El tamany del català

Després d’un llarg silenci, època de mudances i desgel, aquest blog tornarà a florir, us ho ben prometo. Per alguna cosa ja ha arribat la primavera. Passant del preàmbul al tema d’aquest escrit, el títol n’és una explicitació eloqüent. Per tal de desenvolupar-lo, cal retrocedir uns quants anys, que semblen haver desaparegut de la memòria de molts: En un país desorientat i enfervorit d’institucionalisme, va existir un príncep lleig, un ànec polític que es va anomenar Crida a la Solidaritat, conegut popularment com “la Crida”. Alguns diran que més endavant l’aneguet va esdenir un altiu cigne que arribà a plantar vuit cries enmig dels lleons de la Moncloa. En tot cas, no és aquest el tema que voldria plantejar.
En aquells anys en què la Transició es tancava en fals i la Generalitat creixia de debò, els diversos col·lectius catalanistes que com la Crida maldaven per una normalització completa de la llengua a Catalunya (i, amb més dificultats de penetració social, també al País Valencià i les Illes Balears) s’emmirallaven en d’altres territoris. En l’àmbit educatiu, la institució va adoptar el model d’immersió lingüística aplicat al Quebec, per exemple. Ara bé, si ens referim en abstracte al discurs medul·lar dels defensors de la llengua, podríem dir que els punts de referència externs eren un conjunt de llengües europees (per alguna cosa els catalans som bressol de civilització) clarament minoritàries, deballestades per la història: El bretó, el gaèl·lic, el sard, etc. Si bé aquest grup solia incloure llengües amb una millor salut sociolingüística (llegim-hi política), com el basc, la veritat és que el concepte clau de la identificació era la minoritat davant d’altres sistemes lingüístics més potents, en general sense un marc estatal o paraestatal de sosteniment.
Les motivacions d’aquesta identificació responien a diversos factors, lògics des d’una determinada perspectiva: La voluntat de proclamar una solidaritat amb d’altres nacions sense estat (alguns més suposades que argumentables) d’un àmbit proper i posseïdores (en general) d’una llengua pròpia desprotegida. Això afirmava el caràcter nacional del poble català i l’integrava en un espai diacrònic de soferta repressió cultural. La reproducció d’aquest discurs es va objectivar de forma gràfica en mapes (amb colorets i banderetes), per escrit en pamflets i panegírics, i oralment en discursos d’agermanament. Els efectes del discurs, tanmateix, foren d’allò més perversos: A més de permetre la identificació entre el nacionalisme català de base cultural (i no em refereixo, és clar, al regionalisme autonomista del partit aleshores governant) i un cert utopisme intempestiu, s’acostava perillosament la llengua catalana a un fals nivell de llengua minoritària en l’imaginari col·lectiu dels ciutadans que l’emprava o que hi convivia. La gent a qui arribaven els titulars d’aquest discurs solidari es va acabar convencent de quelcom que ja sospitavn des dels seus primers passos a l’escola franquista: El català és una llengua secundària, insuficient per a la modernitat. Els efectes perversos de tot plegat encara duren, tot i que cal advertir que d’altres factors importantíssims van reforçar les impressions ciutadanes sobre la qüestió.
Repecte al missatge identitari propi d’aquell època del catalanisme cultural, s’obviaven dues grans realitats: El català gaudia (i gaudeix) d’un grau de competència entre la població que el situa dins d’un altre grup de llengües que no apareixen amb banderetes als mapes esmentats (el danès, el grec, el txec, etc.) i compartia amb aquestes unes estructures institucionals, de caràcter paraestatal en el cas del Principat (els altres territoris del domini, clar, la situació és dispar). Tot i que és cert que en el cas català hi mostrava reticències i resitències diverses l’estructura plenament estatal espanyola, la situació global l’agermanava efectivament amb els països del bloc de llengües mitjanes.
Aleshores, es va valoritzar la idea de minorització, emparentada però diferent del concepte de minoritat lingüística. Amb els anys, l’elaboració d’un text legal constitutiu per a la Unió Europea i el seu l’eixamplament van posar sobre la taula la necessitat de passar el català al grup mitjà, el grup que toca i que ens facilita una argumentació raonada i convincent per a l’oficialitat futura de la nostra llengua a la UE (encara que el problema és la voluntat política dels grans partits espanyols). Malauradament, en la majoria d’ocasions això s’ha fet pel boc gros, i s’han tergiversat les xifres donades, a través de la confusió entre el nombre d’habitants i el nombre d’habitants competents (que sol coincidir en territoris amb una estructura estatal plena, com Txèquia, però no a casa nostra): Que si som la setena, o la vuitena, o la novena llengua europea… Estem una mica més enllà de la desena, de moment. Així, amb el gràcil gest de qui gira un timó 180 graus, ara pretenem fer creure a la gent que som els reis del mambo, mentre que fa quatre dies encara ballàvem amb la més lletja (i perdó per la ironia si algú la pren en sentit sexista).
En conclusió, s’ha rectificat el discurs sociopolític de la llengua en un context diferent del dels anys 80, però no s’ha pogut rebatre quelcom que es va anar imposant durant els anys de diglòssia i persecució lingüística, i que es va reblar a través d’un discurs sociolingüístic ingenuàment impostat: La submissió del català a d’altres sistemes linguístics aliens a la immensa majoria de la població catalana fins al segle XX.