La bona voluntat

Arran del manifest d’intel·lectuals i persones de la cultura i l’acadèmia de l’Estat espanyol, de seguida se m’han encès uns quants llums d’alerta. Què significa aquest acte? És una mostra de bon-rotllisme il·lustrat? És una confessió pública de federalisme ben entès, una sortida de l’armari de tants i tants que durant anys havien callat en públic les seves posicions davant la realitat plurinacional de l’Estat? Quan algú està contra les cordes i salta amb una proposta que permeti salvar-lo d’una situació en què no vol caure de cap manera no se li pot pressuposar bona voluntat. La bona voluntat sols pot sorgir d’algú que es troba en una situació de pau, d’equilibri, i pretèn mostrar-la amb llibertat, envers algú que pateix una injustícia, que no viu ni la pau ni l’equilibri, que no té llibertat. Altrament, allò que sorgeix és la desesperació, que mai expressa un amor o una afecció, sinó simplement la por, el pànic. I aquesta desesperació ens fa dir paraules boniques en les que no creiem o que no sentim, o que no ens importen de la manera que ens haurien d’importar en la necessària correspondència entre allò dit i la veritat del cor. Alguns hem passat anys, dècades, esperant manifestos com aquest, manifestos que haurien d’haver aparegut en d’altres moments de la nostra història recent. Però no ha estat així. Eren anys en què la catalanitat col·laboracionista, unionista, necessitava l’acte de bona voluntat en moments difícils: els disbarats lingüístics del PP valencià, la invitació a la cultura catalana a la Fira de Frankfurt, el nou Estatut de Catalunya, la sentència del TC que el va esberlar sense remei, la reforma de la Llei de Llengües d’Aragó, etc. Que ara surtin alguns en defensa del federalisme i de l’aportació de la llengua i la cultura catalanes a l’Estat, sense aclarir què volen dir amb això, que diguin frases grandiloqüents i buides, que diguin mitges veritats, que tergiversin la història, que amaguin l’opressió genocida d’anteriors governs espanyols cap a les nacionalistats amb llengua i cultura pròpies, en definitiva, que es vulguin situar en una posició equidistant de tot plegat, equidistant de la dreta espanyolista d’ànims genocides i de l’independentisme català, equiparant-los a la pràctica com a pols indesitjables, és patètic. Però sobretot no és creïble. Que ho entenguin bé: no és creïble. Zapatero i el moviment de l’Espanya plural va ser l’últim intent versemblant de resoldre dialogadament el problema, de mostrar la bona voluntat indispensable per entendre’ns. Tot van ser bones paraules i nul·les accions. Ara els catalans decidiran les accions a emprendre. Imatge: María D. Torres