Nova època

Nova època

dimecres, 30 de novembre del 2005

Per a un acte polipoètic en asturlleonès

Tot llegint la revista El Temps 1118, m’ha sorprès una entrevista a Adolfo Rincón de Arellano, un dels més destacats alts càrrecs del franquisme al País Valencià, un ancià que encara és viu i recorda aspectes clau del seu passat com a polític en un règim autoritari. Donar veu al feixisme, a més fent-ho de la forma més normalitzada del món, ja és un tema de debat profundament complex i ho podem deixar per un altre dia. La qüestió és que aquest personatge, un veritable fòssil, evocava que el franquisme va tenir com a virtut la capacitat d’aglutinar molts sectors de la dreta davant els avenços socials de la República. La cosa és ultrasabuda, certament: “Hi havia capitalistes, tradicionalistes, conservadors, cedistes”, afirma. És a dir, es tractava d’una dreta presumptament moderada o no autoritària que va acollir amb els braços oberts una forma d’absolutisme feixista, destructiu, venjatiu fins al final, amb l’únic objectiu de mantenir un estatus i un poder que no volien cedir en res. Les coses no han canviat tant, doncs. Penso que els demòcrates i molta població a Espanya no han acabat d’entendre que el PP és un hereu més d’aquesta inclinació a l’agrupament rapaç, on s’uneixen les ovelletes del capitalisme liberal i els conservadors de posat digne amb l’escòria feixista i els immobilistes de l’estultícia. Què ha canviat? Primerament, que l’esquerra ha madurat moltíssim, que les condicions socials no es poden comparar, que l’educació ha arribat a cotes molt més elevades, és clar, i sembla impossible en l’horitzó un enfrontament armat entre les parts. Segonament, que ara ja no tenen ni maçons, ni jueus ni comunistes a qui recriminar contubernis internacionals, sinó solament els “separatistes” de tota la vida, que en general, igual que aleshores, són les mateixes persones que defensen la seva identitat des de posicions tan diverses com el regionalisme catòlic de dretes o l’independentisme en el marc de la UE. A propòsit, quan veig alguns empresaris del cava, no sé per quin motiu, però se’m creua en la mirada el rostre magnificent d’un tal Cambó. Qui paga mana, però qui no sap on té el negoci, s’hi pica els dits, no sols la llengua. L’enemic no ha canviat gaire. Fins i tot en l’Església catalana tenim algun Vidal i Barraquer i algun Pla i Deniel mig camuflat. Té una obsessió identitària malaltissa i odia allò que li és diferent. És tan trist que no puguin gaudir d’un CD-ROM de gastronomia en basc, d’un acte polipoètic en asturlleonès, d’una cançó pop en gallec o d’un joc per a ordinador en català. Són aquests aspectes de la vida quotidiana, detalls que construeixen la nostra realitat, allò que aquests senyors troben intractable, inassumible, insensat. Lluitem-hi, i ja està.

dilluns, 28 de novembre del 2005

Una novel·la imparable

Després d’haver llegit la novel·la de Sebastià Alzamora La pell i la princesa, domina un regust ambigu, vacil·lant, desagradable fins a un cert punt i engrescador de manera força moderada. Per una part resulta un llibre que presenta una catifa narrativa realment suggerent i atractiva, per on ens podem deixar caure i tastar els fruits que hi pengen abundosament, enllaçats com en un jardí màgic. Per l’altra, la sensació resulta desoladora, ja que el conjunt del text no arriba a convèncer de la seva coherència, i tampoc ens satisfà amb una incoherència intrínseca que perfili una dialèctica enriquidora. Apareixen una sèrie d’escenes eròtiques que si bé són provocatives i sorprenents, no sabem ben bé què hi fan i què hi deixen de fer. Es barregen estils i plantejaments estètics, en un collage conflictiu. Tampoc se sap si alguns apartats resulten paròdics o no, i potser s’hi cau sense voler, ja que si tractéssim com a tals aquells que ho semblen, ens quedaríem amb una obra excessivament paròdica i amb poc pes. Ara bé, cal destacar la idea inicial, la pell dels llibres com a pell humana, la literatura i l’existència, que diposa d’un seguit de vinculacions embastades amb d’altres motius. No és una idea ben aprofitada, tanmateix. La seva riquesa i complexitat s’ofega en la confusió de la resta del llibre. El resultat final de la lectura de l’obra es podria representar, doncs, com un conjunt interessant amb esquerdes, que un treball més global i més aplicat per part de l’autor hauria pogut millorar i engendrar una molt bona novel·la.
I d’aquesta manera arribem a una reflexió més àmplia sobre el paper de la prosa novel·lística en aquest grup que s’anomenen “Els imparables”. Si bé s’han destacat literàriament com a autors de poesia, i d’això n’han deixat constància en alguna antologia, la seva gran fita és la novel·la, la creació d’una novel·lística de qualitat, curulla d’idees i d’interpretacions intertextuals amb el món de la cultura universal, tot plegat exportable al més alt nivell. En aquesta croada volen deixar enrere el record suposadament deplorable de la generació de prosistes que els precedien, poc ambiciosos i fallits per la seva mediocritat. Bé, la qüestió és: Que significa “literatura de qualitat”? Sigui com sigui, aquest tipus de literatura no es fa solament aprofitant una intertextualitat intel·ligent, ni amb idees filosòfiques brillants que vagin indicant al lector un possible camí interpretatiu. L’últim evangeli d’Hèctor Bofill en seria l’exemple més notori, un llibre que cau de les mans des del principi fins al final. Un nyap narratiu, si volem ser més concrets. Cal un treball de coherència i de fluïdesa que manca en moltes obres. Tot i que no podem col·locar en un mateix nivell la darrera novel·la esmentada i La pell i la princesa, aquesta no s’escapa d’alguna de les mancances anteriors. En efecte, caldria fixar-se menys en la palla en l’ull aliè i molt més, ja que fa força nosa, en la palla de l’ull que mira i explica, si fem cas de Genette. La realitat de l’obra deixada per autors més madurs posa el llistó molt alt, amb noms de categoria el menysteniment dels quals no fa cap bé ni a l’obra dels autors més joves ni a la literatura catalana en general.

