Demà, quan tornaré al vespre de la feina, la feina quotidiana que sovint no ens deixa pensar en qüestions de pes del passat, quan m'asseuré a taula amb la dona, després d'haver dut el fill a dormir perquè somniï en móns sense bombes nuclears ni propaganda totalitària, obriré una ampolla de cava, aquella que no vaig poder obrir per Nadal a causa d'una llarga i dolorosa malaltia, un d'aquells refredats que et tiben tant els músculs del rostre que no pots ni somriure, una d'aquelles malalties que sembla que durin quaranta anys.
El cava serà català, de casa, tot i que també podria ser un bon txacolí basc, ben fresc i resolut, com un obrer sortint de l'església per anar a fer el vermut a la taberna, sense haver de patir per si li foten un tret entre cella i cella; i obriré l'ampolla amb alegria, amb el bon humor que manca als cabrons de la història, als monstres que han fet matar i que, per tant, s'han de netejar cada nit les mans ensangonades tot pregant a déus afins. Beuré, lentament, bridant d'esperit amb el company Jaime, a qui no conec, però amb qui comparteixo el dolor d'Ibèria, tan antic i tan reprimit, segle rere segle; i, sense rencor, abstret, pensaré en l'altre, el dallat sense ferida, i em diré ben fermament: "Que es podreixi!".
Foto: cyclonebill
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada