ETA ja ha fet parada a l'estació final, amb un tren de pocs vagons i amb molta ferralla, massa ferralla. Ja era hora. Quan els mitjans es feien ressò de la notícia, el lehendakari basc també viatjava en un tren, en un tren al gran país federal on uns bascos il·lusionats havien fet acte de servei força anys abans, durant la Segona Guerra Mundial, emprant la seva llengua com un enigma indesxifrable per als responsables de la intel·ligència nazi (un bon oxímoron). Malgrat la il·lusió, el triomf definitiu de Franco els va convertir en persones doblement vençudes: vençudes pel feixisme i vençudes per la traïció de les potències occidentals. Ells són poc esmentats en la divulgació històrica espanyola que tracta aquell odiós conflicte bèl·lic. De fet, sempre que poden els creadors del discurs hegemònic espanyol eviten esmentar els idiomes basc, català o gallec com un tresor, com un valor o, si més no, com un fet positiu.
Igualment, quan es va portar a terme la Transició a l'Estat espanyol, en els grisos-marrons anys setanta, els vençuts no eren sinó noses per al gran pacte del silenci. Si l'oblit no és pot imposar perquè és un procés cognitiu individual, el silenci va ser el gran triomf dels victoriosos alçats contra la democràcia. Aquests mateixos i els seus hereus, que eren molts i feien por, i feien fàstic, havien estat torturant milers de bascos en comissaries i casernes massa a prop del verd d'Euskal Herria per no sentir que el seu ostentós tricorni resultava una ridícula i lamentable icona d'anormalitat. Que aquells mateixos i els seus hereus, que eren molts i feien por, i feien fàstic, havien estat perseguint i humiliant qualsevol mostra de cultura pròpia d'allò que anomenaven "Vascongadas", amb un menyspreu farcit de capellans salivosos. Que no es pot oblidar.
Quan parlem de víctimes en l'atroç carrera sanguinària d'ETA en democràcia, mai, però mai, podem deixar de banda les víctimes d'un silenci antic i molt llarg, a les quals la Transició va negar el dret a jutjar en democràcia els seus botxins, els assassins, els torturadors, els feixistes, els monolingües de cuartelillo. Tot sentint commiseració per totes les víctimes, no podem oblidar les d'un bàndol que va ser saquejat de dignitat, i que encara espera justícia (tot i que segurament mai arribarà). Quants militars, guàrdia civils, policies nacionals o bòfies de la secreta han demanat mai perdó pels seus crims contra la humanitat?
No és pas qüestió de justificar la violència etarra ni alliberar-los del pes de les cadenes del judici moral, sinó establir una veritable justícia. El problema central és que a l'Estat espanyol això és impossible, perquè els botxins d'un dels bàndols van gaudir d'un bateig d'honorabilitat durant la Transició que resulta impensable, inassumible per als membres d'ETA en l'Espanya de la revenja i de l'ostentació d'un Triomf, d'una Victòria, curiosament la mateixa terminologia bèl·lica que es repudiava en el discurs pervers de la banda terrorista ETA. ETA, que en culpa pateixi, de la mateixa manera que els responsables dels crims impunes del franquisme.
Foto: Jlmaral
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada