Nova època

Nova època

dimecres, 28 de febrer del 2007

El Cordó Adulterat

No, no m’he equivocat pas de lletra. No volia escriure sobre preservatius. Vull escriure de traves de present i d’alliberaments futurs. En aquest cas es tracta del Concordat, un “cordó adulterat” del 79, la Transició, aquella època que ens volen vendre com la concòrdia d’una nació madura, mentre que en realitat l’exèrcit, l’Església i el món del diner feia mans i mànigues per mantenir l’status quo, especialment l’ideològic. Com a bons deixebles de l’antic règim (en tots els sentits) consideraven que d’un fet cultural o ideològic (la divisió prèvia de classes segons el naixement) implicava una sèrie de fets econòmics, cosa que Marx va intentar girar de l’inrevés potser massa barroerament....
Bé, com escrivia l’Iceta fa uns dies al seu bloc, cal revisar aquesta famosa mandanga que és el Concordat. Si l’any 79 es va haver de signar perquè la societat espanyola ja no era la mateixa que als inicis de l’època franquista, és prou evident que la societat espanyola actual (i possiblement la catalana encara més) no és la mateixa que l’any 79. Hem canviat tant... Canvis, canvis i canvis que no encara no impliquen progrés real en una qüestió tan seriosa com les relacions entre l’Estat i la Santa Seu, nom habitual per designar un lloc en què la santedat hi és tan absent com a les seus del PP.
Cal tenir clar que un Concordat que permet a l’Església (o que permet fer suposar a l’Església que pot) acomiadar treballadors amb sou públic per drets fonamentals com la vaga, a més legal, per més “inri”, resulta una blasfèmia envers l’Estat de dret. Que l’Estat s’ha convertit en el nou tòtem sagrat intocable? No, perquè l’Estat de dret no funciona com l’Església: És democràtic. Els que vulguin buscar analogies simplistes i demagògiques que s’escarrassin una mica més, sisplau.
L’Església, així, no pot estar ni per damunt de l’Estat de dret ni per damunt de la seva base, és a dir, el sistema democràtic. Que l’Església és l’ONG més important del planeta? Doncs, no: Són “governamentals” perquè depenen d’un estat, el vaticà, el cap d’estat del qual és el Papa i sol ser un apòstata de la seva nacionalitat anterior (polonesa, alemanya....). Per cert, si en Zaplana i el Camps visquessin a cavall dels segles XV i XVI segur que es farien dir “Eduardo” i “Francisco Borgia” i s’ho passarien pipa al Vaticà, fent i desfent sense preocupar-se massa per les formes. Tornant al tema, el Concordat estableix tantes excepcions fiscals i tanta permisivitat envers l’Església que sembla mentida que encara estigui vigent.
En síntesi: Que els bombin!

divendres, 23 de febrer del 2007

Nosaltres i els valencians?

