La tercera llengua del tripartit

El nou govern tripartit, en el qual caldria posar la confiança necessària per tirar endavant una Catalunya que s’allunyi de models socials dividits i fratricides, ha presentat un punt important de la seva nova política lingüística: L’ensenyament de la llengua anglesa a un nivell que permeti que els joves catalans s’hi comuniquin fluïdament. Es tracta d’una de les decisions més importants per al nostre futur sociolaboral: En el marc de la Unió Europea, en el marc del segle XXI, una educació completa requereix l’assimilació d’una o més llengües estrangeres, especialment l’anglès. Tristament, ben tristament, als països europeus se’ns identifica (juntament amb els italians i els portuguesos) per la pronúncia nefasta de l’anglès que presenta un català o un espanyol quan obre la boca. Sí, solament cal obrir la boca i emetre un reguitzell de fonemes amb voluntat de formar mots de la llengua anglesa per ser identificat com a peninsular (itàlic o ibèric). Trista condició, doncs, que ens imposa una reflexió col·lectiva. En aquest sentit, sembla que les iniciatives empreses fins ara no resulten ni suficients ni tampoc adients.

D’aquesta manera, l’avançament de l’edat d’inici de l’aprenentatge de l’anglès, tan aviat com es vulgui, no és sinó un pedaç al problema, que oculta les veritables qüestions de fons: La mentalitat de la població sobre l’anglès, el seu ensenyament i el seu ús, i la formació dels professionals, que sovint reprodueixen les metodologies dels seus mestres. Quant a la primera, no puc evitar pensar en la manca de pel·lícules en versió original als cinemes i a la televisió, en la creença generalitzada que esmerçar-se en imitar un dels accents de l’anglès resulta una boutade snob, o en el provincià orgull monolingüe que inunda les ments de tanta gent, també a casa nostra (encara que menys que a d’altres zones de l’Estat). De la debilitat se’n fa bandera i així anem. Pel que fa a la segona qüestió, cal un profund procés de reciclatge i d’aplicació de noves metodologies que promoguin l’ús de laboratoris d’idiomes i de pràctiques intenssives als instituts i escoles, deixant de banda la repetició contínua en cada curs de la mateixa matèria gramatical i, en bona part, la “gramaticitis” que es pateix en l’ensenyament i avaluació de les llengües estrangeres, és a dir, la focalització excessiva en aspectes gramaticals (en l’àmbit escrit, és clar) tant a l’aula com a les proves finals. Fins i tot caldria revisar a fons els plans d’estudis de Filologia anglesa i magisteri a la Universitat per establir prioritats educatives en l’àmbit de l’ensenyament de l’anglès. Cal, doncs, un projecte global, transversal i interdepartamental que estableixi tant els objectius com el procés de correcció i superació de totes aquestes deficiències, i és urgent. Please!