La victòria dels altres

Sovint s’afirma que dins el PP existeixen dos sectors diferenciats: Una branca de liberals centristes amb voluntat de diàleg i tarannà demòcrata, i una altra branca de dreta conservadora que voreja els extrems de l’antidemocràcia i la intolerància més malvolent. Fins i tot vaig sentir aquesta mateixa explicació en boca d’en Pep Bargalló en una entrevista recent a TV3. On són, tanmateix, aquests senyors que es diuen liberals i demòcrates? Si no alcen la veu, si no reclamen un model de relacions diferent amb la resta (dic amb “tota la resta”) de formacions polítiques, volen que continuem pensant que existeixen? Quin absurd! En política no funciona així, la cosa. Encara que ara mateix portin a terme un debat intern sobre la seva comunicació exterior basada en la mentida i la perversió de significats, aquesta comunicació exterior està fent un mal irreparable a la mateixa possibilitat futura de diàleg, ja que trenca la convivència social en dos blocs.
El PP d’avui és una formació amb un discurs d’extrema dreta: La seva demagògia encabeix tota la resta, partits democràtics barrejats amb grups terroristes, qualsevol que no estigui amb ells amb qualsevol que no estigui amb ells, i els etiqueta com a enemics, per als quals qualsevol difamació és vàlida. Si no reconeixem en aquest discurs la gènesi dels poders feixistes a l’Europa occidental és que som ben cecs. Abans sentia una mica d’angúnia quan algú parlava del PP com un partit de feixistes, ja que considerava que resultava exagerat o fora de lloc, o que denigrava un bon nombre dels seus membres. Ara puc dir amb tota la calma, la serenor i la responsabilitat que el PP és un partit on han vençut els feixistes, l’extrema dreta.