dijous, 29 de maig del 2008
Un pessic gros de mesquinesa
Preneu un país petit, amb notori complex d’inferioritat. Deixeu-lo macerar en sopa dictatorial i de transició rebaixada. Trieu un bon miracle, com el fet de disposar d’un cuiner ben fresc i revolucionari, d’aquells que arriba a les primeres planes de la gastronomia internacional. Poseu-ho tot en una cassola i doneu-li un cop de foc de joia col·lectiva, com les que trobem en certa gent que sap de la gran cuina. Per un altre costat, preneu un bon tros de bèstia, millor si és un porc gras i ben criat, amb veu xisclaire i ganes de guerra. Si li surt l’enveja per les orelles, millor encara. Macereu-lo en idees ràncies, amb tuf de reclosit, com de rebost d’una família poc neta. Poseu l’olla al foc amb un oli tan verge que sembli innocentment angèlic, i llenceu-hi amb elegància el tros de bèstia. Afegiu-hi uns talls suculents i llefiscosos de titulars mediàtics, si és possible els distribuïts pels hereus d’alguna genteta de casa bona de la nostra capital. Deixeu que prengui un to marronós, quasi negre, de vianda emmerdada o endolada. Poseu-hi el suc de la primera cassola, i uns grans d’all en forma de comentaris de cuiners responsables i seriosos. Que us aprofiti. Si no rebenteu és que teniu una paciència infinita envers els sabotejadors dels nostres gustos, de la nostra presència, de la nostra qualitat...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
L'altre dia, un bon amic, abonat a les delícies de Chez Guillem, em va preguntar (davant una rajada a la mantega negra, regada amb Viña Esmeralda) quina era la meva opinió sobre el cristo que s'ha muntat amb les declaracions de Santamaria. "Tu deus estar de la banda dels avantguardistes, no?", em deia. Doncs, home, sí i no. No he llegit el llibre, i només puc jutjar pel que les televisions i els diaris n'han transmès. En part, té raó; en part, la teva crítica ferotge també. Sóc del parer que el Ferran Adrià va tenir sobretot una idea genial, la de la deconstrucció en la cuina, la de la ironia i l'humor damunt la taula. Ara bé, crec que en el seu cas, i en el d'altres com l'Arzak, la seva necessitat d'estar constantment sorprenent el personal en alguns casos ha degenerat. És una cosa que també ha passat des de fa dècades en el panorama intel·lectual francès, dedicat ben sovint a vendre fum per aquesta urgència de novetats i d'avantguarda. Coses com la paella de crispetes o la truita de patates de sobre (Adrià) o l'ús de terra (Arzak) són una mostra d'aquesta "passada de rosca". Per què haurien de ser intocables? (A banda que, qui els critica, no sóc jo, ignorant de mi, sinó un cuiner dels de l'elit, amb estrelles Michelin i el que calgui).
El tema dels additius químics és també ambivalent. Què és el llevat artificial sinó química? O la sal mateixa? No en van plens els productes envasats? Cert. Ara, els envasos porten ben especificats els continguts químics. I, en fi, certes porqueries em fan angúnia, com les famoses esferificacions fetes en una solució de Calcic i Algin... En fi, per molt permès que estigui, a mi em sembla bastant repel·lent. El que dius sobre la mala bava del denunciant deu ser cert, almenys en part, però em sembla que els arguments ad hominem tampoc no donen llum. I jo, certament, ni de conya no pagaria un pastó per anar a un restaurant on em fan menjar terra, per molts jocs de textures que hi posin, i per molta autoritat que tingui el cuiner que ho fa.
Publica un comentari a l'entrada