Cap al vespre he descobert un article d’opinió de Joan- Elies Adell a l'AVUI (http://www.avui.cat/avui/diari/07/feb/22/337629.htm), docent a la UOC i a la URV que té per costum obviar (no sé per quin motiu) aquesta segona institució, presentant-se sempre com a professor a la UOC de teoria de la literatura. Ens coneixem de fa temps i sé que és una persona intel·ligent i hàbil en els coneixements teòrics i abstractes. Per això m’ha sorprès l’article en qüestió, fins al punt que m’ha fet desdir de dedicar el vespre a la lectura per redactar un petit comentari sobre el tema que planteja, prou polèmic (i molt més interessant que les trifulgues culturals tripartites que sovint apareixen en certa premsa).
Adell lamenta que no s’obre un veritable debat “sobre les raons de l'escassa recepció dels escriptors valencians a Catalunya, sobre l'augment de la fragmentació del mercat literari intern, sobre la constatació que, amb dades objectives a la mà (ressenyes, valoració, tractament mediàtic) el món literari català percep que la literatura feta per valencians és d'un nivell inferior (regional, en definitiva) o pitjor encara, que no la sent com una cosa del tot pròpia, ni atractiva”.
A veure, per un costat personalment no percebo una escassa recepció dels escriptors valencians a Catalunya, i sempre que vaig a les llibreries hi trobo força autors d’aquestes contrades en les (migrades) seccions en català. Ara bé, evidentment no podem confondre el “provincianisme” de què acusa Adell la cultura catalana amb el policentrisme que actualment i des de fa segles li és propi. Així, és ben normal que a les llibreries de València hi hagi més presència d’autors del país Valencià, que a Palma de Balears i que a Barcelona del Principat. Cal tenir en compte que el model amb què ens hauríem de comparar és l’anglès, composicional, i no el castellà, francès o polonès, centralista i uniformitzador (si és que de debò volem valorar la riquesa i la diversitat, com demana Adell). Així, a Ottawa resulta més fàcil trobar llibres editats al Canadà, a Londres a Gran Bretanya i a Nova York als Estats Units. El fet que aquests territoris es trobin a força quilòmetres de distància no impedeix una distribució adient dels productes (gràcies a la tecnologia i la globalització), sempre d’acord amb les regles de mercat, que són les que són i no unes altres. Podria haver fet servir el cas germànic, més proper (Alemanya, Àustria i la Suïssa germànica), i funcionaria igual. Que es tracta de països o estats diferents? Bé, els nostres són “països” també diferents, ja ho diu el nom forjat per Fuster, i a més es troben dividits en autonomies política i administrativament diferenciades, amb governs enfrontats a vegades inexorablement. Però el marc lingüístic i el mercat cultural són els mateixos.
El problema, ho sento, s’hauria d’encarar més cap al País Valencià, que té un gran problema de mercat: És incapaç d’assumir (i de consumir, si se’m permet l’expressió) la gran quantitat d’obres de gran qualitat (fet incontestable, és clar) editades al seu territori. Però això no és un problema del mercat del Principat o de les Illes, sinó local, ja que una bona part de les lectures que molts valencians haurien de fer no les fan, o les fan en una altra llengua, i desconeixen, ignoren o eviten autors de la talla de Mira o Piera, per dir-ne sols un parell. Esperar que el mercat nacional sencer absorbeixi les disfuncions d’aquesta situació de mercat valenciana és demanar duros a quatre pessetes.
Allò que Adell considera una transposició per part dels principatins de la “no-ingerència” en temes del País Valencià des de l’àmbit polític al cultural, amb la conseqüència d’un suposat tractament alienador dels escriptors valencians, em sembla com a mínim exagerat. El que ha passat, simplement, és que gràcies a la democràcia i les llibertats, al País Valencià s’ha desenvolupat un sector editorial propi, potent i autònom. Sí, ja no cal portar còpies de llibres d’Edicions 62 al tren durant hores i hores per tot el “corredor mediterrani”. Ara podem comprar grans traduccions de prestigi internacional publicades per Bromera o 3i4! Aquesta autonomia és vista també com a competència des de l’òptica de mercat. És que ens pensem que vivim sols en el món de la subvenció i les polítiques públiques? És que el màrqueting i la rivalitat empresarial són quelcom aliè i estrany al mercat editorial català? Tanmateix, l’argument que em depassa absolutament per justificar el seu posicionament és, en ploma d’Adell, que bona part dels escriptors valencians d’avui en dia “han bastit la seua obra al marge dels models estètics imposats des de Barcelona, tenen una relació amb la modernitat literària força diferent que la dels seus col·legues del nord”. I posa com a exemple el Noucentisme principatí. Home, que ja ha plogut, eh! Que qui remena les cireres de la llengua literària ja no són ni Carner, ni Riba ni tota la colla que van arribar, amb prou feines i treballs, diluïts i avorrits, als anys de la Transició! Què passa amb les vanguardes de la contemporaneïtat, potenciades per autors tan a la moda com Casasses? I tota la colla dels Imparables que, a més, són companys de vaixell d’Adell? Qui em gosarà dir que la poesia de Susanna està més valorada que la de Vinyoli? És que Espriu, Marçal o Brossa no han existit mai? La literatura valenciana enriqueix al conjunt català, i caldrà buscar solucions a alguns dels problemes encertadament plantejats per Adell, però no pas des de perspectives d’anàlisi que han caducat o que no s’enfronten adequadament a la realitat.

dimecres, 21 de febrer del 2007

Die Sonate vom guten Menschen

Impactant. Aquesta és la darrera paraula de l’enfilall de mots amenaçadorament gratificants que sorgeixen després de veure la grisor buida, l’horror rerum, que impera a la pel·lícula Das Leben der Anderen, en català La vida dels altres. La misèria cultural i la glorificació de la desconfiança o la calúmnia, i (malgrat tot) el terror de no-ésser que pateixen els ciutadans retratats, configuren una obra mestra de l’art cinematogràfic del sentiment. Ja que, per bé que hi ha força elements destacables, penso que val la pena posar un petit èmfasi en una idea que el narrador de la pel·lícula planteja entre línies de forma molt suggerent: Resulta impossible viure, existir plenament, sense un mínim gust, sense el plaer per l’estètica, o per una estètica. I, a més, resulta impossible ser bo sense aquesta sensibilitat per l'art, enllaçant amb el vell debat d'Adorno i Sartre sobre la possibilitat d'una bona obra d'art amb un contingut ideològic totalitari.
Això es pot observar en la transformació que es produeix en l’agent de l’Stasi protagonista mentre llegeix uns versos de Brecht, que per cert és un autor prou relacionable amb el conflicte nuclear de la pel·lícula: La bondat de les idees vs. la maldat del sistema. Però la idea en qüestió es pot observar sobretot en el paper realitzat pel leimotiv de l’obra, títol alhora d’aquest text que ara llegiu: La Sonata de la bona persona. En efecte, aquesta composició musical apareix en forma de partitura com a regal d’un autor censurat envers l’artista protagonista, un gran director de teatre, i esdevé el títol del llibre que aquest darrer dedica al seu “salvador” anònim, a l’agent de l’Stasi abans esmentat. Entremig, en assabentar-se del suïcidi del seu amic, l’autor represaliat, el dramaturg interpreta la peça al piano de casa.
Per tant, aquest títol, que integra l’estètica de la sonata i l’ètica de la bondat, fa de fil conductor al llarg de la pel·lícula, i en protagonitza el clímax final, durant les escenes de descoberta de “l’altre” per part de l’artista i de satisfacció eticoexistencial per part de l’agent, un cop ja apartat del servei. L’art, doncs, és una necessitat per a l’ésser humà. D’aquesta manera, la pel·lícula s’impregna realment de Romanticisme, en el sentit intel·lectual de la paraula (és clar), ja que integra el gust com una de les funcions humanes fonamentals. Precisament, aquest postulat és presentat als espectadors de forma força irònica en una de les escenes finals, la trobada ja en democràcia entre el dramaturg i el cínic exministre de cultura totalitari que havia ordenat investigar-lo. Ambdós han sortit de la sala en què es representa una peça de teatre: El primer per excés de sentiment, un sentiment lligat irremeiablement al fet estètic de què estava gaudint, i el segon per absoluta manca de sensibilitat envers l’obra i l’art en general (tot i que la seva excusa peca del cinisme que el caracteritza), factor essencial que l’identifica com a ésser malvat i execrable.

In vino serpens

L’avantprojecte de llei per a la prevenció del consum d’alcohol entre els joves, establert pel Ministeri de Sanitat espanyol que encapçala la diligent i combativa Elena Salgado, es troba en un punt mort ben merescut. Ha estat un greu error estratègic a nivell de govern, d’una miopia política sense cap mena de justificació, per la qual cosa algun responsable del Ministeri hauria simplement de plegar per la incapacitat demostrada i per la manca de sentit de la realitat. S’entén que des del punt de vista jurídic i legislatiu resulta molt complicat justificar la discriminació positiva d’una beguda alcohòlica com el vi, entre d’altres que també ho són. El problema és sociocultural: La cosa es complica quan cal aplicar argumentacions socioculturals en les estretors d’un marc jurídic, més enllà de la química dels productes.
El vi pertany, és clar, a les begudes alcohòliques. Però aquestes begudes tenen diferents graus alcohòlics i, el que és més important, diferents consumidors. En aquest marc de reflexió, tampoc podem oblidar que dins del món del vi també existeixen diferències notables entre els productes comercialitzats, que es poden dirigir a diferents col·lectius, encara que això ja resulta molt més matisable i discutible (incomparables les potingues químiques que es venen sota el nom de “vi” en relació amb qualsevol vi de la gamma mitjana, o fins i tot mitjana-baixa, de Rioja, Priorat o Ribera de Duero).
En tot cas, el vi no forma part del conjunt de begudes que per si sola en combinats causi estralls en les nits boges dels joves adolescents espanyols, el veritable punt de mira de la fracassada llei. És evident que el famós “calimotxo” representa una de les formes més econòmiques d’emborratxar-se, i que gaudeix de força popularitat en bars de diverses parts de l’estat espanyol (al País Basc, per exemple, fent bon ús dels vins cosecheros de la Rioja alabesa). Però són els típics combinats de licors amb grau més refrescos, o la cervesa, els que més àmpliament dominen les nocturnes bacanals juvenils dels caps de setmana. A això cal sumar les drogues toves o dures, amfetamíniques o en pols, que en reforcen els efectes i/o es converteixen en el malson d’aquella nit, potser la darrera.
El problema plantejat per l’avantprojecte de llei rauria en la prohibició de publicitar el vi, com una més de les begudes alcohòliques, en certs espais en què el jovent té accés habitual. Tanmateix, les empreses que fan més publicitat de vi no són pas Viña del Mar o Don Simón, sinó més aviat els cellers i vinicultors que es dediquen a millorar cada cop més el nivell del vi, ja sigui en productes d’alt consum a les llars i restaurants (Sangre de Toro, marquesos de la Rioja, albarinyos, etc...) o en vins menys reconeguts socialment, entre els quals caldria incloure gairebé tots els catalans fora de la D.O. Penedès.
La degustació de vins de qualitat, de vins amb força i expressió quan se serveixen i es tasten en les condicions més o menys apropiades, resulta un plaer que no afavoreix l’alcoholisme, sinó una forma de plaer sensual que enllaça directament amb la nostra cultura mediterrània. La veritat, no m’imagino a cap noi o noia de 17 anys amb ampolles de l’Embruix del Llach (Priorat), Finca l’Argatà 2003 (Montsant) i Bru de Verdú (Costers del Segre), anant al botellón de la cantonada. Ni tampoc amb cao Marquès de Càceres reserva o amb un Abadía Retuerta Selección.
És deplorable haver de veure Rajoy amb una copa de bon penedès, erigint-se en portaveu dels productors de vi. És que el govern de l’Estat espanyol (i el català, per un altra banda) no s’ha adonat del potencial que té en el vi elaborat en la Pell de Brau? Saben quins són els riscos de tants i tants empresaris, especialment els que han aixecat reduïdes empreses familiars o semifalimiars? Desconeixen la intensa competència que dificulta les vendes no sols a l’interior de l’Estat, sinó també a l’exterior, en relació als vins francesos, italians, sud-americans, australians i, aviat, de l’Est d’Europa?
La publicitat del vi es pot acompanyar d’advertències (poc seductores) sobre els perills de consumir-lo abusivament, és clar. En aquestes línies no hi ha pas la voluntat de promoure l’hàbit letal de l’alcoholisme, ni tant sols de defensar les festes salvatges els caps de setmana com a pauses d’una suposada realitat frustrant i pesada per a la gent jove. Mai de la vida. Per damunt de tot, doncs, caldria estimular l’anomenat consum responsable, el qual no hauria d’ultrapassar el reconegut pedete lúcido de les velles generacions de cultivadors de l’enosofia. A vegades el puritanisme jacobí condueix a una crema de bruixes amb tuf d’ignorància.