diumenge, 27 de novembre del 2005

La victòria dels altres

Sovint s’afirma que dins el PP existeixen dos sectors diferenciats: Una branca de liberals centristes amb voluntat de diàleg i tarannà demòcrata, i una altra branca de dreta conservadora que voreja els extrems de l’antidemocràcia i la intolerància més malvolent. Fins i tot vaig sentir aquesta mateixa explicació en boca d’en Pep Bargalló en una entrevista recent a TV3. On són, tanmateix, aquests senyors que es diuen liberals i demòcrates? Si no alcen la veu, si no reclamen un model de relacions diferent amb la resta (dic amb “tota la resta”) de formacions polítiques, volen que continuem pensant que existeixen? Quin absurd! En política no funciona així, la cosa. Encara que ara mateix portin a terme un debat intern sobre la seva comunicació exterior basada en la mentida i la perversió de significats, aquesta comunicació exterior està fent un mal irreparable a la mateixa possibilitat futura de diàleg, ja que trenca la convivència social en dos blocs.
El PP d’avui és una formació amb un discurs d’extrema dreta: La seva demagògia encabeix tota la resta, partits democràtics barrejats amb grups terroristes, qualsevol que no estigui amb ells amb qualsevol que no estigui amb ells, i els etiqueta com a enemics, per als quals qualsevol difamació és vàlida. Si no reconeixem en aquest discurs la gènesi dels poders feixistes a l’Europa occidental és que som ben cecs. Abans sentia una mica d’angúnia quan algú parlava del PP com un partit de feixistes, ja que considerava que resultava exagerat o fora de lloc, o que denigrava un bon nombre dels seus membres. Ara puc dir amb tota la calma, la serenor i la responsabilitat que el PP és un partit on han vençut els feixistes, l’extrema dreta.

dimecres, 23 de novembre del 2005

Els perills d'una política irresponsable

Som en un encreuament. A l’Estat espanyol les forces polítiques s’han posicionat clarament. Qui no ho vulgui veure que no ho vegi. Però està clar que el Partit Popular s’ha autodeclarat enemic de l’avenç de Catalunya en molts àmbits. Segons els seus mateixos postulats, es tracta d’un partit de centredreta. En aquest sentit, haurien d’estar atents a tot el seu electorat, és a dir, no sols a les moltes persones de l’Espanya profunda i no tan profunda que es deixen enlluernar per les retòriques nacionalistes, sinó a l’empresariat. Aquest sector, tant el de les multinacionals com el de les anomenades pimes, és molt sensible a certes situacions. Un context de crispació per un debat ideològic que de fet no té massa implicacions reals en el creixement econòmic de les empreses que facin bé la seva feina, una crispació d’aquesta mena, penso, no beneficia gens el mercat. Ja han sortit dades a la llum pública sobre el circuit comercial en què participen les empreses catalanes, i és sabut que un boicot als seus productes perjudica a força productors i empreses de la resta d’Espanya. El més important: Els afectats ho saben. Amb la pressió creixent de competitivitat que existeix, i no cal sinó esmentar el nom de la Xina, no s’hi val a badar. Gens. El PP s’ha caracteritzat per la seva política d’agressivitat nacionalista. Una de les proves més doloroses del cas es troba a l’inici de la guerra d’Iraq. Posar en perill la seguretat d’un país en desenvolupament socioeconòmic estable, amb perspectives de futur, convidar als inversors a posar una creu vermella al propi país, posar un cartell: “Compte, provoquem els grups terroristes internacionals” a la porta de casa, tot això sols ho fa un partit irresponsable, poc avesat a apreciar el valor del creixement econòmic com a font de riquesa per a tots els ciutadans. Intentar posar remei a una situació d’atzucac econòmic per unes deficiències legals i polítiques, com és el cas de la Catalunya actual, ho fan els governs responsables. Aquesta és l’elecció, ciutadans, i aquesta és la crida als empresaris (als empresaris de tot l’Estat) que caldria fer: Responsabilitat, seguretat i desenvolupament.

diumenge, 20 de novembre del 2005

Caminem a reculons?

Després d’una llarga pausa, mesos d’estiu i d’una tardor crepuscular i bella, tornem a l’atac. I ho podem fer enllaçant directament amb l’escrit anterior. En efecte, les setmanes transcorregudes han deixat l’escenari i els actors amb posicions més definides, més adients al seu perfil, fins i tot. Aquell alcalde de Varsòvia que abans prohibia manifestacions ara és el cap d’estat de tot Polònia. El signe dels temps. I l’Església espanyola torna a sortir al carrer amb un plany que ens evoca tots aquells cursos malaguanyats en què l’esquerra ha temut rebre carabasses. I tant tem que acaba per trobar-se amb els inductors de l’atac a la llibertat.
Les eleccions a Polònia que han donat el triomf a la dreta reaccionària no són pas un desencontre del destí, ni una manipulació de les oligarquies, ni un complot dels poders fàctics, ni tan sols l’efecte d’una crispació provocada per interessos ocults o sectaris. Res de tot plegat: Al meu parer, el resultat no pot ser més just si atenem la mentalitat de la majoria de ciutadans amb dret de vot a Polònia, i la posició política hegemònica que se’n deriva. Si la dreta (ultra)catòlica i de tarannà autoritari ha vençut, si un parell de partits nacional-populistes han tret uns percentatges gens menyspreables, si els liberals d’un centredreta desorientat s’han quedat a les portes de la festa sense tastar-ne el vi (tant a les presidencials com a les parlamentàries), això no és sinó un reflex fidel de la Polònia d’avui, palplantada entre l’ambició d’un futur econòmicament millor en el marc de la Unió Europea i la por a què li siguin arrebassades aquelles tradicions i les singularitats culturals que l’han definit en aquests darrers segles.
L’anterior partit en el govern, format per excomunistes i persones amb vocació socialdemòcrata, va aconseguir arreplegar els vots de la població atemorida per la velocitat dels canvis, però també (i sobretot) la nefasta gestió del govern dretà anterior, inestable i poc cohesionat. Tanmateix, el sector polític abans en el poder, una esquerra poc madura i poc esquerrana en molts sentits, encara que podia saber-se hereva d’un mentalitat de por i de preocupació pel benestar irresponsable del ciutadà, sabia igualment que no representava el catolicisme que impregna la societat polonesa actualment. La mort del Papa va significar per a ells l’epifania de la derrota, els centenars de milers de polonesos envaint carrers i places, cridant en silenci que aquell govern no hi feia res allí, que la Polònia de la llibertat democràtica venia del catolicisme del sindicat Solidaritat i de l’americanisme antisoviètic, els dos pals de paller del combat de Wojtyła, de la glòria de Joan Pau II.
Pel que fa a l’educació, és tan ridícul veure la manifestació d’uns senyors i senyores, envoltats de monges i liderats pels carrinclons pijos del PP i els bisbes més ultramuntans, uns senyors i senyores exigint que una assignatura donada per professors escollits directament pels bisbats, fets fora pel bisbat si s’han divorciat o no combreguen en tot allò doctrinat per l’Església, que exigeixin, dic, que una assignatura així tingui els mateixos mèrits acadèmics que la resta, impartides per funcionaris i interins de concurs públic sotmesos a la civilitat ètica de les lleis democràtiques... És tan ridícul que provoca un respecte, el respecte que dóna peu a un rebuig sense retorn. Moltes vegades ens omplim la boca amb això del diàleg i de la tolerància. Tanmateix, crec que hi ha un grup important de persones que no han entès que Franco és mort, que som a la Unió Europea, que Catalunya és una nació, que Espanya ja no es tanca a casa per Setmana Santa... Val la pena conviure-hi? Hem d’esdevenir màrtirs d’una religió, la laica, que no té essència de martirologia com d’altres? Déu, què hem fet per merèixer això?
El més problemàtic de tot plegat, a efectes pràctics, és que no podem discutir i debatre amb normalitat institucional els defectes i errors que pot contenir aquesta llei, ja que es pot acabar convertint en símbol, i aleshores estar-hi en contra en algun punt important pot significar participar amb l’escamot enemic en allò del acoso y derribo. Una llàstima pedagògica, certament.