Un filòsof sense llum

En la iconografia del filòsof grec Diògenes, una de les imatges més recurrents i llegendàries el representa amb un llum a la recerca d’un home (possiblement no una dona, sexismes d’època), un home que havia de ser honest. Diògenes també és reconegut com el primer que va renunciar a la categoria de ciutadà per abraçar un títol més enllà de tribus, ètnies, pobles o nacions: ell es va nomenar “cosmopolita”. Aquest intent de situar-se fora de les categories d’un context sociopolític determinat era un acte de valentia apassionada, i realment feia de Diògenes un dels primers pensadors que a través del llenguatge i les actuacions manifestava un rebuig clar a matrius de pensament que, com s’ha estudiat prou bé des de Foucault, conformen paradigmes de poder de gran potència estructuradora.
Després de l’atac desesperat d’un ciutadà de la nació basca a un bar de l’esquerra abertzale en revenja per les destrosses d'ETA a la seva vivenda, el pseudofilòsof Fernando Savater ha declarat el següent: "Esto revela que hay gente que simplemente no dice 'me han roto la casa, qué le vamos a hacer', sino que demuestra su hartazgo. Esto revela una situación". Curiosament, aquesta argumentació és idèntica a la dels nacionalistes bascos que defensen la validesa de l’ús de la lluita armada: el fet que una part del món abertzale (encara que sigui mínima, anecdòtica quantitativament) opti per accions terroristes permet la visualització d’un problema molt més profund (la dominació estrangera del poble basc). És a dir, trobar cotxes cremats la matinada següent a una sessió de kale borroka revela “una situació”. Exactament. Per tot plegat, Savater no es planteja veritablement situar-se fora dels paradigmes del nacionalisme primari per esdevenir un cosmopolita, sinó que es troba empresonat pels seus propis fantasmes del nacionalisme espanyol. A Savater li sobren ulleres de colors, i li manca el llum de la recerca honesta.