Els amics americans

Polònia ha fornit de població els Estats Units en diversos moments de la història: masses de proletariat i classe treballadora en èpoques dures de l’agricultura i la indústria europees, intel·lectuals i professionals liberals quan la persecució contra el pensament lliure assetjava la nació, o classes benestants fugides del terror roig. Els seus descendents, és a dir, persones que duen cognoms polonesos però que avui pertanyen plenament a famílies estadounidenques, encara són considerades “polonesos” i “poloneses”, en una adscripció ètnica difícilment justificable si tenim en compte els seus usos lingüístics, els seus hàbits culturals i les seves creences religioses. Sigui com sigui, Xicago apareix en bromes i acudits del país com la segona metròpoli amb més ciutadans polonesos del planeta, després de Varsòvia…
Per bé que aquests no han tingut l’ascedència política i econòmica que van saber projectar els italians o els irlandesos en les elits de la gran terra dels somnis, els lligams històrics de sang amb Amèrica van anar construint una bella història d’amor que no sabem ben bé si ha estat corresposta per la gran superpotència, donats els seus sovintejats coquetejos amb tants països del globus. Allò que sí que resulta constatable és l’apassionament dels polonesos envers els Estats Units, que la Guerra Freda i l’anticomunisme compartit han anat enfortint fins al dia d’avui. Una de les espines clavades al cor dels compatriotes de Chopin és l’obligació de visat per als ciutadans de Polònia a l’hora d’entrar en territori nordamericà. És una qüestió que no s’ha acabat de pair, una nosa que sempre interrompia fredament les expressions amoroses envers Estats Units proclamades per les persones públiques del país eslau. Tanmateix, la bomba ha arribat amb les revelacions filtrades per Wikileaks sobre els jocs bruts diplomàtics dels americans per aquests mons de Déu. Polònia es va despertar descobrint-se vilment utilitzada pels seus grans amics del Nou Món. Tota la lluita de resistència contra Rússia, tots els esforços per ser la gran muralla centreuropea de contenció de l’imperialisme agressiu postsoviètic, se n’han anat en orris quan han sabut que els americans no estaven per brocs i que posaven sempre els seus interessos geoestretègics per davant de qualsevol vel·leïtat ideològica per part dels polonesos. On queda l’amor, l’amistat, els valors compartits? On queda la reivindicació de la carnisseria de Katyn, ara que fins i tot les autoritats russes l’han reconeguda com a crims perpetrats per ordre directa d’Stalin? No hauria Polònia de mirar una mica més cap a Europa i deixar-se d’amors de llarga distància? L’amor és cec, però no pot viure de vendre cupons, sinó d’un treball constant per bastir estratègies sòlides amb mires al futur.