Polònia vota contra la por

Per primera vegada en la història de la Polònia postcomunista, un primer ministre, el liberal Donald Tusk de PO, ha guanyat uns comicis parlamentaris en dues legislatures consecutives. Alhora, SLD, la suposada esquerra socialdemòcrata, s’ha endut la pitjor carbassa electoral de la seva història. La lectura fàcil seria pensar que a Polònia no s’ha produït sinó un gir cap a la dreta. Tanmateix, com sovint passa, l’escenari és més complex. Una nova agrupació de caràcter personalista i que molts acusen de populista, el Moviment en Suport a Palikot (cognom del milionari líder del partit), ha sabut recollir les aspiracions d’una part de la societat polonesa, farta de les imposicions moralistes de l’actual status quo, configurat per l’Església i per una bona part de l’elit intel·lectual i política del país, de tarannà marcadament catòlic i tradicionalista. Per contra, Palikot i els seus exigeixen un nou estat que actuï i legisli com es fa als països de l’Europa occidental, sense el llast d’una cosmovisió rància de la realitat. I ha trobat el seu 10% de l’electorat, que ha decidit votar sense por a favor de la laïcitat i fer bandera desvergonyida de l’anticlericalisme, sovint invisible o denigrat en l’espai públic polonès. Per la seva banda, SLD es va centrar des del principi de la precampanya a mirar de treure rèdit de l’espantall de la crisi entre les classes més amenaçades, com són els pensionistes, els aturats i els més desvalguts. El seu era un discurs basat en la por a un futur incert, discurs que semblava tret dels arquetips del “comunisme sociològic” de l’antic bloc de l’Est. El partit que ara fa vuit anys governava el país ha arreplegat en aquestes eleccions menys d’un 10% dels vots, els últims refugiats en la desconfiança envers un jovent molt ben format i una majoria social plenament conscient que sense emprenedors no hi ha futur possible.
Aquells que van dipositar el vot per a PO, la majoria dels quals són votants de circumstàncies, van plantar cara a una altra por: les amenaces apocalíptiques, els pànics atàvics, els odis nacionalistes que difonen amb rictus impassible els polítics de la dreta conservadora ultracatòlica de PiS. Un sector majoritari de la població s’ha estimat més tancar la porta als nassos al seu líder, Jaroslaw Kaczynski, un dels coneguts germans bessons, que s’ha caracteritzat per enverinar contínuament l’ambient amb els veïns russos i alemanys. A més, PiS ha contribuït al desastre de la socialdemocràcia, ja que ha sabut fidelitzar un sector de la població rural que podria haver votat SLD per les seves promeses en política social. I és que el catolicisme i el nacionalisme que regnen al camp polonès fan que, ara, aquest sector prefereixi el discurs clarament populista de Kaczynski.
La por a no ser ben vistos, a ser estigmatitzats per l’Església –tant per la jerarquia com per creients practicants, és a dir, pels veïns que molts tenen en poblacions petites–, el temor que s’esvaeixi l’actitud paternalista de l’Estat –tan arrelat en la mentalitat de gent gran que va viure el règim dictatorial–, el pànic ancestral a tornar a ser envaïts per forces d’ocupació d’algun estat veí més poderós... Aquestes pors ja han estat superades per una àmplia majoria de votants, i, a poc a poc, a Polònia els temps estan canviant.