Una novel·la imparable

Després d’haver llegit la novel·la de Sebastià Alzamora La pell i la princesa, domina un regust ambigu, vacil·lant, desagradable fins a un cert punt i engrescador de manera força moderada. Per una part resulta un llibre que presenta una catifa narrativa realment suggerent i atractiva, per on ens podem deixar caure i tastar els fruits que hi pengen abundosament, enllaçats com en un jardí màgic. Per l’altra, la sensació resulta desoladora, ja que el conjunt del text no arriba a convèncer de la seva coherència, i tampoc ens satisfà amb una incoherència intrínseca que perfili una dialèctica enriquidora. Apareixen una sèrie d’escenes eròtiques que si bé són provocatives i sorprenents, no sabem ben bé què hi fan i què hi deixen de fer. Es barregen estils i plantejaments estètics, en un collage conflictiu. Tampoc se sap si alguns apartats resulten paròdics o no, i potser s’hi cau sense voler, ja que si tractéssim com a tals aquells que ho semblen, ens quedaríem amb una obra excessivament paròdica i amb poc pes. Ara bé, cal destacar la idea inicial, la pell dels llibres com a pell humana, la literatura i l’existència, que diposa d’un seguit de vinculacions embastades amb d’altres motius. No és una idea ben aprofitada, tanmateix. La seva riquesa i complexitat s’ofega en la confusió de la resta del llibre. El resultat final de la lectura de l’obra es podria representar, doncs, com un conjunt interessant amb esquerdes, que un treball més global i més aplicat per part de l’autor hauria pogut millorar i engendrar una molt bona novel·la.
I d’aquesta manera arribem a una reflexió més àmplia sobre el paper de la prosa novel·lística en aquest grup que s’anomenen “Els imparables”. Si bé s’han destacat literàriament com a autors de poesia, i d’això n’han deixat constància en alguna antologia, la seva gran fita és la novel·la, la creació d’una novel·lística de qualitat, curulla d’idees i d’interpretacions intertextuals amb el món de la cultura universal, tot plegat exportable al més alt nivell. En aquesta croada volen deixar enrere el record suposadament deplorable de la generació de prosistes que els precedien, poc ambiciosos i fallits per la seva mediocritat. Bé, la qüestió és: Que significa “literatura de qualitat”? Sigui com sigui, aquest tipus de literatura no es fa solament aprofitant una intertextualitat intel·ligent, ni amb idees filosòfiques brillants que vagin indicant al lector un possible camí interpretatiu. L’últim evangeli d’Hèctor Bofill en seria l’exemple més notori, un llibre que cau de les mans des del principi fins al final. Un nyap narratiu, si volem ser més concrets. Cal un treball de coherència i de fluïdesa que manca en moltes obres. Tot i que no podem col·locar en un mateix nivell la darrera novel·la esmentada i La pell i la princesa, aquesta no s’escapa d’alguna de les mancances anteriors. En efecte, caldria fixar-se menys en la palla en l’ull aliè i molt més, ja que fa força nosa, en la palla de l’ull que mira i explica, si fem cas de Genette. La realitat de l’obra deixada per autors més madurs posa el llistó molt alt, amb noms de categoria el menysteniment dels quals no fa cap bé ni a l’obra dels autors més joves ni a la literatura catalana en general.