Les nostres corones d'espines

La imatge d’un Papa amb tricorni no pot deixar indiferent a un habitant de l’Estat espanyol. Aquesta imatge, que va aparèixer fa uns dies a la premsa, és evident que porta a la reflexió. Benet XVI s’ha caracteritzat per ser un personatge extremadament cultivat dins de l’Església, i més si tenim en compte que va treballar directament en casos d’heretgies i desviacions del dogma que dia rere dia el posaven davant d’aspectes rellevants de la cultura, la societat i la política de moltes regions i països del món. Seria extremadament improbable que el Sant Pare desconegués què significa el tricorni a Espanya, i més concretament a Catalunya. Si bé cal advertir que la propietària dels tricornis, la Guàrdia Civil, va participar de forma diversa en els moments posteriors al cop d’estat feixista del 36 i al llarg de la Guerra Civil (amb defensors de la República a Catalunya, per exemple), els anys anteriors i posteriors de caciquisme i dictadures va tenir un paper executor principal en la tasca de reprimir sense pietat els moviments democràtics, obreristes i nacionalistes. El tricorni simbolitza aquesta crueltat envers els derrotats, els dèbils, els desvalguts, i la protecció dels propietaris incapaços d’estendre la mà per a la concòrdia de les persones i dels pobles d’Espanya. L’Església espanyola del franquisme era còmplice directe d’aquesta situació, i encara és hora que en demanin alguna mena de perdó.

L’ús d’un tricorni en públic després de les manifestacions que s’han produït a Madrid de la mà de la dreta espanyola més reaccionària i més insolidària no pot ser llegit ingènuament com un error, una badada o un caprici poc adient. Res de tot això pot amagar el fet que l’Església ha posat el punt de mira a Espanya. Li preocupa profundament l’evolució del catolicisme en els seus territoris, i així ho han confirmat fonts vaticanes, especialment a partir de la victòria de Zapatero i de la consegüent reculada de privilegis per al sector eclesiàstic. El Vaticà fa política, de gestos i de fets. L’ha portada a terme durant molts segles i ho continuarà fent. A més, cal tenir en compte que es troba en la mateixa situació moral com la dona del Cèsar: No sols ha de ser honrada, sinó que ho ha de semblar. Una possible imatge poc convincent de seguida seria matisada o corregida pels portaveus sagrats.
Així, doncs, l’ús del tricorni, en aquesta conjuntura ideològica, i amb tot el seu simbolisme, fa veritablement fàstic: La icona del nacionalcatolicisme feta realitat! Ens posa davant dels ulls amb qui està i què vol l’Església catòlica. Fa tant de mal, fa tant de mal obrir aquestes ferides en la memòria i no saber dir prou a un sector conservador que no ha perdut el tarannà feixistoide... Que els creients que no els acompanyen en les seves accions preguin per ells. Mentrestant, un servidor evocarà en la memòria l’episodi, tristament famós, de la corona d’espines sobre la testa de Carod-Rovira, immortalitzada de la mà del president Maragall a l’eternament cruenta ciutat de Jerusalem. Ells es van haver de disculpar (té pebrots, la cosa). Les reaccions desmesurades davant de l’assumpte deixaven de banda o velaven per la força la profunda ironia de l’escena: L’exconseller primer assumint el seu paper de màrtir, de messies crucificat, a la recerca de la salvació i de la pau dels humans, ben situat entre la terrenalitat pecadora dels mortals (en aquest cas els catalans amb voluntat de dialogar amb ETA) i la divinitat implacable (els poders i les confluències de poder que el van obligar a dimitir, vaja). Maragall, un Pilats modern, retratava com un bon jan turista el màrtir crucificat pel seu propi poble. Impecable. Una foto feta amb un plàstic que vénen als visitants per fer diners esdevé el símbol del pecat moral d’un polític. El plàstic negre d’un terror encara latent posat al cap d’un pontífex passa més aviat desapercebut. Arribarà un dia, espero, que en direm prou.