Nova època

Nova època

dimecres, 28 de desembre del 2011

La innocentada


Encara que semblava que les innocentades anaven de capa caiguda, l'impressionant geni hispànic de la murrieria envers el proïsme assoleix la màxima clarividència en èpoques de crisi. Vegis, si no, tota la novel·la picaresca. I, igual que aquest gènere literari, la darrera gran baferada d'un 28 de desembre ens arriba de terres castellanes: la Casa Reial ha fet públics els seus comptes, amb comptagotes i en forma de conte de fades. "¿Esconde? ¡No! Que es rey". Amb comptagotes, perquè hem tardat dècades a tenir un mínim d'informació. ¿La forma de conte? Perquè ningú no s'empassa que un senyor que apareix a la llista Forbes de multimilionaris guanyi solament un sou que, malgrat sigui alt, ha de passar per un exigent filtre fiscal, i que no detalla res, sinó ens deixa amb el gust de generalitats etèries, com una descripció de la casa descoberta per Hansel i Gretel. Si això és un rendiment de comptes, anem llestos.
Justament avui, un 28 de desembre, ha estat el dia escollit per a la innocentada. Que en sou, d'innocents, joancarlistes hispànics! Mireu la diferència amb un altre fet de la Història recent. És un comentari recurrent en el món de la politologia i la història política espanyoles que la Constitució, malgrat haver pogut ser publicada oficialment al BOE el 28 de desembre de 1978, hi va sortir impresa finalment el 29 de desembre, per evitar que algú pensés que allò era una broma. Bé, potser sí que ho ha estat, una gran broma en què una persona que pregona als quatre vents que la justícia és igual per a tothom hi apareix promulgada com a figura inviolable en l'actual "Estat de dret". La conya és deliciosa, però la cosa consistia a treure's de sobre el cap de turc del basc potinejador que -en mala hora- es va presentar a casa seva a cercar infanta per a himeneu. Ara ja no els cal aparentar aquesta serietat primigènia, perquè ja han perdut força credibilitat en allò concernent al rigor que imposa una monarquia: Barbara Rey, Letizia Ortiz, Marichalar... Ara ja poden fer servir un 28 de desembre per enfotre-se'n sense manies de la població espanyola.
A la interessant biografia de Steve Jobs de Walter Isaacson, apareguda arran de la seva mort en aquest any que ens deixa, llegim una anècdota que protagonitzen el brillant emprenedor californià i un altre emprenedor, aquest nascut a Roma: "When the king [Joan Carles] asked [Ross] Perot whom he should meet, Perot immediately produced [Steve] Jobs. They were very soon engaged in what Perot later described as "electric conversation," with Jobs animatedly describing the next wave in computing. At the end the king scribbled a note and handed it to Jobs. "What happened?" Perot asked. Jobs answered, "I sold him a computer"". Corria l'any 1986. No cal dir com n'era de fàcil -i n'és ara encara- d'anar comprant coses pel món amb els diners dels altres.
Foto: Old Photographs Archive Spain

dimarts, 27 de desembre del 2011

La República


Tant si estem assistint a una campanya mediàtica i política per debilitar la monarquia, com si es tracta d'una sèrie de casualitats que han sorgit en aquests darrers anys per factors diversos (matrimoni morganàtic de l'hereu, acusacions greus de corrupció a membres de la família reial), la veritat evident és que la institució trontolla. Ja fa uns anys que el relaxament havia permès crítiques obertes de caràcter satíric, i també s'han anat escoltant en àmbits nous crítiques de fons, relacionades sobretot amb les activitats d'oci del monarca (en l'ampli sentit de la paraula) i les despeses econòmiques de la Casa Reial.
Que el moment culminant de la profunda crisi econòmica que vivim coincideixi amb la revelació i denúncia de l'entremat d'apropiacio indeguda de capitals en què participava el gendre del rei pot reforçar la idea que tot plegat no és pura casualitat. Justament, aquest moment, aquest hic et nunc, està precipitant un debat mediàtic sobre la conveniència o no de la monarquia. És obvi que a la dreta espanyolista i a un cert sector de l'esquerra jacobina anhelen un estat presidencialista, principalment per una qüestió de poder: sols pot ser president algú del sector espanyolista del PSOE o algú del PP. Com també és obvi que els sectors independentistes catalans, bascos i gallecs estarien encantats amb la caiguda de la monarquia borbònica, que consideren un símbol dels esforços de centralització i eliminació de la diferència no castellanòfona. Alhora, d'altres sectors, que van des de l'independentisme crític fins a l'autonomisme militant, passant pel federalisme de cor i cap, adverteixen que estem davant d'una campanya mediàtica que vol enfonsar la monarquia per entronitzar una república presidencialista recentralitzadora, que acabaria amb l'actual model d'atorgament de grans competències als governs autonòmics i de respecte per la llengua i la cultura pròpies.
En efecte. Segurament aquest és l'objectiu, i pot ben bé ser que aquest procés s'acabi produint: el joancarlisme es mostra cada cop més com el que és, o sigui, com un personalisme inflat pels temps de la Transició i per una societat que gaudia de la sensació d'avançar a nivell econòmic i social, "con prisa pero sin pausa". Com a tal, resulta un personalisme que no necessàriament ha de contagiar el successor, malgrat els intents desesperats per part del rei per donar suport a Felip davant de les inclemències.
I després, què? La realitat més crua. Serà quan el poble català s'haurà de mullar, decidint si vol formar part d'una República que conduiria a un model d'Estat a la francesa, o bé si prefereix un trencament amb aquesta deriva, un trencament a la recerca d'un model propi, en què hi hauria enfrontaments bruscos al si de la societat, i dubtes importants. Però sense discussió no hi ha raó, i sense l'acarament dels dubtes no hi ha maduresa política ni social. Aquesta seria la tercera Transició de l'Estat espanyol, probablement la definitiva.
Imatge: gaelx