La invasió constitueix una violació de l’espai simbòlic que ens és més valuós: La casa, la llar, la cambra. En els jocs d’infants sempre hi ha un lloc inviolable, que s’anomena precisament “casa”, tal vegada en evocació subtil del ventre matern que en contínua presència envolta els nostres cossos imaginaris. A la sèrie V, els invasors menjaven ratolins. En la realitat, els envaïts són els que mengen ratolins, rates, i qualsevol cosa per sobreviure en un indret que els ha deixat de pertànyer. Tornant al principi, tractar una invasió com una agressió a la individualitat pot sonar estrany a qui concebi els espais com dividits en comunitats. Inventar comunitats és un costum còmode i secular, que pot resultar perillós o feliç, en funció de les circumstàncies i les voluntats.
A Palestina la comunitat és mentida (seria bellament mentida si fossin rics com els suïssos), encara que tots (i ells mateixos) ens ho creguem: Uns fan d’exèrcit i ataquen un altre territori que es fa dir Israel; uns d’altres en pateixen les consequències, mentre intenten viure una normalitat impossible. Fer dicotomies és simplista, però aquí ajuda a captar el fet que la invasió s’ha fet també envers individus que no tenen cap mena de responsabilitat legalment atribuïble davant del llançament de cohets a l’altra banda de la línia imaginària que separa de la misèria palestina els hospitals i grans centres comercials israelians. Algú s’imagina Nàpols bombardejada per les forces armades sota el control de Berlusconi, amb la intenció d’esborrar del mapa la màfia? Totes les comparaciones són odioses, i la mort mata, i aquell qui troba una metralladora després que un obús hagi destrossat el cos de la seva germana segur que voldrà entrar a la màfia: A l’Antic Testament, que en bona part uneix els semites monoteistes, un dels temes més recurrent és la venjança, la Llei del Talió, les invasions ininterrumpudes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada