“El Príncipe” és el nom amb què es coneixia – o es coneix encara, això no ho podria afirmar amb seguretat – un seguit de blocs de pisos ben a la vora d’on vivia quan residia a Catalunya. Tenia la fama d’estar infectat de gent perillosa i de mal viure, i pocs nens ens hi acostàvem: la por al gitano delinqüent prevalia sobre la curiositat infantil. Eren uns blocs blanquinosos, amb passadissos foscos i una entrada principal que invitava poc als forasters. Tot i la seva proximitat (solament calia creuar un carrer i ja hi eres), semblava situar-se en un món a part, amb la seva tenda d’ultramarins que feia la impressió d’estar reservada als residents dels blocs. Vés per on fa un parell de setmanes s’ha estrenat una sèrie a la cadena privada Telecinco en què retraten, a manera de thriller policíac, la (difícil) coexistència de la comunitat musulmana i cristiana en un dels barris més perillosos de Ceuta, homònim dels blocs de què parlava. Si d’altres productes de ficció televisiva havien de fixar un relat brillat de l’actuació del Rei durant els moments difícils de la Transició, o bé netejar la reputació de cossos policials històricament tacats per la seva ignomínia (la guàrdia civil), a aquesta li toca fer els honors amb un grup policial obscur i poc transparent, amb alguns casos poc estètics a les golfes: el CNI. A més, amb un responsable d’operacions, interpretat per Pau Durà, que per l’accent i el cognom (Serra) ha de ser català, valencià o mallorquí. Fins i tot, si volem ser rebuscats, podríem interpretar-ho com una picada d’ullet a les corrupteles socialistes, com si aquest senyor fos un un nebot del tiet Narcís col·locat en l’època de vaques grosses a l’antic CESID, depenent del Ministeri de Defensa espanyol. Sigui com sigui, seguint la lògica de l’imaginari – col·lectiu i propi alhora –, el gitano moreno i de costums estranyes dels blocs del Príncipe a Tarragona ha estat substituït pel moro del barri del Príncipe de Ceuta, moreno i de costums estranyes que també viu aïllat en el seu món, amb les seves botigues i un espai on els altres hi van només quan no en tenen més remei. Curiosament ambdós espais duen el nom del títol que ostentava Felip, l’hereu de la casa reial espanyola. Una estratègia dels aznaristes per erosionar la figura de El Preparao? Qui sap, potser és que van batejar-los quan el seu pare, Joan Carles, encara Príncep d’Espanya, era un personatge a qui els espanyols de bé es miraven amb recel, sospitós d’alguna cosa sense concretar, reclòs entre les parets d’una Zarzuela que no era pas allò en què les reformes l’han convertit, i, sobretot, quan era pobre de solemnitat, subsidiat pel govern d’aleshores, igual com semblen o semblaven ser la majoria dels habitants dels Príncipes...