Nova època

Nova època

dimecres, 28 de març del 2007

Catalunya no menysprea allò que ignora?

Els medis intel·lectuals catalans, inspirats per aires de més enllà dels Pirineus, no s’han cansat de repetir aquella frase famosa d’un mesetari d’adopció, que definia l’actitud castellana de menyspreu envers tot allò que ignora. És clar que aquest pecat resulta perceptible en multitud de col·lectius humans al llarg de la història, i permet la senzilla i íntima identificació entre amor (estimació) i coneixement: No podem estimar si no coneixem allò estimat, el subjecte d’amor ha de conèixer plenament per estimar realment.
Ara bé, la contraposició entre els valors i trets suposadament propis de Castella i els de Catalunya ha fet sorgir la idea prou nítida segons la qual aquesta darrera resulta una terra absorbent, un país-esponja que embeu per regenerar-se en una evolució dins la coherència, en una transformació dins la unitat, en un seguit de contingències dins la necessitat. Com a idea miticoliterària no està gens malament, però caldria reconèixer que a aquestes alçades del temps i de la història, la consumició d’idees resulta vàlida arreu de la Península, i en aquest cas em refereixo als cercles acadèmics i intel·lectuals que llegeixen obres traduïdes i participen de la vida cultural del seu entorn. Perquè, siguem sincers, aquest és el nivell en què s’ha succeït a Catalunya aquesta absorció d’idees de l’exterior, que no ha arribat malauradament al gruix de la població. Igual que a la Castella actual, si voleu.
Si ens referim a la capacitat de no menysprear allò que de moment s’ignora (en general) o (en concret) al coneixement i pràctica d’idiomes estrangers, la majoria de catalans, els que treballen vuit hores en una oficina, en una fàbrica o en un establiment, es mostren decididament peninsulars. I en aquest sentit, ens assemblem moltíssim a d’altres penínsules de la riba nord mediterrània (itàlica i balcànica). Se’ns en fot massa coses i ens mirem massa el melic, els peninsulars. No dic que d’aquest mal no n’hagin de morir també d’altres territoris pertanyents del tot al cos continental. Però la manca de vacunes contra la ignorància d’altres llengües i cultures europees a casa nostra comença a ser molt preocupant. Deixem de viure de pseudomites i bastim-ne realitats per a tots i totes.

dimecres, 7 de març del 2007

La política identitària del Partit Popular

Durant la discussió sobre l’Estatut de 2006, els líders del PP tant de l’Estat espanyol com de Catalunya no van parar d’acusar els defensors de la reforma estatutària de plantejar problemes que no interessaven la ciutadania i d’omplir-nos el cap amb palla identitària quan els problemes “reals” de la gent són uns altres. Una falsedat com una casa, ja que si avui en dia tenim problemes amb RENFE i amb el transport en general, que sí que afecten i preocupen a centenars de milers de ciutadans, ha estat per una manca d’eines que possiblement l’Estatut resoldrà.
Doncs molt bé, a hores d’ara ens hem passat un bon parell de setmanes amb el gran problema identitari del PP, que es diu ETA, una ETA moribunda, desorientada i esquerdada. Sense discurs, sense projecte definit ni d’Estat ni de societat, sols amb l’interès creixent de crear confusió i odi entre els espanyols, el PP està convertint-se en el màxim difusor de problemes identitaris que no preocupen o no haurien de preocupar a tanta gent. Aquest és el seu gran èxit (fàcil si contemplem el seu entorn mediàtic): Vendre veritable porqueria identitària com si fossin els grans problemes de la societat de l’Estat espanyol. Perdonin, penso que les coses van per un altre cantó: Els preus dels habitatges, els conflictes de l’aigua, les deslocalitzacions, els reptes educatius... Durant tota la legislatura el PP s’ha dedicat a parlar-nos de les seves grans obsessions ideològiques: religió, sexualitat i nacionalisme centralista.
En aquest sentit, penso que l’estratègia del PSOE hauria de girar radicalment, per començar a plantejar les coses pel seu nom: “Senyors meus del PP, us dediqueu a fer política identitària que en realitat no preocupa”. Deixeu que s’esgargamellin cridant consignes sobre Espanya i comencem a parlar seriosament de temes com el fre a l’especulació immobiliària i l’ajustament de preus de l’habitatge, el desenvolupament industrial i la recerca especialitzada de qualitat, la cultura i l’aprofitament racional de l’aigua, les possibilitats d’integració dels immigrants, la reforma universitària i la introducció de noves metodologies, llengües i matèries a l’escola, etc... Deixem que es perdin amb la seva identitat sacrosanta espanyolíssima, catolicíssima, reaccionària com sempre. Deixem-los naufragar i marquem l’agenda en un altre sentit. El gran error socialista va ser participar en la imposició de pseudoproblemes davant de les grans preocupacions dels ciutadans, malgrat les importants reformes que certament s’han dut a terme en aquests darrers anys, tant en àmbits autonòmics com des del govern central. Viure en terres espanyoles pot resultar un plaer, però hi ha aspectes que o bé es milloren o bé acabarem tots a la cua d’Europa.

diumenge, 4 de març del 2007

A l'Eloi Castelló

Semblava que ens havies de portar
tants mots secrets, desconeguts, llunyans,
en cada línia...
Però la urgència liquidadora,
tan traïdora dama injusta, peca
en cada vers,
com els que tu, imprescindiblement,
vas esbossar, també. Caldrà avortar
la nit no nada,
per contemplar un altre cop el sol sobre
el Danubi. N’has deixat entreoberta
la porta gran.
I el vent hi bufa fort si es creua a peu
el pont sever de les cadenes. Breu,
sense destí.