Després d’una llarga pausa, mesos d’estiu i d’una tardor crepuscular i bella, tornem a l’atac. I ho podem fer enllaçant directament amb l’escrit anterior. En efecte, les setmanes transcorregudes han deixat l’escenari i els actors amb posicions més definides, més adients al seu perfil, fins i tot. Aquell alcalde de Varsòvia que abans prohibia manifestacions ara és el cap d’estat de tot Polònia. El signe dels temps. I l’Església espanyola torna a sortir al carrer amb un plany que ens evoca tots aquells cursos malaguanyats en què l’esquerra ha temut rebre carabasses. I tant tem que acaba per trobar-se amb els inductors de l’atac a la llibertat.
Les eleccions a Polònia que han donat el triomf a la dreta reaccionària no són pas un desencontre del destí, ni una manipulació de les oligarquies, ni un complot dels poders fàctics, ni tan sols l’efecte d’una crispació provocada per interessos ocults o sectaris. Res de tot plegat: Al meu parer, el resultat no pot ser més just si atenem la mentalitat de la majoria de ciutadans amb dret de vot a Polònia, i la posició política hegemònica que se’n deriva. Si la dreta (ultra)catòlica i de tarannà autoritari ha vençut, si un parell de partits nacional-populistes han tret uns percentatges gens menyspreables, si els liberals d’un centredreta desorientat s’han quedat a les portes de la festa sense tastar-ne el vi (tant a les presidencials com a les parlamentàries), això no és sinó un reflex fidel de la Polònia d’avui, palplantada entre l’ambició d’un futur econòmicament millor en el marc de la Unió Europea i la por a què li siguin arrebassades aquelles tradicions i les singularitats culturals que l’han definit en aquests darrers segles.
L’anterior partit en el govern, format per excomunistes i persones amb vocació socialdemòcrata, va aconseguir arreplegar els vots de la població atemorida per la velocitat dels canvis, però també (i sobretot) la nefasta gestió del govern dretà anterior, inestable i poc cohesionat. Tanmateix, el sector polític abans en el poder, una esquerra poc madura i poc esquerrana en molts sentits, encara que podia saber-se hereva d’un mentalitat de por i de preocupació pel benestar irresponsable del ciutadà, sabia igualment que no representava el catolicisme que impregna la societat polonesa actualment. La mort del Papa va significar per a ells l’epifania de la derrota, els centenars de milers de polonesos envaint carrers i places, cridant en silenci que aquell govern no hi feia res allí, que la Polònia de la llibertat democràtica venia del catolicisme del sindicat Solidaritat i de l’americanisme antisoviètic, els dos pals de paller del combat de Wojtyła, de la glòria de Joan Pau II.
Pel que fa a l’educació, és tan ridícul veure la manifestació d’uns senyors i senyores, envoltats de monges i liderats pels carrinclons pijos del PP i els bisbes més ultramuntans, uns senyors i senyores exigint que una assignatura donada per professors escollits directament pels bisbats, fets fora pel bisbat si s’han divorciat o no combreguen en tot allò doctrinat per l’Església, que exigeixin, dic, que una assignatura així tingui els mateixos mèrits acadèmics que la resta, impartides per funcionaris i interins de concurs públic sotmesos a la civilitat ètica de les lleis democràtiques... És tan ridícul que provoca un respecte, el respecte que dóna peu a un rebuig sense retorn. Moltes vegades ens omplim la boca amb això del diàleg i de la tolerància. Tanmateix, crec que hi ha un grup important de persones que no han entès que Franco és mort, que som a la Unió Europea, que Catalunya és una nació, que Espanya ja no es tanca a casa per Setmana Santa... Val la pena conviure-hi? Hem d’esdevenir màrtirs d’una religió, la laica, que no té essència de martirologia com d’altres? Déu, què hem fet per merèixer això?
