Nova època

Nova època

dijous, 27 d’octubre del 2011

Los Peces en el río


Peces Barba no xoxeja quan afirma sorneguer que els seus estimadíssims portugesos haurien pogut ser millors companys de viatge que els desagraïts catalans. Bé, no xoxeja, però tampoc ironitza, com assenyalen alguns mitjans de comunicació. El seu és un exercici d'estil de caràcter eminentment cínic. Per cert, que la defició del DIEC del mot "cínic" resulta força antiquada. La RAE (ells sí que en saben, d'aquesta matèria) ens ofereix el luxe de l'encaix de Peces Barba en la seva síntesi lexicogràfica: "Desvergüenza en el mentir o en la defensa y práctica de acciones o doctrinas vituperables". El Pare de la Constitució, un pare fart de la criatura com tants d'altres compatriotes seus, sap que està mentint, i és a través d'aquesta mentida que es mostra absolutament desvergonyit, perquè fa mal a les desenes de generacions de catalans i catalanes que van creure en el projecte espanyol, que hi van deixar la vida (els soldats i guerrillers antinapoleònics, per exemple) o que s'hi van deixar la vida (els comerciants i empresaris que pagaven religiosament els grans impostos).
En efecte, Castella i companyia hagués pogut optar per salvaguardar el costat atlàntic, mantenint la unió dinàstica amb Portugal i consolidant el projecte americà. Això no és una exageració històrica, sinó que ho posa de manifest un reconegut espanyolista del món acadèmic com Peces Barba. El seu cinisme s'eleva quan percebem que ell és perfectament conscient del desenvolupament històric de Portugal. Agombolat per Gran Bretanya, aquest país ha romàs com un dels més pobres d'Europa en una carrera que s'assembla força a l'Espanya menys catalana: base econòmica agrícola fins ben entrat el segle XX, estructures socials molt rígides, religiositat i moral encarcarades, dictadura pseudofeixista i ultracatòlica durant la major part del s. XX, culte ideològic a l'espectacle popular de poca volada (els toros o les tres efes portugueses - futbol, fado, Fàtima), etc... Espanya hauria estat la germana gran perfecta de Portugal, però, ai las, va haver de capejar amb l'emprenedora, assenyada, pròspera i proeuropea Catalunya. Quin greu.
El més patètic i cínic de les imatges, tanmateix, són les rialles còmplices del seu company de taula i els aplaudiments dels oients quan surt de la sala la delegació catalana, esperonada per un burlesc Peces Barba que encara burxa i burxa, com Olivares, a qui sembla admirar. I és patètic i cínic perquè si algú hagués o volgués sortir de veritat d'Espanya, aquests confrares de burla de Peces Barba serien els primers que firmarien i participarien en l'acatament de l'article 8 de la Constitució: Ni aplaudiments ni riures, sinó tancs i fusells. La nadala espanyola "Los Peces en el río" ens ve com l'anell al dit per comentar una escena en què un dels Peces, el de la Barba, fa que tots els altres Peces se sentin en el seu element, que és l'aigua de la burla impúdica i desvergonyida que beuen i beuen cada dia.