Himnes

En el passat, els himnes presentaven un ús força estès a nivell popular a causa de la transmissió ideològica que significava la mera acció de cantar-lo, sobretot en una Espanya secularment dividida en bàndols irreconciliables: L’Himne de Riego, el “Cara al sol”, les adaptacions de La Marsellesa, etc. Avui en dia, un himne és quelcom que solament serveix per ser entonat en les competicions esportives i al final dels actes institucionals. No és estrany, doncs, que l’excusa principal que alguns han buscat per reivindicar la fixació d’una lletra per a la Marxa Reial és una etèria petició per part d’innombrables esportistes anònims (no sabem ni quants són ni qui són, vaja). L’himne català actual compta amb un text molt arrelat i d’un alt valor històric. Alguns assenyalen que és violent, massa violent per a uns temps de gestió, de moderació i de correcció (política). Però no s’adonen que, en aquests temps de poca popularitat dels himnes entre les masses civils, a Catalunya l’himne nacional no fa sinó una funció sublimadora, igual que fer cagar el tió o fer castells. A través de l’activitat, del fer, els catalans han anat projectant la resistència violenta en accions més o menys quotidianes que substitueixen l’acció real i directa. L’himne ens expulsa els mals esperits de la violència atàvica que tanta sang ha fet vessar als éssers humans. Els expulsa, sí, en lloc d’encarnar-los per expandir-los i fer-ne una arma letal d’alliberament. Per això considero que l’himne català realitza una funció bàsicament sublimadora. I benèfica per a la pau.
Durant aquell tàcit pacte de la Transició que afectava als símbols espanyols, l’himne va restar mut per consolidar l’ambigüetat necessària de la parafernàlia ideològicoadministrativa que havia de bastir els fonaments inicials de la nova època democràtica: Comunitats autònomes, nació de nacions, nacionalitats i regions, llengües sense nom i criminals sense judici. L’atextualitat de l’himne formava part del Gran Pacte de la Transició, l’expressió més alta del qual és la Constitució. Posar lletra a l’himne espanyol és trencar aquest pacte tan venerat. L’actuació forma part d’una ofensiva que es basa en la desambigüació dels elements marcats de doble significació fins ara, i que he esmentat parcialment abans. Ara bé, fer-nos dir que Espanya és una pàtria formada per pobles diversos, com fa l’himne, s’ajusta perfectament al preàmbul i al títol preliminar constitucionals. L’aturat manxec autor del text ha disposat d’un competent assessorament jurídic? Espanya demostra un cop més que és diferent. Si individus tan mediocres com Aznar van arribar a presidents del govern, si l’atenció mediàtica se l’emporta la xerrameca sobre “els famosos”, si la nostàlgia del passat comú s’objectiva en la imatge d’un Landa o d’un Martínez Soria amb boina i un paquet al braç, si a Espanya quasi ningú coneix més de quatre o cinc noms d’artistes estrangers (fora del cinema i la música, és clar), per què no pot un aturat sorgit del no-res esdevenir l’autor de l’himne espanyol?
Al text de la cançó, els referents del binomi esmentat són clars: nació (pàtria) / nacionalitats (pobles). Interessant és descobrir que la Pàtria ens abraça; bé, ens agafa fort, i si es tracta d’una abraçada o d’una altra cosa depèn de les interpretacions. En tot cas, el cel és blau: És un cel uniforme, monocolor, insípid de tan tòpic. On queda el cel gris gallec? O el cel violeta del Montsant? o el cel vermell de les matinades basques? O el cel color palla d’altres bandes de la Península? Blau com la dreta és el cel de l’himne proposat. Tanmateix, cal dir que el paràgraf darrer resulta el més directament desagradable, retrògrad per l’ús de Glòria i Història en majúscules i d’un plural únicament masculí (els fills) que sembla extret d’un manual de formació de l’“Espíritu nacional” de l’època franquista.
Ara que els espanyols s’havien acostumat a no cantar cap himne, arriba un vent de confrontació per imposar Un Sol Text, Una Sola Interpretació, encara que esbossi una certa diversitat. Algú s’ho prendrà amb el respecte suficient? Sabran cantar-ho sense que se’ls escapi el riure? Serà com un ritual oficiat per escolanets que no hauran assumit el respecte ceremoniós a les institucions establertes. El principi de la democràcia a Espanya va ser això. El moment actual és clau per definir-ne el futur.