El més problemàtic de tot plegat, a efectes pràctics, és que no podem discutir i debatre amb normalitat institucional els defectes i errors que pot contenir aquesta llei, ja que es pot acabar convertint en símbol, i aleshores estar-hi en contra en algun punt important pot significar participar amb l’escamot enemic en allò del acoso y derribo. Una llàstima pedagògica, certament.
Les eleccions a Polònia que han donat el triomf a la dreta reaccionària no són pas un desencontre del destí, ni una manipulació de les oligarquies, ni un complot dels poders fàctics, ni tan sols l’efecte d’una crispació provocada per interessos ocults o sectaris. Res de tot plegat: Al meu parer, el resultat no pot ser més just si atenem la mentalitat de la majoria de ciutadans amb dret de vot a Polònia, i la posició política hegemònica que se’n deriva. Si la dreta (ultra)catòlica i de tarannà autoritari ha vençut, si un parell de partits nacional-populistes han tret uns percentatges gens menyspreables, si els liberals d’un centredreta desorientat s’han quedat a les portes de la festa sense tastar-ne el vi (tant a les presidencials com a les parlamentàries), això no és sinó un reflex fidel de la Polònia d’avui, palplantada entre l’ambició d’un futur econòmicament millor en el marc de la Unió Europea i la por a què li siguin arrebassades aquelles tradicions i les singularitats culturals que l’han definit en aquests darrers segles.
L’anterior partit en el govern, format per excomunistes i persones amb vocació socialdemòcrata, va aconseguir arreplegar els vots de la població atemorida per la velocitat dels canvis, però també (i sobretot) la nefasta gestió del govern dretà anterior, inestable i poc cohesionat. Tanmateix, el sector polític abans en el poder, una esquerra poc madura i poc esquerrana en molts sentits, encara que podia saber-se hereva d’un mentalitat de por i de preocupació pel benestar irresponsable del ciutadà, sabia igualment que no representava el catolicisme que impregna la societat polonesa actualment. La mort del Papa va significar per a ells l’epifania de la derrota, els centenars de milers de polonesos envaint carrers i places, cridant en silenci que aquell govern no hi feia res allí, que la Polònia de la llibertat democràtica venia del catolicisme del sindicat Solidaritat i de l’americanisme antisoviètic, els dos pals de paller del combat de Wojtyła, de la glòria de Joan Pau II.
Pel que fa a l’educació, és tan ridícul veure la manifestació d’uns senyors i senyores, envoltats de monges i liderats pels carrinclons pijos del PP i els bisbes més ultramuntans, uns senyors i senyores exigint que una assignatura donada per professors escollits directament pels bisbats, fets fora pel bisbat si s’han divorciat o no combreguen en tot allò doctrinat per l’Església, que exigeixin, dic, que una assignatura així tingui els mateixos mèrits acadèmics que la resta, impartides per funcionaris i interins de concurs públic sotmesos a la civilitat ètica de les lleis democràtiques... És tan ridícul que provoca un respecte, el respecte que dóna peu a un rebuig sense retorn. Moltes vegades ens omplim la boca amb això del diàleg i de la tolerància. Tanmateix, crec que hi ha un grup important de persones que no han entès que Franco és mort, que som a la Unió Europea, que Catalunya és una nació, que Espanya ja no es tanca a casa per Setmana Santa... Val la pena conviure-hi? Hem d’esdevenir màrtirs d’una religió, la laica, que no té essència de martirologia com d’altres? Déu, què hem fet per merèixer això?
El més problemàtic de tot plegat, a efectes pràctics, és que no podem discutir i debatre amb normalitat institucional els defectes i errors que pot contenir aquesta llei, ja que es pot acabar convertint en símbol, i aleshores estar-hi en contra en algun punt important pot significar participar amb l’escamot enemic en allò del acoso y derribo. Una llàstima pedagògica, certament.
1 comentari:
You are simply the best!
Publica un comentari a l'entrada