Els intel·lectuals espanyols

David Trueba, que per la seva trajectòria artística forma part indiscutiblement de l’elit cultural i intel·lectual espanyola, durant la cerimònia de lliurament dels premis Goya va convidar els seus compatriotes a visitar Catalunya i dir als catalans que ens estimen. Un acte d’amor com aquest resulta inestimable. Inestimable perquè no hi ha forma humana de donar-li valor. Per una banda, el desig de l’ex d’Ariadna Gil implicaria que molts dels turistes que el volguessin complir haurien de mentir per fer-ho. Senzillament no ens estimen, ni coneixen la cultura catalana ni la volen conèixer, i a més, pateixen una catalanofòbia d’arrel històrica que no canviaran les corprenedores paraules d’un director de cine. D’altra banda, aquells que segur que ens tenen estima, o que com a mínim no presenten cap mena d’animadversió envers la realitat catalana, o no disposen dels mitjans per promoure aquest sentiment entre els seus compatriotes, o bé, si en disposen, no han mogut ni un sol dit mai per fer-ho. Que ens estimen? Ara mateix està succeint una de les majors animalades dels últims anys en el terreny de la llengua catalana: la imposició de l’arbitrarietat política del PP, ja clara i sense matisos, sobre la decisió científica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua arran de la definició de l’entrada “valencià”, definició “polèmica” que apareix fins i tot al diccionari de la Real Academia Española (i que també van intentar canviar des d’àmbits polítics els governants del PP valencià). Es tracta d’una notícia que hauria d’alertar l’elit intel·lectual i cultural espanyola, ja que es tracta d’una intromissió política de la dreta populista i caciquista dins l’àrea de la cultura, força més “pura” a més que el problema de l’IVA cultural aprovat pel govern de Rajoy. I per què no ho fan? Doncs, en la seva lògica, perquè es tracta d’una qüestió “local”, que cal que s’arregli a casa de qui sigui (és a dir, “regió”), que ells, els intel·lectuals espanyols, es dediquen a les qüestions “nacionals” (que nosaltres anomenem “estatals”, tot sigui dit per aclarir-nos). La notícia ha esdevingut titular als principals diaris d’àmbit estatal que encara goso consultar, i podem estar segurs que no veurem cap reacció a l’alçada de les circumstàncies, ni des de la dreta, ni des de l’esquerra, ni des dels marges, ni res de res. Com a molt, algun comentari riota en alguna tertúlia en alguna ràdio o tele que no passarà d’aquí. Fins que no assumeixin que la llengua que parla una quarta part de la població de l’Estat és un afer d’Estat (o “nacional”, que diuen ells), no sortirem d’aquest posicionament anodí, que encara pateix el llast de les monocolors argumentacions de la Generació del 98. I a hores d’ara, doncs resulta que ja és massa tard: hi ha trens que passen i no tornen. Per cert, és tan cansat veure pensadors espanyols com l’eminent José Luis Abellán que a l’hora de parlar de la problemàtica d’Espanya s’entesten a torturar-nos amb Unamunos, Ganivets i Maeztus, que et cau l’ànima als peus. I els trens passen i no tornen a passar. Si, malgrat tot, els turistes espanyols vénen (en tren, avió, autobús, etc.), aleshores que portin dinerons per comprar bona ratafia, que fa pair. Ah! I un altre dia parlarem dels hòbbits de César A. Molina... Imatge: Sergi Ruiz