits d'una generació que ha tingut força temps per viure i experimentar, sinó per aquesta mateixa experiència, que a certes edats haurien de demostrar. Benet XVI és un papa aïllat, un papa de transició, tan vetust com l'aparell teològic que gasta. Un altre papa més dinàmic, més jove en la seva entrada per la porta gran del Vaticà, ja li va deixar taula i llit parats de tal manera que no hagués de decidir massa coses, que l'edat no perdona. Per molt que el discurs dels catòlics eminents insisteixi en la infal·libilitat papal i en el seny disposat de la mà de l'Esperit Sant, al Vaticà hi mana l'estructura vaticana, una densa xarxa de relacions polítiques i burocràtiques que està en mans de grups molt ben organitzats, preocupats molt i força a mantenir el control sobre els bisbats hispanoparlants. I són obstinadament anticatalans. Punt i final. Alguns, malgrat tot, continuen tocant campanes com escolanets de primària...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada