La sacrosanta

La Constitució espanyola, de manera similar a la majoria de superlleis existents al món mundial, no és verge, ja que pateix violacions constants per part de diferents actors socials i polítics, no necessàriament professionals. Els extres també en violen. Fora d’aquest joc lingüístic, possible mercès a una terminologia legal que resta ancorada en una indexació patriarcal i remota de la realitat, Espanya és un país catòlic, malgrat l’opinió d’alguns malcontents indisciplinats. Vegem-ho: Podem assegurar que la Constitució gaudeix del do de romandre immaculada, ja que ningú ha gosat profanar l’aura sacra que emana de cadascun dels seus punts. Tanmateix, el sant text va nèixer, com cadascun de nosaltres (diuen), amb un pecat original, que en el seu cas consisteix a haver estat aprovada sota la perniciosa ombra de la poma podrida de la Guerra Civil, un episodi caínic que va donar lloc a l’expulsió del Paradís republicà. Alguns volen veure la Transició com el bategi de foc (atemptats, segrestos, amenaces militaristes, etc.) que va guarir de per vida aquesta nostra democràcia. Benaurats perquè ells viuran en la glòria de les seculars ignorància i indiferència hispàniques. Combregaran per molts anys amb les rodes de molí que avui en dia han evolucionant a vies fèrries més ostentoses. I com diria l’Espriu amb força mala llet còsmica: Amèn.