Nova època

Nova època

dilluns, 19 de maig del 2014

Els seus i els nostres

Quan Pere Navarro va ser empentat per una perillosa senyora gran que li tenia mania per algun motiu que reduir-se a una bandera bruta, és a dir, a l’asèpsia ideològica del líder socialista, o quan fa uns dies un local de UPyD de Barcelona va rebre alguna pedrada que va suposar despeses econòmiques a aquest partit novell, totes dues notícies van rebre l’atenció en forma de titulars de diaris com El Mundo o el País, que serien el més “centre-esquerra” popular en format paper que té l’Estat espanyol avui en dia. Ara bé, quan a qui li toca el rebre és a un grup de joves (alguns menors) que assistien a la Trobada d’Escoles en català al País Valencià, i la violència és tan poderosa que n’envia algun a l’hospital amb ferides de consideració, o quan una fantàstica enquesta posa sobra la taula l’esfereïdora dada que la meitat dels valencians viu d’esquena a la ciència i la raó, malgrat tenir ben a la vora el Palau de les Arts i les Ciències, ja que estan convençuts que el català i el valencià són dues “llengües” diferents, aquestes noticietes no passen de la secció regional i són ensordides per moltes altres. Està molt clar, doncs, que ells, els grans mitjans espanyols que encara voldrien ser creïbles, ja han decidit: ja han decidit qui són “els seus” i qui són “els nostres”. De fet, ja ho havien decidit fa molts anys, però vam viure en l’esperança que canviarien, que la modernitat, l’obertura a Europa i la sensibilització multicultural els canviarien. Que canviarien maneres de fer i l’atenció envers la cultura, la ciència i el coneixement dels “altres” que habitaven la Península ibèrica. No. Ens equivocàvem. La frontera està ben fixada i és intocable: ells i nosaltres. Està clar que no es poden incloure al sac dels “nostres” els eixelebrats immadurs que trenquen aparadors de seus polítiques o les senyores grans que empenyen exalcaldes, ja que, a banda de ser emprats a hores d’ara per qualsevol dels altaveus de la Gran Espanya a fi de minar la credibilitat del poble català, no formen part de la nostra forma de fer. Els nostres serem un que és divers en la seva riquesa plural, sempre tendent a puntualitzar i matisar, mentre que ells seran diversos en el sentit de la famosa cita de Pla, que equiparava la ideologia nacionalista dels espanyols, siguin d’esquerres o de dretes. S’adonen que les tècniques de silenciament i d’atenuació dels atacs a la llengua i les persones als Països Catalans ja no funciones com als anys 80 i 90? Que l’independentisme ja no és una cosa minoritària que s’identifica amb pillats i friquis? Que una part destacable de la dreta catalana està apostant per un profund canvi institucional i col·labora en la creació d’un estat d’opinió favorable al procés? Que podem comparar perquè sabem, és a dir, que coneixem el seu punt de vista i alhora tenim arguments sòlids sobre la nostre posició, mentre que els seus solament viuen alimentats de la manipulació informativa centralista? S’adonen que ja no hi ha marxa enrere perquè han anat massa enllà en les seves barbaritats?