Nova època

Nova època

divendres, 9 de desembre del 2005

Les nostres corones d'espines

La imatge d’un Papa amb tricorni no pot deixar indiferent a un habitant de l’Estat espanyol. Aquesta imatge, que va aparèixer fa uns dies a la premsa, és evident que porta a la reflexió. Benet XVI s’ha caracteritzat per ser un personatge extremadament cultivat dins de l’Església, i més si tenim en compte que va treballar directament en casos d’heretgies i desviacions del dogma que dia rere dia el posaven davant d’aspectes rellevants de la cultura, la societat i la política de moltes regions i països del món. Seria extremadament improbable que el Sant Pare desconegués què significa el tricorni a Espanya, i més concretament a Catalunya. Si bé cal advertir que la propietària dels tricornis, la Guàrdia Civil, va participar de forma diversa en els moments posteriors al cop d’estat feixista del 36 i al llarg de la Guerra Civil (amb defensors de la República a Catalunya, per exemple), els anys anteriors i posteriors de caciquisme i dictadures va tenir un paper executor principal en la tasca de reprimir sense pietat els moviments democràtics, obreristes i nacionalistes. El tricorni simbolitza aquesta crueltat envers els derrotats, els dèbils, els desvalguts, i la protecció dels propietaris incapaços d’estendre la mà per a la concòrdia de les persones i dels pobles d’Espanya. L’Església espanyola del franquisme era còmplice directe d’aquesta situació, i encara és hora que en demanin alguna mena de perdó.
L’ús d’un tricorni en públic després de les manifestacions que s’han produït a Madrid de la mà de la dreta espanyola més reaccionària i més insolidària no pot ser llegit ingènuament com un error, una badada o un caprici poc adient. Res de tot això pot amagar el fet que l’Església ha posat el punt de mira a Espanya. Li preocupa profundament l’evolució del catolicisme en els seus territoris, i així ho han confirmat fonts vaticanes, especialment a partir de la victòria de Zapatero i de la consegüent reculada de privilegis per al sector eclesiàstic. El Vaticà fa política, de gestos i de fets. L’ha portada a terme durant molts segles i ho continuarà fent. A més, cal tenir en compte que es troba en la mateixa situació moral com la dona del Cèsar: No sols ha de ser honrada, sinó que ho ha de semblar. Una possible imatge poc convincent de seguida seria matisada o corregida pels portaveus sagrats.
Així, doncs, l’ús del tricorni, en aquesta conjuntura ideològica, i amb tot el seu simbolisme, fa veritablement fàstic: La icona del nacionalcatolicisme feta realitat! Ens posa davant dels ulls amb qui està i què vol l’Església catòlica. Fa tant de mal, fa tant de mal obrir aquestes ferides en la memòria i no saber dir prou a un sector conservador que no ha perdut el tarannà feixistoide... Que els creients que no els acompanyen en les seves accions preguin per ells. Mentrestant, un servidor evocarà en la memòria l’episodi, tristament famós, de la corona d’espines sobre la testa de Carod-Rovira, immortalitzada de la mà del president Maragall a l’eternament cruenta ciutat de Jerusalem. Ells es van haver de disculpar (té pebrots, la cosa). Les reaccions desmesurades davant de l’assumpte deixaven de banda o velaven per la força la profunda ironia de l’escena: L’exconseller primer assumint el seu paper de màrtir, de messies crucificat, a la recerca de la salvació i de la pau dels humans, ben situat entre la terrenalitat pecadora dels mortals (en aquest cas els catalans amb voluntat de dialogar amb ETA) i la divinitat implacable (els poders i les confluències de poder que el van obligar a dimitir, vaja). Maragall, un Pilats modern, retratava com un bon jan turista el màrtir crucificat pel seu propi poble. Impecable. Una foto feta amb un plàstic que vénen als visitants per fer diners esdevé el símbol del pecat moral d’un polític. El plàstic negre d’un terror encara latent posat al cap d’un pontífex passa més aviat desapercebut. Arribarà un dia, espero, que en direm prou.

dissabte, 3 de desembre del 2005

Els monstres del creacionisme

Darrerament, sembla que prenen força els arguments dels integristes cristians nord-americans que reclamen una revisió profunda de la teoria darwinista per la contradicció que presenta envers els postulats bíblics de la creació divina. En aquest sentit, en alguns indrets dels Estats Units es comença a posar en dubte una sèrie de fets científicament demostrats gràcies a multitud de descobriments arqueològics. Aquesta actitud es coneix sota el nom de creacionisme. No és pas banal aquest atac en aquest moment de poder dels integrismes i dels fonamentalismes al món. Mentre que davant les necessitats espirituals de l’ésser humà el moviment New Age presentava un discurs conservacionista, molt comercialitzable per la seva flexibilitat i deformabilitat intrínseca, l’integrisme cristià i el fonamentalisme islamista proposen fórmules rígides que no poden adaptar-se adequadament al mercat lliure de les idees. No es tracta tampoc d’un discurs exclusiu de l’actualitat, ja que es pot trobar arreu formulat de maneres diverses i en força àmbits geogràfics: Jo mateix tinc l’experiència que a l’escola (pública!) Saavedra de Tarragona, a 8è d’EGB, l’aleshores director (Pena Nomen) ens assegurava, com a mestre d’història, que els plantejaments darwinians eren erronis i que sols podríem trobar la veritat en el Gènesi bíblic. El manipulador en qüestió es movia en els cercles d’organitzacions properes a l’Opus Dei. Ara provoca preocupació, sobretot, l’extensió i la potència de familiaritizació que aquests missatges antidemocràtics estan assolint en l’actualitat en centres de poder cabdals, amb efectes certament inversemblants, però tràgics de tan reals i contundents
Una de les claus de la qüestió es localitza en la diferenciació entre fets i creences. Aquesta dicotomia, tan rendible en l’imaginari postil·lustratat en el qual vivim, constitueix el punt de partida de les elucubracions integristes esmentades. D’aquesta manera, intenten persuadir el món mundial que existeixen algunes creences concretes que per la seva natura divina se situen per damunt dels miratges de l’aparença física, és a dir, per damunt d’allò que considerem fets, d’allò accessible a través dels sentits. Per tant, si determinades evidències científiques es troben en contradicció flagrant amb la interpretació literal de les Escriptures en matèria de la creació de l’ésser humà, aleshores cal revisar els fets, no pas el mètode hermenèutic dels textos religiosos. Aquesta convicció capgira el discurs que havia agermanat les creences cristianes i els avenços racionalistes moderns, més o menys fins a l’actualitat.
Dues pel·lícules nord-americanes ens poden servir per il·lustrar l’evolució nefasta d’enfocaments. Contact (1997), basada en una de les obres cientifistes de Carl Sagan i protagonitzada per Jodie Foster, planteja la possibilitat de l’existència de vida en d’altres contrades de l’Univers. Foster encarna una científica que sembla posseir un fort desig de creure en alguna cosa que li retorni simbòlicament la figura del pare perdut en la infantesa. Tanmateix, el seu viatge còsmic, d’aparença brevíssim en la percepció de la resta de persones, assoleix la categoria de fet (a través del qual la creença de la protagonista es confirma) gràcies a les 18 hores d’enregistrament que conté la càmera que duia a sobre en l’experiment. La pel·lícula, doncs, enllaça amb el moviment espiritualista més new age i segueix les pautes de l’agermanament comentat anteriorment. En canvi, una obra molt més recent del setè art, The Exorcism of Emily Rose (2005), ens ofereix un panorama absolutament aliè a aquest esperit conciliador. El capellà exorcista i els defensors es dediquen a criticar durament les aparences, fins i tot en contra de fets que es poden demostrar perfectament a través d’eines científiques. La mateixa focalització que configura la narració de la pel·lícula ens empeny a un replantejament de la mateixa categoria de fet, sempre qualitativament per sota de les creences invariables, de les conviccions indestructibles d’uns quants il·luminats per l’existència del dimoni en les seves formes i noms propis més tradicionals. A més, encara que el capellà sigui catòlic, es porta a terme una crítica poderosa de l’Església Catòlica, absent del tot en les escenes i evocada com un poder ocult de nefasta Realpolitik. Sorprèn l’educació rebuda per l’Emily a causa de les tendències religioses de la família: Grec antic, hebreu i arameu! Aquest film se’ns presenta, doncs, com un exemple perfecte de propaganda creacionista en el marc de configuració d’un nou imaginari en què l’integrisme es pugui sentir com a amo i senyor.