La República

Tant si estem assistint a una campanya mediàtica i política per debilitar la monarquia, com si es tracta d'una sèrie de casualitats que han sorgit en aquests darrers anys per factors diversos (matrimoni morganàtic de l'hereu, acusacions greus de corrupció a membres de la família reial), la veritat evident és que la institució trontolla. Ja fa uns anys que el relaxament havia permès crítiques obertes de caràcter satíric, i també s'han anat escoltant en àmbits nous crítiques de fons, relacionades sobretot amb les activitats d'oci del monarca (en l'ampli sentit de la paraula) i les despeses econòmiques de la Casa Reial.
Que el moment culminant de la profunda crisi econòmica que vivim coincideixi amb la revelació i denúncia de l'entremat d'apropiacio indeguda de capitals en què participava el gendre del rei pot reforçar la idea que tot plegat no és pura casualitat. Justament, aquest moment, aquest hic et nunc, està precipitant un debat mediàtic sobre la conveniència o no de la monarquia. És obvi que a la dreta espanyolista i a un cert sector de l'esquerra jacobina anhelen un estat presidencialista, principalment per una qüestió de poder: sols pot ser president algú del sector espanyolista del PSOE o algú del PP. Com també és obvi que els sectors independentistes catalans, bascos i gallecs estarien encantats amb la caiguda de la monarquia borbònica, que consideren un símbol dels esforços de centralització i eliminació de la diferència no castellanòfona. Alhora, d'altres sectors, que van des de l'independentisme crític fins a l'autonomisme militant, passant pel federalisme de cor i cap, adverteixen que estem davant d'una campanya mediàtica que vol enfonsar la monarquia per entronitzar una república presidencialista recentralitzadora, que acabaria amb l'actual model d'atorgament de grans competències als governs autonòmics i de respecte per la llengua i la cultura pròpies.
En efecte. Segurament aquest és l'objectiu, i pot ben bé ser que aquest procés s'acabi produint: el joancarlisme es mostra cada cop més com el que és, o sigui, com un personalisme inflat pels temps de la Transició i per una societat que gaudia de la sensació d'avançar a nivell econòmic i social, "con prisa pero sin pausa". Com a tal, resulta un personalisme que no necessàriament ha de contagiar el successor, malgrat els intents desesperats per part del rei per donar suport a Felip davant de les inclemències.
I després, què? La realitat més crua. Serà quan el poble català s'haurà de mullar, decidint si vol formar part d'una República que conduiria a un model d'Estat a la francesa, o bé si prefereix un trencament amb aquesta deriva, un trencament a la recerca d'un model propi, en què hi hauria enfrontaments bruscos al si de la societat, i dubtes importants. Però sense discussió no hi ha raó, i sense l'acarament dels dubtes no hi ha maduresa política ni social. Aquesta seria la tercera Transició de l'Estat espanyol, probablement la definitiva.
Imatge: gaelx