Nova època

Nova època

dijous, 27 d’octubre del 2011

Los Peces en el río


Peces Barba no xoxeja quan afirma sorneguer que els seus estimadíssims portugesos haurien pogut ser millors companys de viatge que els desagraïts catalans. Bé, no xoxeja, però tampoc ironitza, com assenyalen alguns mitjans de comunicació. El seu és un exercici d'estil de caràcter eminentment cínic. Per cert, que la defició del DIEC del mot "cínic" resulta força antiquada. La RAE (ells sí que en saben, d'aquesta matèria) ens ofereix el luxe de l'encaix de Peces Barba en la seva síntesi lexicogràfica: "Desvergüenza en el mentir o en la defensa y práctica de acciones o doctrinas vituperables". El Pare de la Constitució, un pare fart de la criatura com tants d'altres compatriotes seus, sap que està mentint, i és a través d'aquesta mentida que es mostra absolutament desvergonyit, perquè fa mal a les desenes de generacions de catalans i catalanes que van creure en el projecte espanyol, que hi van deixar la vida (els soldats i guerrillers antinapoleònics, per exemple) o que s'hi van deixar la vida (els comerciants i empresaris que pagaven religiosament els grans impostos).
En efecte, Castella i companyia hagués pogut optar per salvaguardar el costat atlàntic, mantenint la unió dinàstica amb Portugal i consolidant el projecte americà. Això no és una exageració històrica, sinó que ho posa de manifest un reconegut espanyolista del món acadèmic com Peces Barba. El seu cinisme s'eleva quan percebem que ell és perfectament conscient del desenvolupament històric de Portugal. Agombolat per Gran Bretanya, aquest país ha romàs com un dels més pobres d'Europa en una carrera que s'assembla força a l'Espanya menys catalana: base econòmica agrícola fins ben entrat el segle XX, estructures socials molt rígides, religiositat i moral encarcarades, dictadura pseudofeixista i ultracatòlica durant la major part del s. XX, culte ideològic a l'espectacle popular de poca volada (els toros o les tres efes portugueses - futbol, fado, Fàtima), etc... Espanya hauria estat la germana gran perfecta de Portugal, però, ai las, va haver de capejar amb l'emprenedora, assenyada, pròspera i proeuropea Catalunya. Quin greu.
El més patètic i cínic de les imatges, tanmateix, són les rialles còmplices del seu company de taula i els aplaudiments dels oients quan surt de la sala la delegació catalana, esperonada per un burlesc Peces Barba que encara burxa i burxa, com Olivares, a qui sembla admirar. I és patètic i cínic perquè si algú hagués o volgués sortir de veritat d'Espanya, aquests confrares de burla de Peces Barba serien els primers que firmarien i participarien en l'acatament de l'article 8 de la Constitució: Ni aplaudiments ni riures, sinó tancs i fusells. La nadala espanyola "Los Peces en el río" ens ve com l'anell al dit per comentar una escena en què un dels Peces, el de la Barba, fa que tots els altres Peces se sentin en el seu element, que és l'aigua de la burla impúdica i desvergonyida que beuen i beuen cada dia.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Polònia vota contra la por

Per primera vegada en la història de la Polònia postcomunista, un primer ministre, el liberal Donald Tusk de PO, ha guanyat uns comicis parlamentaris en dues legislatures consecutives. Alhora, SLD, la suposada esquerra socialdemòcrata, s’ha endut la pitjor carbassa electoral de la seva història. La lectura fàcil seria pensar que a Polònia no s’ha produït sinó un gir cap a la dreta. Tanmateix, com sovint passa, l’escenari és més complex. Una nova agrupació de caràcter personalista i que molts acusen de populista, el Moviment en Suport a Palikot (cognom del milionari líder del partit), ha sabut recollir les aspiracions d’una part de la societat polonesa, farta de les imposicions moralistes de l’actual status quo, configurat per l’Església i per una bona part de l’elit intel·lectual i política del país, de tarannà marcadament catòlic i tradicionalista. Per contra, Palikot i els seus exigeixen un nou estat que actuï i legisli com es fa als països de l’Europa occidental, sense el llast d’una cosmovisió rància de la realitat. I ha trobat el seu 10% de l’electorat, que ha decidit votar sense por a favor de la laïcitat i fer bandera desvergonyida de l’anticlericalisme, sovint invisible o denigrat en l’espai públic polonès. Per la seva banda, SLD es va centrar des del principi de la precampanya a mirar de treure rèdit de l’espantall de la crisi entre les classes més amenaçades, com són els pensionistes, els aturats i els més desvalguts. El seu era un discurs basat en la por a un futur incert, discurs que semblava tret dels arquetips del “comunisme sociològic” de l’antic bloc de l’Est. El partit que ara fa vuit anys governava el país ha arreplegat en aquestes eleccions menys d’un 10% dels vots, els últims refugiats en la desconfiança envers un jovent molt ben format i una majoria social plenament conscient que sense emprenedors no hi ha futur possible.
Aquells que van dipositar el vot per a PO, la majoria dels quals són votants de circumstàncies, van plantar cara a una altra por: les amenaces apocalíptiques, els pànics atàvics, els odis nacionalistes que difonen amb rictus impassible els polítics de la dreta conservadora ultracatòlica de PiS. Un sector majoritari de la població s’ha estimat més tancar la porta als nassos al seu líder, Jaroslaw Kaczynski, un dels coneguts germans bessons, que s’ha caracteritzat per enverinar contínuament l’ambient amb els veïns russos i alemanys. A més, PiS ha contribuït al desastre de la socialdemocràcia, ja que ha sabut fidelitzar un sector de la població rural que podria haver votat SLD per les seves promeses en política social. I és que el catolicisme i el nacionalisme que regnen al camp polonès fan que, ara, aquest sector prefereixi el discurs clarament populista de Kaczynski.
La por a no ser ben vistos, a ser estigmatitzats per l’Església –tant per la jerarquia com per creients practicants, és a dir, pels veïns que molts tenen en poblacions petites–, el temor que s’esvaeixi l’actitud paternalista de l’Estat –tan arrelat en la mentalitat de gent gran que va viure el règim dictatorial–, el pànic ancestral a tornar a ser envaïts per forces d’ocupació d’algun estat veí més poderós... Aquestes pors ja han estat superades per una àmplia majoria de votants, i, a poc a poc, a Polònia els temps estan canviant.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Víctimes amb botxins, víctimes sense botxins?


ETA ja ha fet parada a l'estació final, amb un tren de pocs vagons i amb molta ferralla, massa ferralla. Ja era hora. Quan els mitjans es feien ressò de la notícia, el lehendakari basc també viatjava en un tren, en un tren al gran país federal on uns bascos il·lusionats havien fet acte de servei força anys abans, durant la Segona Guerra Mundial, emprant la seva llengua com un enigma indesxifrable per als responsables de la intel·ligència nazi (un bon oxímoron). Malgrat la il·lusió, el triomf definitiu de Franco els va convertir en persones doblement vençudes: vençudes pel feixisme i vençudes per la traïció de les potències occidentals. Ells són poc esmentats en la divulgació històrica espanyola que tracta aquell odiós conflicte bèl·lic. De fet, sempre que poden els creadors del discurs hegemònic espanyol eviten esmentar els idiomes basc, català o gallec com un tresor, com un valor o, si més no, com un fet positiu.
Igualment, quan es va portar a terme la Transició a l'Estat espanyol, en els grisos-marrons anys setanta, els vençuts no eren sinó noses per al gran pacte del silenci. Si l'oblit no és pot imposar perquè és un procés cognitiu individual, el silenci va ser el gran triomf dels victoriosos alçats contra la democràcia. Aquests mateixos i els seus hereus, que eren molts i feien por, i feien fàstic, havien estat torturant milers de bascos en comissaries i casernes massa a prop del verd d'Euskal Herria per no sentir que el seu ostentós tricorni resultava una ridícula i lamentable icona d'anormalitat. Que aquells mateixos i els seus hereus, que eren molts i feien por, i feien fàstic, havien estat perseguint i humiliant qualsevol mostra de cultura pròpia d'allò que anomenaven "Vascongadas", amb un menyspreu farcit de capellans salivosos. Que no es pot oblidar.
Quan parlem de víctimes en l'atroç carrera sanguinària d'ETA en democràcia, mai, però mai, podem deixar de banda les víctimes d'un silenci antic i molt llarg, a les quals la Transició va negar el dret a jutjar en democràcia els seus botxins, els assassins, els torturadors, els feixistes, els monolingües de cuartelillo. Tot sentint commiseració per totes les víctimes, no podem oblidar les d'un bàndol que va ser saquejat de dignitat, i que encara espera justícia (tot i que segurament mai arribarà). Quants militars, guàrdia civils, policies nacionals o bòfies de la secreta han demanat mai perdó pels seus crims contra la humanitat?
No és pas qüestió de justificar la violència etarra ni alliberar-los del pes de les cadenes del judici moral, sinó establir una veritable justícia. El problema central és que a l'Estat espanyol això és impossible, perquè els botxins d'un dels bàndols van gaudir d'un bateig d'honorabilitat durant la Transició que resulta impensable, inassumible per als membres d'ETA en l'Espanya de la revenja i de l'ostentació d'un Triomf, d'una Victòria, curiosament la mateixa terminologia bèl·lica que es repudiava en el discurs pervers de la banda terrorista ETA. ETA, que en culpa pateixi, de la mateixa manera que els responsables dels crims impunes del franquisme.
Foto: Jlmaral