Nova època

Nova època

dimecres, 25 de febrer del 2009

Un filòsof sense llum

En la iconografia del filòsof grec Diògenes, una de les imatges més recurrents i llegendàries el representa amb un llum a la recerca d’un home (possiblement no una dona, sexismes d’època), un home que havia de ser honest. Diògenes també és reconegut com el primer que va renunciar a la categoria de ciutadà per abraçar un títol més enllà de tribus, ètnies, pobles o nacions: ell es va nomenar “cosmopolita”. Aquest intent de situar-se fora de les categories d’un context sociopolític determinat era un acte de valentia apassionada, i realment feia de Diògenes un dels primers pensadors que a través del llenguatge i les actuacions manifestava un rebuig clar a matrius de pensament que, com s’ha estudiat prou bé des de Foucault, conformen paradigmes de poder de gran potència estructuradora.
Després de l’atac desesperat d’un ciutadà de la nació basca a un bar de l’esquerra abertzale en revenja per les destrosses d'ETA a la seva vivenda, el pseudofilòsof Fernando Savater ha declarat el següent: "Esto revela que hay gente que simplemente no dice 'me han roto la casa, qué le vamos a hacer', sino que demuestra su hartazgo. Esto revela una situación". Curiosament, aquesta argumentació és idèntica a la dels nacionalistes bascos que defensen la validesa de l’ús de la lluita armada: el fet que una part del món abertzale (encara que sigui mínima, anecdòtica quantitativament) opti per accions terroristes permet la visualització d’un problema molt més profund (la dominació estrangera del poble basc). És a dir, trobar cotxes cremats la matinada següent a una sessió de kale borroka revela “una situació”. Exactament. Per tot plegat, Savater no es planteja veritablement situar-se fora dels paradigmes del nacionalisme primari per esdevenir un cosmopolita, sinó que es troba empresonat pels seus propis fantasmes del nacionalisme espanyol. A Savater li sobren ulleres de colors, i li manca el llum de la recerca honesta.

dilluns, 12 de gener del 2009

Les autoritats

El concepte d’autoritat està patint una reformulació que pot trascendir el marc natural de l’acadèmia per arribar a transformar la visió i l’actuació de la població al voltant de les idees de deure i de jerarquia. O la inversa, és clar. Ben poc ens fixem en la capacitat performativa d’aquests elements cognitius quan es troben en procés de modificació, quan val la pena arriscar-se a ficar-hi el nas per orientar-se sobre el camí que seguirà la cosa. L’autoritat es refermarà, però esdevenint quelcom que mai no va ser i ocupant un (in)determinat rang social en relació amb la liquiditat en què sembla que surem tots plegats. En tot cas, necessitem que l’autoritat se situï de tal manera que alguna de les seves virtuts passades ens faci el favor de trencar amb l’espiral de desconcert que anul·la a tants com a individus en societat.

divendres, 9 de gener del 2009

Les vaques sagrades de la Realpolitik

Experts en seguretat de diversos ambits han assenyalat que l’estat d’Israel va finançar l’organització Hamàs (abans que aquesta es dediqués obertament al terrorisme) per tal de debilitar la potència unitària del moviment laic liderat per Arafat. Encegada davant la naturalesa fonamentalista dels militants d’aquesta organització, Israel haria creat el seu propi monstre. L’analogia amb la política d’ingerència internacional dels Estats Units al món àrab resulta més que evident: L’Afganistan i l’Iraq van ser els bressols de posteriors criminals alcorànics, amamantats pels enormes pits venosos de la pàtria de la Monroe. Així, doncs, sembla que la Yihad ha comptat des de fa dècades amb el generós finançament dels seus principals enemics. La conclusió cau pel seu propi pes: Els responsables de les polítiques d’intel·ligència d’Estats Units i d’Israel s’han caracteritzat per la seva manca d’intel·ligència, a no ser que seguissin uns dictats divins que a la resta dels humans ens són inescrutables. Les branques voyeuristes d’aquestes polítiques, la CIA i el Mossad, ja fa anys que van perdrer les aurèoles d’immaculada eficàcia. I tot plegat demostra que la Realpolitik que ignora o subestima el component psicològic de l’odi i el fonamentalisme religiós (un matrimoni ben avingut) condueix al desastre. Al mateix temps, és curiós que sigui en aquests mateixos estats (EEUU i Israel) on es promogui des de diversos canals públics el fonamentalisme religiós oposat, respectivament el creacionisme i les seves barbaritats, i les escoles talmúdiques, (yeshivot) en què la canalla es forma tot pendulant davant de pàgines plenes de mites incombustibles. L’odi genera odi, un odi que lliga tant que fins i tot lliga contraris, i és que la religió genera religió.

dimarts, 6 de gener del 2009

Cap al Mar Mort

Avui, els Reis Mags han dut un paquet bomba a terres palestines. Més de dos milers d'anys després de la seva primera arribada, sembla que cada cop n'estan més farts dels éssers humans que habiten les antigues terres d’aquell anunciat Messies que ells van anar a adorar. En lloc de presents en substàncies perfumades, ara sols duen un material incert que serveix per avivar terroríficament les flames de l'odi. I tot, tot, tot, prové del fonamentalisme religiós, tant jueu com àrab o cristià: Les terres, les ciutats, tot fa pudor de text sagrat que cap dels macabres actors del conflicte està disposat a cremar en nom de la bondat humana.
A Barcelona i d’altres ciutats occidentals alguns autobusos duran publicitat sobre la bellesa d’una vida sense un Déu que dicti inferns per als membres d’altres creences o massacres dels rivals. Que collonudament sa és poder dir en poques paraules tota la veritat de l’humanisme obert, tolerant, dignificador i democràtic! Caldria llogar-ne uns quants per enviar tots aquests fanàtics de la religió al Mar Mort, un lloc ben a la vora, i mostrar-los que la seva estratègia existencial sols porta a això: Un mar mort sense vida.

dissabte, 3 de gener del 2009

Les invasions ininterrumpudes

La invasió constitueix una violació de l’espai simbòlic que ens és més valuós: La casa, la llar, la cambra. En els jocs d’infants sempre hi ha un lloc inviolable, que s’anomena precisament “casa”, tal vegada en evocació subtil del ventre matern que en contínua presència envolta els nostres cossos imaginaris. A la sèrie V, els invasors menjaven ratolins. En la realitat, els envaïts són els que mengen ratolins, rates, i qualsevol cosa per sobreviure en un indret que els ha deixat de pertànyer. Tornant al principi, tractar una invasió com una agressió a la individualitat pot sonar estrany a qui concebi els espais com dividits en comunitats. Inventar comunitats és un costum còmode i secular, que pot resultar perillós o feliç, en funció de les circumstàncies i les voluntats.
A Palestina la comunitat és mentida (seria bellament mentida si fossin rics com els suïssos), encara que tots (i ells mateixos) ens ho creguem: Uns fan d’exèrcit i ataquen un altre territori que es fa dir Israel; uns d’altres en pateixen les consequències, mentre intenten viure una normalitat impossible. Fer dicotomies és simplista, però aquí ajuda a captar el fet que la invasió s’ha fet també envers individus que no tenen cap mena de responsabilitat legalment atribuïble davant del llançament de cohets a l’altra banda de la línia imaginària que separa de la misèria palestina els hospitals i grans centres comercials israelians. Algú s’imagina Nàpols bombardejada per les forces armades sota el control de Berlusconi, amb la intenció d’esborrar del mapa la màfia? Totes les comparaciones són odioses, i la mort mata, i aquell qui troba una metralladora després que un obús hagi destrossat el cos de la seva germana segur que voldrà entrar a la màfia: A l’Antic Testament, que en bona part uneix els semites monoteistes, un dels temes més recurrent és la venjança, la Llei del Talió, les invasions ininterrumpudes.

divendres, 2 de gener del 2009

Perquè els imaginaris no ho siguin tant

No seria convenient començar a pensar que les nacions són una comunitat amb certa cohesió territorial que comparteix un imaginari col·lectiu? Es tracta d’una visió culturalista, d’un nacionalisme cultural simplificador? O pel contrari resulta ja una necessitat per tal d’esquivar la tradicional solució basada en meres fronteres polítiques, i al mateix temps no caure en abstraccions teòriques que no tenen reflex real al món? Evidentment, aquí entraria la possibilitat de integrar en la idea dels imaginaris el plantejament dels cercles concèntrics, ja que un imaginari podria contenir-ne un altre, sense haver de tenir-hi en comú més que un conjunt limitat de continguts (per dir-ho d’alguna manera). Caldria començar a treballar en definicions i avaluacions de l’imaginari i dels imaginaris? O estaríem despolititzant greument la mateixa idea de nació? Massa preguntes de fons, ara que tothom sembla que sols té cap per la pela del finançament…